Estomatitis infecciosa en serps i camaleons

Neteja de la cavitat bucal d'una Boa constrictor amb estomatitis infecciosa.

L'estomatitis infecciosa ésuna inflamació de la mucosa oral d'origen infecciós, generalment com a coseqüència de la falta de certes vitamines i una posterior colonització bacteriana (per flora sapròfita o no sapròfita). És un procés bastant freqüent en camaleons i serps, doncs moltes vegades el manteniment deficient i una dieta desequilibrada augmenten el risc de la seva aprició. Els dèficits de vitamina A i C semblen ser els més implicats com a afavoridors d'aquesta malaltia.

La infecció produeix malestar, mantenir la boca entreoberta i incapacitat de caçar i menjar correctament. S'observen també petèquies palatals, caiguda de dents, edema submandibular, acumulació de material purulent a la boca amb mal olor i dispnea. Pot produir-se osteomielitis mandibular, fins i tot fractura dels óssos. Dins de les serps, es sol observar amb més freqüència en boids i colúbrids de mida mitjana. El propietari sol fixar-se en l'animal en situacions avançades, quan a part de l'apatia i anoréxia hi ha mala respiració. L'estrés i un manteniment deficient són factors molt importants en l'aparició del problema, i a l'hora de corregir-lo serà imprescindible tenir-ho en compte. En casos avançats pot aparèixer una penumonia secundària a l'estomatitis per pas dels bacteris als pulmons. 

Hi estàn implicats bacteris, virus i fongs. El tractament inclourà un fàrmac antibiótic o antifúngic, juntament amb tractament de suport (alimentació forçada, fluidoteràpia, temperatura, etc.). Es pot ajudar a desbridar les plaques bucals amb molta cura, intentant que cap material passi cap a l'esòfag. La sumplementació amb vitamina A i C és més important en camaleons, on sembla que té més importància la seva deficiència.

Experiències veterinàries: la tortuga mediterrània

Fa poc vaig tenir la sort de poder fer una xerrada als alumnes de 4rt curs de l'escola Sant Jordi de Vilassar de Dalt, al Maresme. Havien estat llegint un llibre sobre un noi alemany que té una tortuga mediterrània (Testudo hermanni) que havia estat capturada en estat salvatge a Catalunya, i després de conèixer que és un animal protegit i que les seves poblacions estàn en decadència decideix tornar-la al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera perquè la reintrodueixin al medi natural. En aquest context, els vaig estar explicant com és la tortuga mediterrània (i com podem distingir-la d'altres tortugues de terra), què menja, on viu, com fa el niu i com hiverna. A més a més, vaig ensenyar-los a diferenciar una tortuga mediterrània mascle d'una de femella i vaig explicar-los com afecta la temperatura d'incubació al sexe de l'animal. Hi havia una noia a la classe que tenia una tortuga mediterrània a casa, i també els vaig explicar que té unes necessitats especials com a rèptil que és. 

També van veure un video d'una tortuga mediterrània ponent un ou i els vaig explicar per sobre la cria en captivitat i que és un animal en perill a Catalunya, i que per aixó està protegit per la llei. Per tant, són molt importants les campanyes de consienciació de la població i els programes de reintroducció, doncs és un animal autòcton amenaçat per incendis, depredadors, construccions, atropellaments i espolis. 

Finalment, donar les gràcies als nois de 4rt per escoltar les meves explicacions i motivar-los a que si tenen qualsevol dubte me'l facin arribar.

Què dius que és?: Geckos (1)

Malalties digestives de les pogones

Ous de coccidis (Isospora) trobats en un exàmen coprológic d'una pogona (Pogona vitticeps).

Juntament amb els problemes renals i de maneig, les malalties de l'aparell digestiu dels dragons barbuts o pogones (Pogona vitticeps) són el problema més freqüent en aquests rèptils. Moltes bacteries (com ara Pseudomonas) s'aïllen del tracte digestiu de pogones sanes, per tant no sempre la seva presència significa malaltia. La malaltia com a tal es presenta quan coincideixen factors predisposants i un increment de la patogenicitat de l'agent causal. S'han descrit infeccions causades per diverses bacteries (Proteus, Pseudomonas, Pasteurella, Mycobacterium,etc.) i virus (adenovirus sobretot). Les enteritis solen complicar-se amb processos crónics que poden arribar a donar granulomes múltiples a fetge, melsa, ronyó i pulmons entre d'altres órgans. L'existència prèvia d'una estomatitis (sobretot per mal maneig i immunosupressió) pot ser la via d'entrada dels microorganismes a l'aparell digestiu. El cultiu serà indicat per assegurar quin bacteri és present, i l'histopatologia serà necessària per buscar la presència d'adenovirus (que afecta principalment el fetge i és comú que les pogones es transmetin entre elles en instal.lacions de cria).

