Paramixovirus en psitàcides: la malaltia de Newcastle

Cotorreta argentina (Myopsitta monachus) amb tortícolis per infecció per virus de Newcastle.

La malaltia de Newcastle està causada per un virus del tipus paramixovirus. D'entre tots els paramixovirus els dels tipus 1,2,3 i 5 són els que poden afectar a les psitàcides (encara que el tipus 2 és més típic de passeriformes). Les aus infectades moltes vegades poden mantenir-se assimptomàtiques, però van desenvolupant símptomes respiratoris, digestius i neurológics (molt típic en periquitos terrestres (Neophema spp.)). Els que superen la fase aguda solen patir pancreatitis subaguda i mortal. 

La malaltia de Newcastle en sí està causada pel paramixovirus de tipus 1. Existeixen diverses soques distribuides mundialment, i la susceptibilitat i el cuadre clínic vrien molt en funció de la espècie infectada, la soca, la immunitat, etc. Sembla que pot afectar a qualsevol edat però seobretot als gèneres Amazona, Psittacula, Eclectus o Cacatua. La transmissió es produeix per ingestió o inhalació de secrecions respiratóries o femtes d'animals infectats. També s'ha descrit la transmissió vertical a les cries, així que més val no fer servir aquests animals per criar. Aquest virus té potencial zoonótic (pot passar a les persones) i a més a més és de declaració obligatoria a les autoritats sanitàries. 

Els principals quadres clínics són: animals assimptomàtics, depressió seguida per mort sobtada, malaltia diegstiva aguda (diarrea verdosa, anorèxia, pèrdua de pes), malaltia respratória aguda (rinitis, conjuntivitis, tos, exsudats, estornuts, dispnea) o/i malaltia crónica del sistema nerviós (opistotonos, torticolis, tremolors, paràlisi). El diagnóstic es realitza per detcció del virus en cultiu de femtes, hispos del tracte respiratori o mostres de necropsia. No existeix un tractament totalment eficaç. Per eliminar el virus de l'ambient es poden usar pH extrems i alguns desinfectants (hipoclorit sódic, formalina,...).

Malalties digestives de les pogones

Ous de coccidis (Isospora) trobats en un exàmen coprológic d'una pogona (Pogona vitticeps).

Juntament amb els problemes renals i de maneig, les malalties de l'aparell digestiu dels dragons barbuts o pogones (Pogona vitticeps) són el problema més freqüent en aquests rèptils. Moltes bacteries (com ara Pseudomonas) s'aïllen del tracte digestiu de pogones sanes, per tant no sempre la seva presència significa malaltia. La malaltia com a tal es presenta quan coincideixen factors predisposants i un increment de la patogenicitat de l'agent causal. S'han descrit infeccions causades per diverses bacteries (Proteus, Pseudomonas, Pasteurella, Mycobacterium,etc.) i virus (adenovirus sobretot). Les enteritis solen complicar-se amb processos crónics que poden arribar a donar granulomes múltiples a fetge, melsa, ronyó i pulmons entre d'altres órgans. L'existència prèvia d'una estomatitis (sobretot per mal maneig i immunosupressió) pot ser la via d'entrada dels microorganismes a l'aparell digestiu. El cultiu serà indicat per assegurar quin bacteri és present, i l'histopatologia serà necessària per buscar la presència d'adenovirus (que afecta principalment el fetge i és comú que les pogones es transmetin entre elles en instal.lacions de cria).

Pel que fa als paràsits intestinals, els coccidis es solen detectar amb freqüència i abundància en examnes coprológics directes. La coccidiosi en pogones cursa amb anorèxia, pèrdua de pes i apatia. També es poden trobar amebes patógenes com Entoameba i Hexamitas. Són essencials unes bones mesures d'higiene per corregir el problema (canviar l'aigua sovint i netejar el substrat d'excrements) i evitar la superpoblació dels terraris i qualsevol causa que els hi pugui produir estrés.

Entre els nemàtodes més trobats destaquen els oxiúrids, sent de patogenicitat mitja (però les grans càrregues de paràsits poden arribar a crear greus problemes de funcionalitat intestinal). Les migracions larvaries subcutànies d'acantocèfals són causa de nóduls i abscessos dèrmics en aquests animals.

Experiències veterinàries: xerrada sobre peixos a I.E.Sant Jordi

Afegint uns guppys a l'aquari d'aigua dolça de la classe de 4rt.

