Exòtics més que exòtics: els gossets de les praderies

Un gosset de les praderies de cua negra (Cynomys ludovicianus).

Els gossets de les praderies (Cynomys spp.) són mamífers de l'ordre dels rosegadors que originariament viuen a les praderies de l'oest d'Amèrica del Nord. Viuen en colónies i fan uns 30 cm d'altura i pesen uns 700-900 g. L'espècie que més comunmnet es manté en captivitat és el gosset de les paderies de cua negra (Cynomys ludovicianus) i el caràcter sol ser molt diferent depenent de l'individu. PEl que fa a longevitat, els mascles solen viure uns 14 anys i les femelles uns 12 anys. 

Les mides recomanades per la gàbia són al voltant d'uns 60cm x 60 cm x 90 cm i millor si és de dos nivells connectats per un tub de PVC per on pugui passar l'animal. Ha de tenir material de roba per fer-se el llit i pot ser bo que tingui alguna joguina. Vigilar no tenir la gàbia a ple Sol ja que són bastant sensibles a patir cops de calor. 

Són animals herbívors que en la natura mengen diverses plantes (Opuntia spp., Chrysothamnus spp., etc.) i en captivitat es poden alimentar amb fencs diversos, però que en algunes ocasions poden arriba a menjar insectes o fins i tot realitzar canibalisme amb les cries. Els gossets de les praderies petits necessiten ser alimentats amb papilla (segons un article de J.L. Hoogland et al. amb una barreja d' 1/4 de llet de cabra, 1/4 de boniato i 2/4 d'aigua). 

Malaltia óssia metabólica en rèptils

"Mandíbula de goma" caracterísitca de malaltia óssia metabòlica en aquesta iguana verda (Iguana iguana).

La malaltia óssia metabólica (MOM) és un problema que afecta d'una forma bastant freqüent als rèptils mantinguts en captivitat. La causa d'aquest procés és un desequilibri mineral bàsicament provocat per una disminució dels nivells de calci o un augment dels de fósfor, fet que provoca la descalcificació en els óssos i eventualment osteoporosi. Sol estar provocat per un dieta deficitària en calci o vitamina D3 o per un excès de fòsfor; o molts cops també per falta d'accés a llum ultraviolada B (UVB) necessària per l'activació dels sistemes d'absorció de calci. Pot ser a més secundària a malaltia renal prèvia (o altres cops la malaltia renal pot aparèixer com una conseqüència a llarg plaç). 

Durant l'época de creixement és quan les necessitats de calci són majors i per tant l'edat de presentació sol ser quan els animals són joves. Afecta sobretot a iguanes, tortugues, gueckos, varans i pogones peró pot afectar qualsevol rèptil i en cada espécie o fins i tot animal les manifestacions poden ser molt diverses. La relació calci/fósfor (Ca/P) óptima provinent de la dieta ha de ser de 2/1. Així, els cucs de la farina (Tenebrio monitor) o les cries de ratolí poden resultar carents en calci i amb continguts massa elevats en fósfor i proteïna animal; i alguns vegetals poden portar massa fósfor (raïm o bananes) o fins i tot quelants de calci (espinacs).

Se sol trobar deformitats óssies (sobretot a la cua o a la columna vertebral), un estovament de la mandíbula (anomenada "mandíbula de goma"), un eixamplament dels braços a la zona humeral (anomenat "popeye arms"), estovament de la closca i el plastró de les tortugues (o creixement piramidal de les plaques), debilitat, apatia, constipació, predisposició a patir fractures óssies i en casos avançats tremolors musculars per hipocalcémia. Una radiografia és ideal per valorar la densitat óssia i les possibles deformacions, i una analítica sanguinia pot ajudar al diagnóstic (sol haver-hi hipocalcémia i normofosfatémia). Per prevenir el problema és molt important mantenir l'animal exposat a la llum del Sol (no filtrada a través de cap vidre) o a làmpades de llum UVB a la longitud d'ona adeqüada per afaborir la síntesi de vitamina D3 (que cal canviar cada 6-12 mesos).

Malaltia dental en el conill (Oryctolagus cuniculus)

Sobrecreixement dels incisius d'un conill (Oryctolagus cuniculus)

Les malalties dentals en conills (Oryctolagus cuniculus) tenen un origen multifactorial en la majoria dels casos i hi ha certa controversia sobre la importància relativa d'aquestes en el desenvolupament del problema, encara que es sosté que les princicpals causes es relacionen amb deficiéncies d'alimentació. Primer de tot cal repassar l'anatomia dental normal d'aquests animals. 

Els conills posseeixen, com tots els lagomorfs, dos parells d'incisius al maxil.lar superior, un parell rere l'altre (a diferència dels rossegadors que només en posseeixen un parell). La formaula dental queda llavors com 2 x (I 2/1, C 0/0, PM 3/2, M 3/3), on cada lletra identifica el tipus de dent (incisius, canins, premolars i molars) i els nombres diuen quantes n'hi ha a la maxil.la i quantes a la mandíbula, en aquests ordre. La dentició és hipsodonta, és a dir, les dents són de creixement continu i necessiten desgarstar-les contínuament. Aquest desgast ocorre d'una manera fisiológica al raspar les dents superiors amb les inferiors (i en menor mesura per l'efecte abrasiu del menjar). Per tant, no cal aportar-li troncs o pedres de calç per rossegar i que es llimin les dents (doncs no són rossegadors com hem dit).

Les principals causes desencadenants de malaltia dental en conills són:

- Falta de l'efecte abrasiu de la dieta: llavors és quan les dents pateixen sobrecreixements i malformacions. Els conills que no mengen fenc o no en mengen prou i que ténen un dieta que no contribueix a una bona masticació desenvolupen amb més freqüència malaltia dental adquirida.

- Malaltia óssia metabòlica: la fragilitat de l'ós alveolar secundària a problemes amb le metabolisme del calci resultaria en canvis de posició de les dents, malaoclusió, falta de llimat i sobrecreixement. 

- Causes genètiques: les races nanes tenen tendéncia a mostrar braquignàtia maxil.lar i la malaoclusió derivada impedeix el desgast dels incisius. 

- Causes traumàtiques: de forma més aviat anecdótica un traumatisme pot alterar els alveols dentals i deformar la posició de les dents, derivant en maloclusió.

Els incisius inferiors solen crèixer cap enfora de la cavitat bucal i els superiors cap a dins, encorvant-se de tal manera que poden arribar a lesionar el paladar. Els molars inferiors solen deformar-se en direcció medial emetent unes espícules que lesionen la llengua i els superiors en direcció lateral, clavant-se a la mucosa. Per altra part l'elongació de les arrels dentals (que es van enfonsant cada cop més en els alveols) facilita l'aparició d'abscessos periapicals per contaminació de la flora bucal. Secundàriament a aquesta malaltia podem trobar anorèxia, aprimament, epífora o dacriocistitis (si hi ha elongació de l'arrel dels incisius superiors que oclueix el conducte nasolacrimal), dermatitis humida de la papada (per sialorrea) i pelatge en mal estat o presència de cecotrofs a la zona perianal (ja que el dolor impedeix al conill netejar-se el pelatge o consumir els cecotrofs). 

Un bon exàmen radiológic ajuda a arribar a un diagnóstic clar, establir el grau de deteriorament de les dents i a fer un pronóstic més acurat.