Pel que fa als paràsits intestinals, els coccidis es solen detectar amb freqüència i abundància en examnes coprológics directes. La coccidiosi en pogones cursa amb anorèxia, pèrdua de pes i apatia. També es poden trobar amebes patógenes com Entoameba i Hexamitas. Són essencials unes bones mesures d'higiene per corregir el problema (canviar l'aigua sovint i netejar el substrat d'excrements) i evitar la superpoblació dels terraris i qualsevol causa que els hi pugui produir estrés.

Entre els nemàtodes més trobats destaquen els oxiúrids, sent de patogenicitat mitja (però les grans càrregues de paràsits poden arribar a crear greus problemes de funcionalitat intestinal). Les migracions larvaries subcutànies d'acantocèfals són causa de nóduls i abscessos dèrmics en aquests animals.

Tinc un varà a casa!

Exemplar de varà de sabana africà (Varanus exanthematicus).

No és un dels rèptils més comuns com a mascota, però es poden trobar varans mantinguts a casa. La gran majoria són animals terrestres i en la natura viuen en túnels excavats en àrees tropicals i àrides. El respresentant més habitual en captivitat és potser el varà de sabana africà (Varanus exanthematicus), que medeix uns 70 - 110 cm i pot arribar als 22 anys de vida.

La temperatura a la que es mantenen oscil.la entre els 28 i els 36 graus centígrads. No és aconsellable provocar la hivernació a cap espècie de varà. L'humitat ambiental és molt variable ja que dependrà de si el varà és de zones més selvàtiques o més desèrtiques; però varia entre un 70 i un 95%. El terrari ha de ser més llarg que no pas alt, doncs necessiten caminar molt. S'hi han d'instal.lar alguns refugis i el substracte ha de ser lleuger i que no doni problemes (sempre recomanat el de fibra de coco). S'ha de vigilar no deixar cap forat al terrari ni possibilitat perquè puguin escapar, doncs ho acabaràn fent. 

La dieta del varà en llibertat es compon de bàsicament d'invertebrats i ocasionalment petits llangardaixos o rosegadors. En captivitat doncs, als exemplars petits se'ls hi ofereixen artrópodes (Acheta domestica, Tenebrio, etc.) o cries de ratolí. Segons la mida de l'animal poden arribar a menjar ratolins, rates, cobais o fins i tot gallines. S'acostumen bé a l'ingestió de peix i carn, però cal tenir en compte que tant aquests com els pinsos de gos o gat no són tant adeqüats com la presa viva (i a la llarga donen problemes). La frequència d'alimentació disminueix amb la mida, sent diària en els petits i fins un cop a la setmana en varans adults.

La calor i els rèptils

Totes les espècies de rèptils mantingudes en captivitat haurien d'estar en unes condicions óptimes per tal de viure el millor possible durant el màxim temps possible. Però moltes vegades, tot i que el propietari ho intenti, hi ha factors que s'escapen a les possibilitats i resulta del tot impossible mantenir l'animal exactament igual que estaria en el seu hàbitat originari. Una d'aquestes necessitats bàsiques que algunes persones que mantenen rèptils a casa no entenen del tot és l'aport d'unes temperatures concretes a l'ambient de l'animal. 

Els rèptils són animals ectoterms, és a dir, al contrari que els mamífers depenen de la temperatura del seu ambient per controlar la temperatura del seu cos. Per tant, no tenen mecanismes per regular aquesta temperatura (com nosaltres la febre, per exemple). Aixó sumat a que molts rèptils són originaris de zones desèrtiques, semidesèrtiques i tropicals fa que un cop a casa sigui una obligació aportar amb bombetes, plaques o cables calefactors la temperatura que cada espècie necessita. Parlem d'una temperatura corporal preferida per a cada espècies que s'assoleix al dotar el terrari on viuen d'una temperatura zonal òptima, que sol rondar en general entre els 26 i 32 graus centígrads. Fins i tot a la zona més calenta del terrari (ja que entre un extrem i l'altre d'aquest s'ha de crear un gradient perquè ells triin en funció de les seves necessitats) pot arribar a estar 1 o 2 graus més elevada, i cal observar que per la nit les temperatures baixes fins a uns 5 graus menys que durant el dia. Aquesta temperatura que han de tenir permet que realitzin les funcions vitals de manera normal, i si es veu disminuïda o augmentada pot aportar problemes (i com més alterada estigui més seriosos i ràpids seràn). 