La setmana passada l'escola de Vilassar de Dalt I.E. Sant Jordi va convidar-me a fer una xerrada a la classe de 4rt de primària, doncs aquest curs estàn fent un projecte sobre els diversos tipus de peixos. Volien que un veterinari els expliqués quins tipus de peixos existeixen i vaig preparar una xerrada de 45 minuts amb diapositives. Aquest any tenen un aquari a la classe, i per començar vam introduir peixos nous. Eren uns quants gupys, un d'ells en gestació. 

Desprès els vaig estar ensenyant què eren els peixos, començant per una petita introducció i explicant-los les principals diferències amb els altres animals. Vam veure els agnats, els condrictis i els osteictis. Els hi vaig ensenyar un parell de videos; un perquè veiessin com els mixinoideus transformen l'aigua del seu voltant en moc per evitar que els cacin i l'altre ensenyant com els salmons pugen pel riu contracorrent per anar a fer la posta. També els hi vaig explicar que el tauró balena és el peix més gran de tots, i que la femella del bacallà pot fer una posta de fins a 7 milions d'ous. Vam fer un petit joc per veure quins dels animals aquàtics que veien en fotogafies eren peixos i quins no ho eren, i per acabar els hi vaig explicar com mantenir un aquari a casa (un tanc d'aigua, un filtre intern o extern, un substrat adient, una llum adequada, l'aigua necessària segons les espècies a mantenir, etc.). 

Vull donar les gràcies a tota la classe de 4rt per escoltar-me tant atentament. Espero que els agradés l'experiència tant com em va agradar a mi. 

Els cobais i la vitamina C

Cobai (Cavia porcellus) paraplèjic per culpa d'una falta de vitamina C crònica.

Els cobais (Cavia porcellus), igual que els humans, són incapacos de sintetitzar vitamina C ja que no tenen un enzim necessari per fer-ho que s'anomena gulonolactona-oxidasa. Per tant, l'únic aport de vitamina C de les cobaies prové de la dieta. Dincs d'aquest context, és freqüent trobar cobais que pateixen l'anomenada hipovitaminosi C.

Aquest problema pot aparèixer per causes primàries o associat a altres malalties. Per fer-nos una idea, els requeriments diaris de vitamina C per part dels cobais són de 10 mg/kg de pes (però augmenten fins a 30 mg/kg de pes quan l'animal està en creixement o en gestació). La vitamina C és necessària per la síntesi de col.làgen i per tant la seva carència afecta a les articulacions i als vasos sanguinis, entre d'altres. A més a més, la falta de vitamina C compromet l'óptim funcionament del sistema immune de l'animal. Els sígnes clínics són anorèxia, quietud, dolor i vocalitzacions, coixeres, rigidesa i inflor de les extremitats, pododermatitis, petequies mucocutànies i maloclusió dental (degut a la laxitud dels lligaments periodontals, que tambe ténen col.làgen).
 

Per diagnosticar el problema és bàsic un bon exàmen físic i una bona anamnesi, així com la revisió de la dieta. A vegades caldrà fer una radiografia per veure alteracions en els cartíl.lags de creixement o en les articulacions, o fins i tot fractures. 

El tractament es basa en ineccions de vitamina C, però tenint en compte que la s'ha de corregir la dieta per aportar la quantitat necessària de vitamina C. Les verdures de fulla fosca ténen un elevat contingut en vitamina C. Altres aliments rics en aquesta vitamina són el pebrot vermell, el tomàquet, la taronja, el bròquil, la col de Brusel.les o el kiwi.

Hipovitaminosi A en aus

Lloro gris africà (Psittacus erithacus) amb sinusitis supraorbitària per hipovitaminosi A.

La vitamina A és una vitamina liposoluble que ajuda al manteniment de les membranes mucoses i la pell. També és anomneada retinol ja que és important pel correcte funcionament de la retina, i per tant de la visió. A més a més, augmenta la funció del sistema immunitari. Coneixent aixó direm que és bastant freqüent en aus amb una deficiència d'aquesta vitamina o dels seus precursors (B-carotens) en la dieta l'aparició de l'hipovitaminosi A.

Aixó sol passar perquè l'animal s'alimenta exclusivament amb mescles de llavors. Dins de les aus psitàcides s'observa sobretot en lloros (sobretot els grisos africans). La carència de vitamina A causa metaplasia escamosa dels epitelis mucosos dels tractes digestiu, respiratori i genitourinari, fent-los més susceptibles a patir infeccions secundàries. A més a més i en fases avançades, pot provocar infertilitat. Les aus afectades mostren un quadre clínic d'anorexia, rinitis unilateral o bilateral amb secrecions seroses o muco-purulentes, sinusitis (infraorbitària molt freqüentment), dispnea, conjuntivitis, poliuria i polidipsia. Les lesions més descrites són plaques caseoses a la mucosa oral, l'inflamació dels sinus, les infeccions respiratóries, renals o oculars i l'hiperqueratosi de la pell de les potes.

