Juguem amb exòtics: "Snake trouble"

Juga a aquest divertit joc manejant una serp famolenca. Aconsegueix menjar tots els ratolins que puguis sense mossegar-te a tu mateixa, però vigila ja que cada vegada la serp serà més llarga. Quina és la màxima puntuació que pots fer? Atreveix-te!

Juga clicant el següent enllaç: "Snake trouble"

Manteniment de tortugues terrestres

Exemplar de tortuga russa (Agrionemys horsfieldii) alimentant-se.

Les tortugues terrestres que més comunment es mantenen en captivitat són les de l'àrea mediterrània (Testudo spp.). Les de clima temperat poden hivernar mentre que les procedents de zones tropicals/subtropicals (Geochelone spp. per exemple) no han d'hivernar. Només algunes tortugues considerades terrestres (per exmple els gèneres Terrapene o Rhinoclemmys) són semiacuàtiques.

Segons el seu origen hi ha dues maneres d'allotjar-les en òptimes condicions: 

- Les tortugues terrestres de clima temperat (Testudo spp., Terrapene spp., Agrionemys horsfiedlii, etc.) poden allotjar-se tant en un terrari com a l'aire lliure (al jardí per exemple). Si estàn a l'exterior convé que tinguin una zona on resguardar-se tant del Sol de ple estiu com de les plujes de l'hivern. En un terrari interior hauràn d'estar al voltant dels 26 graus centígrads, sent opcional l'hivernació. Si es vol fer hivernació, s'ha d'anar disminuint la temperatura progressivament i colocar un substracte esponjós o de palla. L'hivernació durarà 2 o 3 mesos. Després, el despertar serà progressiu incrementant la temperatura uns dos graus centígrads cada dia i proporcionant-li molta aigua i aliments de fàcil deglució (verdues bullides). Abans de començar l'hivernació cal asseguar-se que l'animal podrà suportar-la (desparasitació i visita al veterinari). S'ha de vigilar que la temperatura d'hivernació sigui baixa i mantinguda, doncs si fluctua l'animal pot patir fàcilment infeccions respiratòries i pèrdua de pes. Mai s'ha de fer hivernar una tortuga massa petita o recent adquirida (no sabem si podràn suportar-ho). 

- Les torugues de clima tropical (Geochelone spp., Stygmochelis pardalis, etc.) han de tenir terraris amples i s'han de mantenir entre 29 i 35 graus centígrads. És molt saludable que surtin a prendre el Sol i passejar. No s'han de fer hivernar mai. S'han d'evitar les fluctuacions de temperatura, sobretot a la primavera i la tardor. 

Pel que fa a l'alimentació, la majoria són hervíbores i s'alimenten de fulles, fruites, arrels i flors molt variades. Algunes espécies poden consumir a vegades invertebrats però aixó forma una part molt petita de la dieta. Com a excepció, les tortugues del génere Terrapene ténen una dieta omnívora i solen menjar cucs, baboses, cargols o carronya. Han de ser abundants els aliments rics en calci com el julivert, la rúcula, la col, el canonge, etc. Es poden oferir plantes silvestres com dent de lleó, trévols, roses, figuera de moro (molt apetitosa per les Testudo spp.) o flor d'Hibiscus i fruites com figues, maduixes o meló (encara que cada tortuga té els seus propis gustos). S'han d'evitar les dietes monótones basades en enciam i tomàquet. Alguns vegetals ténen certes peculiaritats: els espinacs s'han d'evitar (ténen quelants de calci), el plàtan i el raïm en excés poden suposar en déficits de calci i els espàrregs ténen massa purines i poden comportar deteriorament renal. Si es vol optar per alimentar amb pinso, optar pels formulats per tortugues de terra i evitar els de gos o gat. Cal saber que poden passar llargs temps sense menjar. Cal que tingui accés a l'aigua sempre que vulgui (encara que sembla que vegui molt poc). 

Què dius que és?: Races de conills nans

Holandés nan:

- Originari d'Holanda, és la raça de conill nan més petita (medeix uns 20 cm i arriba a pesar entre 800 grams i 1 kg.). Les orelles són molt curtes i hi ha gran varietat de colors. Són inquiets i independents, ideals per fer companyia als petits de la família.

Polish: 

- Una de les races més petites, que arriben a pesar entre 1 i 1,3 kg. i mesurar uns 23 cm. Les orelles també són curtes i solen ser blancs o negres. Són molt hiperactius. 

Hotot nan:

- Una de les races de conills nans més buscades pel seu característic color blanc amb la vora dels ulls resseguida d'una línia negra. Ténen la cara molt rodona i les orelles molt curtes. Medeixen uns 25 cm. i pesen uns 1,3 kg.

Dutch: 

- Originaria d'Alemanya, aquesta raça es caracteritza per ser de color negre i posseir una línia blanca que travessa el seu tórax i divideix l'animal en dues parts (però se'n poden trobar sense aquesta línia). Les orelles ja són més llargues i ténen la cara angular. Pot pesar fins a 1,7 kg. Són molt carinyosos i necessiten molt afecte. 

Mini Rex:

- És una raça molt característica pel seu pel ultracurt inconfusible. D'adult arriba a pesar entre 1,6 - 1,9 kg. i generalment el color del ventre és més clar que la resta del cos. Necessita molta atenció i afecte. 

Alaskan nan: 

- Originari de zones fredes, té un pelatge "angora" que recobreix tot el seu cos. Fa poc que existeix com a animal de companyia i és de colors apagats (gris perla, negre, blanca,...). Quan és adult pot arribar a pesar 1,8 kg., arribant al límit de pes per una raça nan. És un animal molt sociable i dòcil.

Dermatologia en paseriformes: quatre malalties bastant freqüents

Quist fol.licular al pit d'un canari (Serinus canaria). 