Aquesta taula dóna els valors per a cada espècie: 

* Camaleons de terra les més altes, camaleons de muntanya les més baixes.

També caldrà tenir en compte el mètode utilitzat per donar al terrari aquest rang de temperatures, que anirà en funció del mètode de preferència de l'animal per adquirir la calor de l'ambient. Per la majoria d'espècies van bé les bombetes de calor, però caldra protegir-les amb reixes per tal que l'animal no es cremi al tocar-les. Les serps adquireixen la calor per contacte amb el cos, així es necessitaràn plaques calefactores perquè escalfin el terra (mai directament, sempre sota el terrari per evitar cremades). I finalment hi ha altres animals com les tortugues que l'adquireixen amb una combinació de les dues maneres, però normalment amb una bombeta n'hi haurà suficient.

Indicacions per millorar el meu terrari

Diversos terraris tropicals, a escollir en funció de la espècie i mida de l'animal.

En aquest post intentaré donar alguns consells per tenir en millors condicions els animals exòtics que es solen mantenir dins un terrari, doncs m'he adonat que hi ha gent que per manca d'informació tè les instal.lacions d'una manera que no s'optimitzen i, per tant, l'ambient del rèptil o amfibi no acaba de ser el millor possible. 

Per instal.lar la calefacció del terrari no s'ha de triar solsament un sistema i posar-lo en marxa, sinó que cal tenir en compte també la necessitat d'un termostat que ens permeti regular la temperatura amb precisió, un o més termòmetres fiables per mesurar-la (si és possible a la zona freda i a la zona calenta del terrari) i fins i tot un temportizador que apagui la calefacció durant algunes hores (durant la nit, per exemple). No és una bona indicació col.locar un cable calefactor entre el substrat en animals que els hi agradi escarbar (com moltes tortugues o pogones), doncs podràn trobar-lo i patir cremades. Mai s'ha de posar una placa calefactora que pugui contactar directament amb l'animal, així com tampoc bombetes de calor a una altura molt baixa on l'animal pugui arribar. En moltes ocasions, el millor serà combinar diversos sistemes de calefacció. També cal calcular la potència del sistema en funció de la capacitat del terrari (caldrà més potència pels terraris més grans) i del la sala on estigui aquest col.locat (si és una habitació freda caldrà un sistema més potent). 

Pel que fa a la iluminació, cal tenir en compte que el Sol directe és una font de llum molt bona pels animals però que la radiació ultraviolada B (UVB) necessària per aquests animals per sintetitzar el calci en el seu organisme és filtrada pels vidres del terrari. D'aquesta manera necessitarem una font de llum UVB com els fluorescents que estàn disponibles al mercat, sempre o directament dins el terrari o sobre una malla protectora. La distància entre el fluorescent i l'animal no hauria de ser major d'un pam, doncs la radiació UV d'aquests es perd molt amb la distància. S'aconsella que sigui una llum amb la major quantitat d'UV possible (de 10% cap a dalt), sigui quina sigui l'espècie escollida.

També és molt important que l'aire no es quedi estancat, i per tant escollir bé els sistemes de ventilació del terrari. Unes reixes a un dels laterals o a la part de sobre és suficient en molts casos. Pel que fa a l'humitat, tenir en compte que en terraris selvàtics serà necessari pulveritzar gairebé constantment i que fins i tot en els desèrtics s'ha de fer com a mínim un cop (ja que al desert augmenta l'humitat just abans de la sortida del Sol). El substracte dependrà de l'espècie, per molts cops la fibra de coco és adient (tant per l'animal i la seva higiene com per la seva salut, doncs és dels subsrtactes que menys problemes intestinals d'impactació dóna en casos d'ingestió).

La malaltia renal en rèptils

Gota articular derivada de malaltia renal en un camaleó. 

La patologia renal és un dels problemes més comuns en els rèptils mantinguts com a mascota. Malauradament, degut a l'inespecificitat dles símptomes i l'etiologia multifactorial aquests transtorns solen detectar-se en fases avançades. Les principals patologies que poden desenvolupar són quists renals, dipósit de pigments derivats de la sang, nefrocalcinosi (dipòsit de calci als ronyons), gota úrica, amiloidosi, edema renal, intoxicació, neoplàsia, trauamtisme i nefritis per varies causes.