El tractament requereix establir una dieta equilibrada i l'administració parenteral de vitamina A fins la resolució dels símptomes. Convé fer un control de les infeccions secundàries, molts cops sent aquestes la única manifestació externa visible pel propietari. Si és necessari, caldrà hospitalitzar l'animal i donar un tractament de suport.

Tinc un varà a casa!

Exemplar de varà de sabana africà (Varanus exanthematicus).

No és un dels rèptils més comuns com a mascota, però es poden trobar varans mantinguts a casa. La gran majoria són animals terrestres i en la natura viuen en túnels excavats en àrees tropicals i àrides. El respresentant més habitual en captivitat és potser el varà de sabana africà (Varanus exanthematicus), que medeix uns 70 - 110 cm i pot arribar als 22 anys de vida.

La temperatura a la que es mantenen oscil.la entre els 28 i els 36 graus centígrads. No és aconsellable provocar la hivernació a cap espècie de varà. L'humitat ambiental és molt variable ja que dependrà de si el varà és de zones més selvàtiques o més desèrtiques; però varia entre un 70 i un 95%. El terrari ha de ser més llarg que no pas alt, doncs necessiten caminar molt. S'hi han d'instal.lar alguns refugis i el substracte ha de ser lleuger i que no doni problemes (sempre recomanat el de fibra de coco). S'ha de vigilar no deixar cap forat al terrari ni possibilitat perquè puguin escapar, doncs ho acabaràn fent. 

La dieta del varà en llibertat es compon de bàsicament d'invertebrats i ocasionalment petits llangardaixos o rosegadors. En captivitat doncs, als exemplars petits se'ls hi ofereixen artrópodes (Acheta domestica, Tenebrio, etc.) o cries de ratolí. Segons la mida de l'animal poden arribar a menjar ratolins, rates, cobais o fins i tot gallines. S'acostumen bé a l'ingestió de peix i carn, però cal tenir en compte que tant aquests com els pinsos de gos o gat no són tant adeqüats com la presa viva (i a la llarga donen problemes). La frequència d'alimentació disminueix amb la mida, sent diària en els petits i fins un cop a la setmana en varans adults.

10.000 visites!

He tornat de vacances i al obrir el blog no he pogut evitar veure el nombre de visites i alegrar-me: EXOTIA ha arribat a les 10.000 visites! Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Espero que tota aquesta informació que he anat compartint i tots els meus punts de vista us hagin servit de molt ( i sobretot als vostres animals exòtics). Realment m'agrada moltissim poder ajudar d'una manera o d'una altra a tots aquests animalons a que visquin millor amb nosaltres i a les persones a conviure millor amb ells.

Espero poder continuar escribint en aquest blog moooolt de temps i que cada cop siguin més les persones que es beneficien de tota la informació que s'hi presenta.

Una salutació,

Francesc Cortès.

Pododermatitis en conills

       Pododermatitis no gaire severa a les extremitats posteriors d'un conill.

Voldria parlar-vos sobre un problema que tot i que pot ocórrer en qualsevol espècie de petit mamífer que es sol mantenir com a mascota, és bastant frequent en conills però per sort cada dia es veu menys a les clíniques veterinàries. La pododermatitis (inflamació de la pell dels peus) es manifesta amb la vermellor i progressiva inflamació de les zones amb que l'animal trepitja el terra, és a dir, la part plantar de les potes, tant anteriors com posteriors. Les principals causes predisposants són l'obesitat, el sedentarisme i els terres de gàbies fets de ferro o excessivament abrasius. La lesió evoluciona a una erosió de la zona superficial plantar tarso-metatarsiana i pot progessar fins l'aparició d'úlceres, infecció, coixeres evidents i osteomieltits. Per tant, factors com l'alimentació, el temps que el conill es passa fora de la gàbia fent exercici o jugant i el susbratcte que se li proporciona (que sempre aconsellem que sigui celulosa premsada) afecten d'una manera clara en l'aparició d'aquestes lesions. 

