Com mantenir una fura (Mustela putorius furo) a casa

Les fures (Mustela putorius furo) són animals socials que en general gaudeixen de la companyia de les persones. A llarg del dia alternen períodes de son profund amb períodes d'activitat. Les conductes de joc simulant lluites i persecucions són habituals. La majoria d'episodis d'agressivitat cap als propietaris són intents de joc massa bruscos (molts cops fruit d'una socialització inadequada). Les fures arriben a la pubertat cap als 4-8 mesos de vida i poden durar de mitja uns 5-8 anys (algunes arribant a 11 anys). El mascle pot arribar a pesar 2,5 kg però la femella no sol passar del kilogram de pes.

Es poden mantenir en gàbies metàl.liques encara que es freqüent deixar-les en semi-llibertat per casa i es comercialitza una àmplia varietat d'accessoris com hamaques, refugis i joguines (que convé revisar sempre que no tinguin parts toves o desmontables, ja que les fures ténen una notable tendència a ingerir cossos extranys). Els hi agrada molt tenir una tovallola o similar per amagar-se a l'hora de dormir. Les fures són molt hàbils a l'hora d'escapar-se per forats estrets així que haurem de vigilar que la gàbia estigui ben tancada per evitar fugues. Com que són animals que s'arrosseguen per terra i ténen una vista pobre, no s'han de deixar mai a llocs elevats ja que són propenses les caigudes.

Les fures són carnívores estrictes i per tant necessiten nivells alts de proteïna d'alta qualitat. La base de la seva dieta ha de ser un pinso sec amb un mínim de 30-40% de proteína i un 15-20% de greix. Els requeriments per cadells i femelles gestants són una mica més alts. Un bon pinso per fures ha d'estar elaborat amb proteïnes d'origen animal i no ha de contenir quantitats importants d'ingredients vegetals. Ja que bona part dels pinsos comercialitzats no compleixen aquest principi, els pinsos de gamma alta per cadells de gat són una molt bona alternativa. Personalment, per fures recomano els pinsos de Marshall, Totally Ferret o Orijen (de gat). Molt ocasionalment es pot oferir un tros de fruita o una pansa (però no ens hem de passar amb els hidrats de carboni ja que no es troben en la seva dieta normal i poden portar a l'aparició de patologies que arriben a comprometre la vida de l'animal).

Agressivitat i vocalització excessives en aus

És bastant freqüent que les aus mantingudes com a mascotes, sobretot les psitàcides, desenvolupin problemes comportamentals al percebre desequilibris en el seu ambient. Per entendre el perquè d’aquestes alteracions cal deixar clars certs aspectes sobre el comportament d’aquestes aus en estat salvatge. Per començar, les psitàcides són preses en el seu ambient natural i això condiciona que la seva resposta davant estranys o moviments bruscos sigui defensar la vida seguint un eficient principi: “fight or flight”. D’aquesta manera és lògic que aquests animals sobre-reaccionin en algunes situacions, ja que la seva vida depèn en uns pocs segons de la resposta que donin a l’estímul. A més, són animals gregaris que necessiten establir relacions socials i a la natura passen gran temps volant d’una banda a una altra buscant menjar o interaccionant amb altres psitàcides del grup. Per l’animal, és normal marcar com a propi i defensar davant d’intrusos un territori. Generalment les aus gaudeixen de la companyia del grup, però en ocasions necessiten escapar d’aquest tant física com visualment.

En psitàcides, els problemes d'agressivitat es solen manifestar en forma de mossegades i es creu que es tracta d’un comportament adquirit en captivitat amb el qual aconsegueixen la resposta que desitgen (que els deixin en pau dins la gàbia o, contràriament, que no els tornin dins d’aquesta). La dominància innata és dona en els individus que tenen més comportament explorador i agressiu dins el grup. Varia segons l’espècie (és molt freqüent en cacatues mascles) i l’individu. Per altra banda, la dominància per altura s’evidencia en captivitat quan l’au es mostra més segura i menys disposada a deixar-se agafar en posicions elevades comparat amb l’ansietat que mostra en posicions més baixes. L’agressivitat per territorialitat succeeix quan l’animal defensa del territori que considera propi i és més freqüent en amazones i guacamais. El pronòstic és favorable. Algunes psitàcides (sobretot amazones, cacatues i guacamais) estableixen un lligam més fort amb un propietari i quan altres persones el reclamen mostra agressivitat davant d’aquestes. Altres situacions que poden comportar l’aparició d’agressivitat són la presència d’un “intrús”, situacions estressants (manipulació a l’hospital, si està malalt, si té dolor, etc.) i altres secundàries com canvis a l’ambient o derivades de la maduresa sexual (frustració o sobre-estimulació).

La vocalització excessiva en psitàcides és una de les queixes més freqüents dels propietaris, sobretot en cacatues i guacamais. Cal tenir en compte que són animals sorollosos per naturalesa i que existeixen diferències entre espècies i individus, per tant és difícil valorar si realment hi ha un excés (especialment en propietaris no acostumats a aquests animals). Les causes de vocalització excessiva poden ser moltes, entre elles l’establiment de lligams massa forts amb el propietari, el reclam d’atenció o la voluntat de controlar els membres de la família, la defensa d’un territori, l’avorriment o la sobre-estimulació. Les situacions estressants com un ambient massa sorollós (que torna l’animal més irritable), canvis de l’ambient o unes males condicions d’allotjament també contribueixen a l’aparició d’aquest problema.

Si aportem a l’animal des d’un principi els requeriments per tal que desenvolupin el seu comportament de manera normal estarem prevenint els futurs problemes d’agressivitat o vocalització que poguessin aparèixer. S’ha de començar a acostumar l’au a diverses situacions de ben jove i fer-la créixer en un entorn ple d’activitats i oportunitats per integrar experiències. Es recomana situar la gàbia a uns 1,2 metres dels llocs de trànsit habitual a una altura a nivell del pit i equipar la gàbia amb barreres visuals i joguines. En animals agressius, evitar que es situïn a l’espatlla del propietari ja que la posició els incita a dominar. En psitàcides, l’agressivitat i les vocalitzacions excessives poden cedir espontàniament si se’ls proporcionen les 10-12 hores adequades de foscor diària, respectant així el seu fotoperíode. Davant d’un problema comportamental hem d’assumir que si es tracta d’una pràctica ja habitual, aquest no es resoldrà només amb el pas del temps. No s’ha de caure en l’error de castigar verbalment l’animal per intentar corregir la conducta ja que aquest fet és interpretat com una interacció social, i no com una amenaça.
Al contrari, si davant les conductes correctes responem amb senyals d’aprovació o premiem les pautes desitjades l’animal se sentirà més a gust i no tindrà la necessitat de desenvolupar aquestes conductes tant indesitjades.


(Extret de l'article homònim que he realitzat per l'assignatura Clínica d'Animals Exòtics de l'UAB)