Obtenir una història clínica detallada és important per distingir entre un problema crónic o agut i per detectar si el rèptil pot estar afectat a nivell metabólic. La malaltia renal aguda es sol manifestar per l'aparició sobtada d'anorèxia i depressió, acompanyada o no de la falta d'eliminació d'orina o urats. La malaltia renal crónica sol manifestar-se per un deteriorament de la condició corporal de l'animal, deshidratació i letàrgia de llarga duració. A més, sol estar empitjorada per les deficiències en la manutenció d'aquests animals. Per valorar l'hidratació ens fixarem en l'elasticitat de la pell i en l'enfonsament dels ulls. Quan la malaltia renal cursa amb pèrdua de proteïnes plasmàtiques es poden originar edemes, sent el de faringe relativament comú. Quan hi ha problemes renals i s'eleva l'àcid úric en sang, és freqüent l'aparició de la gota articular o acumulació de cristalls d'aquesta substància als espais articulars, sobretot a les extremitats.

Pel que fa al dinagnòstic, varies proves poden ajudar al veterinari. Pel que fa a l'hematologia, les elevacions del valor hematòcrit són suggestives de deshidratació i l'inflamació o infecció pot resultar en leucocitosi degut sobretot a heterofilia. En la bioquímica sanguínia és molt útil evaluar l'àcid úric i el calci. La radiografia permet veure si hi ha augment de mida o calcificació del teixit renal.

-Extret dels apunts del Curs de Medicina i Cirurgia en Animals Exòtics organitzat per Novotech 

(Desembre 2011).

La serp reial comú (Lampropeltis getula)

Serp reial comú subespècie californiana (L. g. californiae), una espècie molt apreciada pels amants de les serps.

La serp reial comú (Lampropeltis getula) és una colobra que, a més de ser una de les serps més conegudes a Nordamèrica és una de les que té la coloració més variable. Es distribueix al sud d'EEUU i nord de Mèxic, en boscos atemperats i de conníferes, en zones obertes i en espais desertics o semidesertics. Es una serp constrictora que ha guanyat molt popularitat entre els amants de les mascotes exótiques. Existeixen diverses subespécies: la serp reial oriental (L. g. getula) té una coloració negra amb marques grogues en forma de cadena, la serp reial del desert (L. g. splendida) és similar peró té més punts grocs i uan máscara completament negra, la subespécie californiana (L. g. californiae) té ratlles negres i blanques, la serp reial puntejada (L. g. holbrooki) té escates negres amb el centre groc mentre les negres (L. g. niger o L. g. nigritus) són completament negres, etc.

En llibertat depreden petits mamífers i llangardaixos però també devoren altres serps, incloses les espècies verinoses com les de cascabell (Crotalus spp.). En captivitat se li pot donar un ratolí setmanalment quan són adultes (quan encara són petites donar-li "pimkies"), sempre vigilant que no faci mal a la serp i no tocant l'animal fins les 48 hores després d'alimentar-la (per evitar l'estrés i regurgitació de la presa). Pel que fa al terrari, com a mínim que sigui de 60x40x30 amb varies zones per amagar-se. Són terrestres, encara que també són capaces de trepar i nadar. La temperatura ha d'estar entre els 24 graus centígrads a la zona freda i els 29 graus centígrads a la calenta i l'humitat entre el 40 i 50 %.

Són espècies hibernants, variant el temps d'hivernació en funció de la latitud. Són animals que poden arribar a fer 1 o 2 metres de llargada, sobretot d'activitat nocturna. És ovípara, arribant a pondre de 3 a 24 ous (uns 12 normalment). En la natura viuen uns 10 anys, però s'ha registrat serps que en captivitat arriben als 20 anys.

Manteniment de tortugues terrestres

Exemplar de tortuga russa (Agrionemys horsfieldii) alimentant-se.

Les tortugues terrestres que més comunment es mantenen en captivitat són les de l'àrea mediterrània (Testudo spp.). Les de clima temperat poden hivernar mentre que les procedents de zones tropicals/subtropicals (Geochelone spp. per exemple) no han d'hivernar. Només algunes tortugues considerades terrestres (per exmple els gèneres Terrapene o Rhinoclemmys) són semiacuàtiques.