Pel que fa al tractament, primer de tot cal pensar en eliminar les causes predisposants. Cuidar l'alimentació i el manteniment de la gàbia ajudarà a prevenir aquestes lesions (i si a més sempre està neta evitarem infeccions secundàries). Unes hores d'exercici controlat són bones tant perquè assoleixi un pes ideal com perquè desenvolupi les seves conductes normals. Gairebé en tots els casos es requereix administrar analgèsia (doncs fins i tot alguns pacients tenen els tendons i óssos de la zona afectats) i antibioteràpia per combatre la infecció. És molt important la prevenció de la pododermatitis, doncs fent bé les coses és fàcil d'evitar i cal destacar que els casos avançats on hi ha necrosi i osteomielitis són frustrants i de mal pronóstic

Què dius que és?: Lloros

La calor i els rèptils

Totes les espècies de rèptils mantingudes en captivitat haurien d'estar en unes condicions óptimes per tal de viure el millor possible durant el màxim temps possible. Però moltes vegades, tot i que el propietari ho intenti, hi ha factors que s'escapen a les possibilitats i resulta del tot impossible mantenir l'animal exactament igual que estaria en el seu hàbitat originari. Una d'aquestes necessitats bàsiques que algunes persones que mantenen rèptils a casa no entenen del tot és l'aport d'unes temperatures concretes a l'ambient de l'animal. 

Els rèptils són animals ectoterms, és a dir, al contrari que els mamífers depenen de la temperatura del seu ambient per controlar la temperatura del seu cos. Per tant, no tenen mecanismes per regular aquesta temperatura (com nosaltres la febre, per exemple). Aixó sumat a que molts rèptils són originaris de zones desèrtiques, semidesèrtiques i tropicals fa que un cop a casa sigui una obligació aportar amb bombetes, plaques o cables calefactors la temperatura que cada espècie necessita. Parlem d'una temperatura corporal preferida per a cada espècies que s'assoleix al dotar el terrari on viuen d'una temperatura zonal òptima, que sol rondar en general entre els 26 i 32 graus centígrads. Fins i tot a la zona més calenta del terrari (ja que entre un extrem i l'altre d'aquest s'ha de crear un gradient perquè ells triin en funció de les seves necessitats) pot arribar a estar 1 o 2 graus més elevada, i cal observar que per la nit les temperatures baixes fins a uns 5 graus menys que durant el dia. Aquesta temperatura que han de tenir permet que realitzin les funcions vitals de manera normal, i si es veu disminuïda o augmentada pot aportar problemes (i com més alterada estigui més seriosos i ràpids seràn). 

Aquesta taula dóna els valors per a cada espècie: 

* Camaleons de terra les més altes, camaleons de muntanya les més baixes.

També caldrà tenir en compte el mètode utilitzat per donar al terrari aquest rang de temperatures, que anirà en funció del mètode de preferència de l'animal per adquirir la calor de l'ambient. Per la majoria d'espècies van bé les bombetes de calor, però caldra protegir-les amb reixes per tal que l'animal no es cremi al tocar-les. Les serps adquireixen la calor per contacte amb el cos, així es necessitaràn plaques calefactores perquè escalfin el terra (mai directament, sempre sota el terrari per evitar cremades). I finalment hi ha altres animals com les tortugues que l'adquireixen amb una combinació de les dues maneres, però normalment amb una bombeta n'hi haurà suficient.

Com mantenir una rata en captivitat

Exemplar de rata comú (Rattus norvegicus) mantinguda com a animal de companyia.

La rata comú (Rattus norvegicus) es sol mantenir en captivitat i és un animal més capaç de mantenir una relació agradable amb el propietari del que molta gent es pensa. Primer de tot caldrà tenir en compte que tindrà unes necessitats tant de relació, alimentació i comportaments que hauràn de quedar cobertes si volem que visqui bé i minimitzar els futurs problemes. Les gàbies o terraris (d'uns 45x30x30 cm) són adeqüades per mantenir-les, sempre que tinguin bona ventilació i a una temperatura ambiental d'uns 15-27 graus centígrads (a l'estiu vigilar que no li doni el Sol perquè poden patir cops de calor). El millor substrat per la gàbia és el paper de cel.lulosa (absorvent), que caldrà canviar amb certa periodicitat. Se li poden posar tubs o joguines perquè l'animal s'entretingui. Cal tenir en consideració que no podrà tenir contacte amb rates o ratolins salvatges ni amb depredadors naturals (gats). Si en volem més d'una caldrà separar els mascles ja que solen barallar-se i si en volem una de cada sexe però no les cries caldrà esterilitzar un dels dos animals. 