- Poxvirus (verola aviar):

Aquest virus pot afectar diverses espècies d'ocells però sobretot es veu causant malaltia en paseriformes. La transmissió té lloc per contacte directe, per objectes contaminats o mitjançant vectors (mosquits); per aixó la seva incidència és major en aviaris exteriors. El període d'incubació de la malaltia sol ser des de 4 dies a 3 setmanes. La forma de presentació de la verola varia en funció de la soca del virus, l'espècie afectada, l'edat de l'animal, etc. Podem distingir tres presentacions clíniques: la forma seca o cutània (amb pàpules, vesícules i crostes a les zones sense plomes; de baixa mortalitat), la forma humida o diftérica (amb lesions caseoses proliferatives als tractes digestiu i respiratori superiors, conjuntivitis i blefaritis; d'elevada mortalitat en canaris) i la forma sistèmica (de quadre agut i que sol cursar amb apatia, disfagia i pneumonia; de mortalitat alta). No existeix un tractament etiológic però es pot aplicar de suport (desinfecció, alimentació forçada, suplementació amb vit A,etc.). Com a prevenció s'aconsella mantenir els animals en zones interiors lliures de mosquits i la vacunació anual dels animals (especialment si són grups de canaris).

- Papilomes: 

Són habituals a les potes i els peus dels pinsans europeus salvatges i captius. Les espècies més afectades són el pinsà vulgar (Fringilla coelebs), el pinsà real (Fringilla montifringilla) i el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula). Els creixements locals responen bé a una excisió quirúrgica ben practicada.

- Ectoparàsits: 

 Podem trobar àcars que s'alimenten de la epidermis (Knemidocoptes pilae), de les plomes (Dermation spp.) i de la sang (Dermanyssus gallinae, Ornithonissus sylviarum). Knemidocoptes pilae causa lesions crostoses a la base del bec i els peus, lleugerament pruïjoses, i el tractament amb ivermectina és eficaç. Dermanyssus gallinae viu amagat als racons foscos i ataca l'animal durant la nit, mentre que Ornithonyssus sylviarum viu sempre sobre l'hoste. Els àcars xupadors de sang poden causar depressió, anèmia, distrés respiratori, pruïja i fins i tot mortalitat. Els àcars de les plomes causen nerviosisme i picatge. És important tractar també l'ambient desinfectant la gàbia i els nius. Cal vigilar els mesos d'estiu ja que les poblacions d'àcars poden augmentar molt notablement els mesos de calor. A part d'àcars podem trobar polls, sent més freqüent en aquests animals que en psitàcides.

- Quists fol.liculars:

Es poden definir com a plomes enquistades degut a la deformació o lesió del fol.licle a partir del quals s'originen; encara que també existeix certa etiologia genètica, entre altres factros. Solen aparèixer a les ales, les espatlles i el pit de forma individual o múltiple. La resolució és quirúrgica i, en funció del mètode utilitzat, la recurrència és habitual.

Rinitis víriques i per micoplasmes en tortugues terrestres

Estomatitis difteroide crònica post-hibernació en una Testudo graeca.

Aquests processos s'han descrit en quelonis terrestres europeus i nordamericans, i fins i tot en les espècies Testudo graeca, Testudo hermanni, Testudo marginata i Agrionemys horsfieldii han adquirit l'estàtus d'epidemia. S'observen principalment en els quelonis mantinguts en captivitat i són especialment susceptibles els individus d'edat avançada. 

Inicialment s'observa una secreció mucosa major del normal i descàrrega nasal, gairebé sempre bilateral i contínua. la descàrrega nasal va progressant de serosa a mucopurulenta. Progressivament va apareixent una pèruda de la gana i disminució de l'activitat. Les mucoses de les narines i glotis poden veure's pàl.lides i edematoses. En casos avançats hi pot haver dispnea, respiració amb la boca oberta, estretors i sibilàncies. En fases més terminals apareixen glossitis i estomatitis difteroid amb abundància de plaques purulentes que gairebé impossibiliten a la tortuga tancar bé la boca. El procés pot acabar avnaçant fins que l'animal sofreix caquèxia greu i pot acabar morint. S'han aïllat com a agents causals micoplasmes (Mycoplasma agasizii), sobretot en tortugues de desert americanes (p.ex: Gopherus); i en tortugues mediterrànies (Testudo i similars) diversos virus, sobretot Herpesvirus.

El diagnóstic etiológic és molt difícil de confirmar ja que els micoplasmes són difícisl de detectar; i pel que fa a les infeccions víriques s'han desenvolupat tècniques fiables d'ELISA, PCR o cultius virals. Per establir un diagnóstic presumptiu s'ha d'intentar descartar altres causes de rinitis. Es poden realitzar cultius microbiológics per aïllar les soques bacterianes presents com a contaminants secundaris i que empitjoren la malaltia. El tractament antibacterià pot ajudar a atenuar els símptomes però no proporciona una curació total. 

Pel que fa al tractament, s'ha d'elevar la temperatura de l'animal fins als 30 graus centígrads i provar una teràpia antibiótica amb enrofloxacina o marbofloxacina (d'ampli espectre i a més ténen certa activitat antimicoplàsmica), o nebulització d'amikacina en sessions de 20 minuts diaris. La teràpia de suport inclourà fluidoteràpia (2-5% del PV) i si cal el sondatge de preparats nutritius. Encara que s'han aplicat antivirals com l'aciclovir, no s'han observat uns resultats molt esperançadors. Els virus descrits són bastant làbils a l'ambient (es transmeten més fàcilment amb instal.lacions amb altes densitats de tortugues immunosuprimides per estrés, desnutrició, parasitosi, etc.).