Segons el seu origen hi ha dues maneres d'allotjar-les en òptimes condicions: 

- Les tortugues terrestres de clima temperat (Testudo spp., Terrapene spp., Agrionemys horsfiedlii, etc.) poden allotjar-se tant en un terrari com a l'aire lliure (al jardí per exemple). Si estàn a l'exterior convé que tinguin una zona on resguardar-se tant del Sol de ple estiu com de les plujes de l'hivern. En un terrari interior hauràn d'estar al voltant dels 26 graus centígrads, sent opcional l'hivernació. Si es vol fer hivernació, s'ha d'anar disminuint la temperatura progressivament i colocar un substracte esponjós o de palla. L'hivernació durarà 2 o 3 mesos. Després, el despertar serà progressiu incrementant la temperatura uns dos graus centígrads cada dia i proporcionant-li molta aigua i aliments de fàcil deglució (verdues bullides). Abans de començar l'hivernació cal asseguar-se que l'animal podrà suportar-la (desparasitació i visita al veterinari). S'ha de vigilar que la temperatura d'hivernació sigui baixa i mantinguda, doncs si fluctua l'animal pot patir fàcilment infeccions respiratòries i pèrdua de pes. Mai s'ha de fer hivernar una tortuga massa petita o recent adquirida (no sabem si podràn suportar-ho). 

- Les torugues de clima tropical (Geochelone spp., Stygmochelis pardalis, etc.) han de tenir terraris amples i s'han de mantenir entre 29 i 35 graus centígrads. És molt saludable que surtin a prendre el Sol i passejar. No s'han de fer hivernar mai. S'han d'evitar les fluctuacions de temperatura, sobretot a la primavera i la tardor. 

Pel que fa a l'alimentació, la majoria són hervíbores i s'alimenten de fulles, fruites, arrels i flors molt variades. Algunes espécies poden consumir a vegades invertebrats però aixó forma una part molt petita de la dieta. Com a excepció, les tortugues del génere Terrapene ténen una dieta omnívora i solen menjar cucs, baboses, cargols o carronya. Han de ser abundants els aliments rics en calci com el julivert, la rúcula, la col, el canonge, etc. Es poden oferir plantes silvestres com dent de lleó, trévols, roses, figuera de moro (molt apetitosa per les Testudo spp.) o flor d'Hibiscus i fruites com figues, maduixes o meló (encara que cada tortuga té els seus propis gustos). S'han d'evitar les dietes monótones basades en enciam i tomàquet. Alguns vegetals ténen certes peculiaritats: els espinacs s'han d'evitar (ténen quelants de calci), el plàtan i el raïm en excés poden suposar en déficits de calci i els espàrregs ténen massa purines i poden comportar deteriorament renal. Si es vol optar per alimentar amb pinso, optar pels formulats per tortugues de terra i evitar els de gos o gat. Cal saber que poden passar llargs temps sense menjar. Cal que tingui accés a l'aigua sempre que vulgui (encara que sembla que vegui molt poc). 

Rinitis víriques i per micoplasmes en tortugues terrestres

Estomatitis difteroide crònica post-hibernació en una Testudo graeca.

Aquests processos s'han descrit en quelonis terrestres europeus i nordamericans, i fins i tot en les espècies Testudo graeca, Testudo hermanni, Testudo marginata i Agrionemys horsfieldii han adquirit l'estàtus d'epidemia. S'observen principalment en els quelonis mantinguts en captivitat i són especialment susceptibles els individus d'edat avançada. 

Inicialment s'observa una secreció mucosa major del normal i descàrrega nasal, gairebé sempre bilateral i contínua. la descàrrega nasal va progressant de serosa a mucopurulenta. Progressivament va apareixent una pèruda de la gana i disminució de l'activitat. Les mucoses de les narines i glotis poden veure's pàl.lides i edematoses. En casos avançats hi pot haver dispnea, respiració amb la boca oberta, estretors i sibilàncies. En fases més terminals apareixen glossitis i estomatitis difteroid amb abundància de plaques purulentes que gairebé impossibiliten a la tortuga tancar bé la boca. El procés pot acabar avnaçant fins que l'animal sofreix caquèxia greu i pot acabar morint. S'han aïllat com a agents causals micoplasmes (Mycoplasma agasizii), sobretot en tortugues de desert americanes (p.ex: Gopherus); i en tortugues mediterrànies (Testudo i similars) diversos virus, sobretot Herpesvirus.

El diagnóstic etiológic és molt difícil de confirmar ja que els micoplasmes són difícisl de detectar; i pel que fa a les infeccions víriques s'han desenvolupat tècniques fiables d'ELISA, PCR o cultius virals. Per establir un diagnóstic presumptiu s'ha d'intentar descartar altres causes de rinitis. Es poden realitzar cultius microbiológics per aïllar les soques bacterianes presents com a contaminants secundaris i que empitjoren la malaltia. El tractament antibacterià pot ajudar a atenuar els símptomes però no proporciona una curació total. 

Pel que fa al tractament, s'ha d'elevar la temperatura de l'animal fins als 30 graus centígrads i provar una teràpia antibiótica amb enrofloxacina o marbofloxacina (d'ampli espectre i a més ténen certa activitat antimicoplàsmica), o nebulització d'amikacina en sessions de 20 minuts diaris. La teràpia de suport inclourà fluidoteràpia (2-5% del PV) i si cal el sondatge de preparats nutritius. Encara que s'han aplicat antivirals com l'aciclovir, no s'han observat uns resultats molt esperançadors. Els virus descrits són bastant làbils a l'ambient (es transmeten més fàcilment amb instal.lacions amb altes densitats de tortugues immunosuprimides per estrés, desnutrició, parasitosi, etc.).

Malaltia óssia metabólica en rèptils

"Mandíbula de goma" caracterísitca de malaltia óssia metabòlica en aquesta iguana verda (Iguana iguana).

La malaltia óssia metabólica (MOM) és un problema que afecta d'una forma bastant freqüent als rèptils mantinguts en captivitat. La causa d'aquest procés és un desequilibri mineral bàsicament provocat per una disminució dels nivells de calci o un augment dels de fósfor, fet que provoca la descalcificació en els óssos i eventualment osteoporosi. Sol estar provocat per un dieta deficitària en calci o vitamina D3 o per un excès de fòsfor; o molts cops també per falta d'accés a llum ultraviolada B (UVB) necessària per l'activació dels sistemes d'absorció de calci. Pot ser a més secundària a malaltia renal prèvia (o altres cops la malaltia renal pot aparèixer com una conseqüència a llarg plaç). 

Durant l'época de creixement és quan les necessitats de calci són majors i per tant l'edat de presentació sol ser quan els animals són joves. Afecta sobretot a iguanes, tortugues, gueckos, varans i pogones peró pot afectar qualsevol rèptil i en cada espécie o fins i tot animal les manifestacions poden ser molt diverses. La relació calci/fósfor (Ca/P) óptima provinent de la dieta ha de ser de 2/1. Així, els cucs de la farina (Tenebrio monitor) o les cries de ratolí poden resultar carents en calci i amb continguts massa elevats en fósfor i proteïna animal; i alguns vegetals poden portar massa fósfor (raïm o bananes) o fins i tot quelants de calci (espinacs).

Se sol trobar deformitats óssies (sobretot a la cua o a la columna vertebral), un estovament de la mandíbula (anomenada "mandíbula de goma"), un eixamplament dels braços a la zona humeral (anomenat "popeye arms"), estovament de la closca i el plastró de les tortugues (o creixement piramidal de les plaques), debilitat, apatia, constipació, predisposició a patir fractures óssies i en casos avançats tremolors musculars per hipocalcémia. Una radiografia és ideal per valorar la densitat óssia i les possibles deformacions, i una analítica sanguinia pot ajudar al diagnóstic (sol haver-hi hipocalcémia i normofosfatémia). Per prevenir el problema és molt important mantenir l'animal exposat a la llum del Sol (no filtrada a través de cap vidre) o a làmpades de llum UVB a la longitud d'ona adeqüada per afaborir la síntesi de vitamina D3 (que cal canviar cada 6-12 mesos).

Manteniment en captivitat del gecko diürn gegant (Phelsuma grandis)

Exemplar de gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) sobre una canya de bambú.

El gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) és una espècie de gecko bastant resistent i fàcil de mantenir, fet pel qual és bastant popular entre els aficionats al manteniment de rèptils. Fons fa poc aquesta espècie era considerada una subespècie del gecko diürn Phelsuma madagascariensis, però avui en dia es consideren espècies diferents. Aquesta espècie és la més gran de mida del gènere (pot arribar als 30 cm) i té una cosntitució robusta. Habita al nord de Madagascar, on es pot trobar dins i al voltant de les cases. Una parella adulta pot allotjar-se en un terrari de vidre de 150 L de capacitat (60x30x60 aprox.). La temperatura diürna ha de ser de 28-30 graus centígrads, amb un punt calent on s'arribi als 35 graus centígrads sota una bombeta incandescent. De nit, la temperatura ha de baixar cap als 24-28 graus centígrads. L'humitat relativa s'ha de mantenir a 65-85% i el terrari ha de disposar de fluorescents connectats unes 14 hores al dia. Un període hivernal d'uns 1-2 mesos (temperatura nocturna a 5,5 graus centígrads + humitat a 45-55% + fotoperíode de 8-10 hores) contribueix a preparar-los per la reproducció i desencadenar les cópules en cas que es volguessin fer criar.

Al tractar-se d'animals arborícoles els terraris han de ser alts i pot ser molt útil decorar-los amb plantes naturals com canyes de bambú (o de tubs de PVC substituint aquests elements naturals). Pel que fa a l'alimentació, són animals frugívors i insectívors. Ténen una gana voraç i una bona dieta pot estar conformada per grills (Acheta domestica), cucs de la farina (Tenebrio monitor) i larves d'arnes de la cera (Galleria mellonella). També accepten purés de fruites i pot ser necessari espolvorejar les preses amb suplement mineral de qualitat amb vitamina D3 i una bona relació calci/fósfor (2:1).

Text extret de la revista Reptilia núm. 86

Què dius que és?: Tortugues terrestres 1

Avui innaugurem aquesta secció que pretén ajudar a l'identificació i diferenciació de les espècies d'animals exòtics més freqüentment mantingudes com a animals de companyia.

Comencem amb una petita guia per diferenciar les espècies de tortugues terrestres que solen ser les que es veuen majoritàriament a Catalunya. Més endavant seguirem amb les altres espècies que solen tenir a la resta de llocs.

Tortuga mediterrània (Testudo hermanni) 

S'assembla molt a la tortuga mora (T. graeca), però es diferencia d'aquesta bàsicament per l'absència d'espolons a les cuixes i la presència de dues plaques supracaudals a la closca.

Tortuga mora (Testudo graeca) 

Molt semblant a la tortuga mediterrània (T. hermanni), però aquesta només té una placa supracaudal i a més presenta dos espolons esmolats a la zona de les cuixes.

Tortuga lleopard (Stigmochelys pardalis)

Quan aquesta tortuga és petita es diferencia molt fàcilment pel patró de les taques de la closca. Cada placa queda delimitada per un anell negre (fet que li dóna el nom a l'animal). Quan es fa gran, aquest color es dispersa per la placa. El color de la placa és bastant més clar que en les altres tortugues. La closca és bastant bombejada i es distingeixen molt bé els anells de creixement.

Tortuga carbonera (Chelonoidis carbonaria)

És una tortuga més gran i allargada que les anteriors. El color negre amb taques grogues al mig de cada placa i les escates de color vermell a la cara i extremitats anteriors l'identifiquen. 

Tortuga estrellada (Geochelone elegans)

Aquesta inconfusible tortuga té la closca molt bombejada i el centre de cada placa està molt elevat (no confondre amb piramidisme) . A la closca és molt fàcil distingir els anells de creixement i se li forma un dibuix radial en forma d'estrella que li dóna el nom.  

Els tuàtares: els dinosaures del present

Tuàtara (Sphenodon punctatus) descansant sobre la soca d'un arbre.

Els tuàtares són els últims supervivents d'un antic grup de rèptils denomiants rincocèfals. Els altres membres d'aquest grup es van extinguir durant el Mesozoic, fa més de 65 milions d'anys. Encara que semblen llangardaixos, els tuàtares es classifiquen en un ordre diferent degut pruncipalment a les seves diferènices esquelètiques. A més, ténen també una tercera parpella membranosa que passa per sobre de l'úll obert. Com alguns llangardaixos, ténen un ull pineal (també anomenat "tercer ull") al front, visible en els joves però que s'amaga sota la pell a mesura que es tornen adults. Aquest ull només pot registrar l'intensitat de llum i el color però ajuda a regular la temperatura corporal al rèptil.

Existeixen fòsils pràcticament idèntics als tuàtares actuals des de finals del Triàsic (fa uns 170 milions d'anys), fet que suggereix que aquests animals tenen la taxa d'evolució més lenta entre els vertebrats terrestres. Les dues espècies de tuatares que viuen avui dia (Sphenodon punctatus i Sphenodon guentheri) són uns dels rèptils més antics del món. 

El tuàtara més comú (Sphenodon punctatus) sembla una iguana de color olivaci amb algunes taques grogoses. Té un cap ample i arrodonit, els ulls grans i les potes poderoses i provistes d'ungles. Una quilla dorsal d'espines recorre l'animal de dalt a baix, fins la forta cua (que poden desprendre per caudotomia). És d'activitat nocturna i medeix uns 50-65 cm. S'alimenten principalment d'invertebrats. Comparteixen el niu amb aus marines de les zones rocoses de les illes de Nova Zelanda. Creixen molt lentament i arriben a la maduresa sexual als 20 anys com a mínim. Els ous són gestats per la femella durant 12 mesos i un cop a l'exterior, aquests tarden 15 mesos en eclosionar. Poden pondre uns 12-17 ous. Els mascles de tuàtara poden arribar a viure cent anys.

Com cuidar el meu camaleó

Una femella de camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus).

La majoria de camaleons procedeixen de zones càlides d'Àfrica o Madagascar. Però l'hàbitat original d'aquests animals és molt variat; doncs alguns provenen de zones muntanyoses més fredes i humides. Els camaleons estàn altament especialitzats per la vida arborícola. Els dits de les extremitats adopten una disposició a mode de pinça i la cua és prènsil (i no regenerable, al contrari que en alguns llangardaixos). El canvi de color serveix per camuflar-se i per comunicar-se (defensa, gestació, malaltia, dormint,...). La majoria són ovípars però existeix alguna espècie ovovivípara (Chamaleo jacksonii). 

La temperatura a la que s'han de mantenir és variable en funció de l'espècie. Gairebé tots accepten temperatures entre 27 i 33 graus centígrads. En general, els camaleons no hibernen i no toleren descensos acusats i continus de temperatura. L'humitat ambiental s'ha de regular en funció de si l'animal és de zones semidesértiques o de zones forestals. En general, una humitat d'un 70-85% és un marge aconsellable per la majoria d'espècies. Aixó s'aconsegeuix amb un humidificador o pulveritzant aigua dins el terrari un o dos cops al dia. Com que són arboris els hi hem de facilitar un terrari amb molta vegetació i branques (per tenir també un bon refugi visual). El substrat pot ser de terra vegetal, grava o fibra de coco. 

La dieta dels camaleons inclou tot tipus d'invertebrats. En captivitat normalment se'ls hi donen grills, saltamartins, papallones de cucs de mel, escarabats i cucs diversos (de seda, de la farina, etc.). En espècies grans es pot complementar ocasionalment la dieta amb cries de ratolí. El camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus) suplementa la seva dieta amb vegetals, entre els quals maduixes, fulles carnoses com les de Potus i algunes flors (Hibiscus, roses, etc.). L'alimentació ha de ser abundant i variada i a disposició de l'animal durant tot el dia. Encara que poden estar molts dies sense beure, és necessari que tinguin disponible aigua constantment. Solen beure l'aigua que s'acumula en forma de gotes en les fulles (que aconseguirem al pulveritzar el terrari de forma manual o automàtica). A vegades també beuen d'un recipient amb branques sobre aquest i que sigui de fàcil accés. 

Com mantenir una iguana verda (Iguana iguana) a casa

Un bonic exemplar d'iguana verda (Iguana iguana)

L'iguana verda (Iguana iguana) és originària d'Amèrica central i del sud i habita en zones amb arbres i vegetació espessa sobretot. Arriben a una mida d'uns 1,65 metres (representant la cua la meitat d'aquesta longitud), encara que els mascles són més llargs que les femelles. Té hàbits diurns i mai realiza una vertadera hivernació. Dormen de dia i ho fan preferiblement enllocs elevats. 

El terrari ha de ser de planta vertical per tal de cobrir les seves necessitats com a espècie arborícola que és. La decoració es pot fer amb arbres o troncs perquè hi pugui trepar i també ha d'incloure refugis i zones d'exploració. El substrat pot ser d'herba articial, torba, escorça o terra vegetal (és aconsellable que afaboreixi el gastat de les ungles). És necessària una font de llun UV de 5-10% d'emissió. La font de calor ha d'estar a la part alta del terrari i ha d'arribar a uns 29-32 graus centígrads. La humitat ambiental ha de rondar el 80%. Cal tenir en compte que la longitud del terrari ha de ser d'unes 1,5-2 vegades la longitud de l'iguana. Per una iguana adulta es recomana una alçada d'uns 180 cm. 

Pel que fa a l'alimentació, ha de ser el màxim variada possible però assegurant que els ingredients principals són vegetals rics en calci (principlament fulles i verdures i en menor quantitat hortalisses, fruites, llegums o altres vegetals). Els aliments bàsics són les verdures (bledes, alfals, escarola, canonges, rúcula, tomàquet, dent de lleó, pastanaga, etc.). També se li poden oferir flors i poques quantitats d'arrós bullit, llegums, gespa, etc. Existeixen pinsos formulats per iguanes en creixement i adultes (no obstant, la seva qualitat pot ser molt variable). S'han d'evitar els pinsos de gos i gat i en general quantitats importants de proteïna animal. Si refusen el pinso, es pot provar de barrejar-ne una mica amb menjars rics en fibra i poc suculents.