Pel que fa a l'alimentació, existeixen pinsos formulats per rates que cobreixen molt bé les necessitats bàsiques (puc recomanar la marca Verselle Laga). Les rates són animals omnívors, per tant sel's hi pot donar fruita o verdures en poca quantitat i una mica de carn o peix si en volen com a complements. El que mai ha de portar el pinso són llavors de cereals ja que ténen una elevada quantitat d'hidrats de carboni i poden ocasionar problemes digestius. S'ha de vigilar no donar-li pa o aliments que engreixen massa sovint, i recordar que la xocolata és tóxica. Han de tenir també aigua (en ampolla o en un vol) sempre disponible. És aconsellable que l'animal faci una mica d'exercici cada dia, amb hores de llibertat controlada. S'ha d'aconseguir una relació estable amb la rata, fent que no es cregui dominant i per tant vagi mossegant i cridant als membres de la família. Paciencia i temps seràn necessaris, ja que un maneig massa agressiu o massa llarg poden augmentar l'estrés de l'animal.

Patologies hepàtiques en psitàcides

Comparació d'un fetge d'au amb lipidosi hepàtica (esquerra) amb un fetge normal (dreta).

Per parlar sobre les malaties hepàtiques més freqûents en les aus psitàcides, primer de tot cal destacar que, al no tenir nòduls limfàtics, les aus tenen agrupaciosn de cèl.lules limfàtiques al fetge com a barrera de protecció contra patògens, a més de destacar que moltes hepatopaties no es detecten fins que estan avançades. Molts cops el canvi de coloració de les plomes, els urats de coloració verd-grogosa i el sobrecreixement del pic i les ungles es correlacionen amb problemes de fetge. 

Problemes d'origen infecciós:

- Hepatitis bacterianes: poden ser primàries o secundàries a problemes immunosupressors (com PBFD)

- Hepatitis víriques: la malaltia de Pacheco, causada per un herpesvirus, afecta a lloros de qualsevol edat i és molt greu, amb símptomes com depressió, anorèxia, diarrea, regurgitació, tremolors, inestabilitat, poliuria/polidipsia i finalment la mort de l'animal. Les femtes i les secrecions respiratòries són les vies de contagi principal entre animals. Per eliminar el virus de l'ambient calen altes temperatures i desinfectants, i pH àcids. A més a més, l'adenovirus o el poliomavirus també pode causar malaltia hepàtica. 

- Altres: per fongs, generalment per extensió de problemes respiratoris o hematògens (els més habituals són candidiasi i aspergilosi), o per paràstis.

Problemes no infecciosos: 

- Malaltia per acúmul de ferro: la majoria de casos descrits en loris.

- Lipidosi hepàtica: degut a dietes desequilibrades riques en greixos i realització de poc exercici (volar). Els animals moren amb poca simptomatologia prèvia (anorèxia, depressió, diarrea, obesitat, dispnea). És molt important donar una dieta adequada a la nostra psitàcida si volem evitar aquest problema a llarg plaç (no alimentar amb pipes ni llavors, sinó amb pinso especialitzat!).

- Altres: les carolines són molt sensibles a les aflatoxines, que solen trobar-se en quantitat en cacauets i nous de Brasil. Els carcinomes de conductes biliars són una de les neoplàsies més habitualsde fetge en psitàcides (sobretot en guacamais i amazones).

Indicacions per millorar el meu terrari

Diversos terraris tropicals, a escollir en funció de la espècie i mida de l'animal.

En aquest post intentaré donar alguns consells per tenir en millors condicions els animals exòtics que es solen mantenir dins un terrari, doncs m'he adonat que hi ha gent que per manca d'informació tè les instal.lacions d'una manera que no s'optimitzen i, per tant, l'ambient del rèptil o amfibi no acaba de ser el millor possible. 

Per instal.lar la calefacció del terrari no s'ha de triar solsament un sistema i posar-lo en marxa, sinó que cal tenir en compte també la necessitat d'un termostat que ens permeti regular la temperatura amb precisió, un o més termòmetres fiables per mesurar-la (si és possible a la zona freda i a la zona calenta del terrari) i fins i tot un temportizador que apagui la calefacció durant algunes hores (durant la nit, per exemple). No és una bona indicació col.locar un cable calefactor entre el substrat en animals que els hi agradi escarbar (com moltes tortugues o pogones), doncs podràn trobar-lo i patir cremades. Mai s'ha de posar una placa calefactora que pugui contactar directament amb l'animal, així com tampoc bombetes de calor a una altura molt baixa on l'animal pugui arribar. En moltes ocasions, el millor serà combinar diversos sistemes de calefacció. També cal calcular la potència del sistema en funció de la capacitat del terrari (caldrà més potència pels terraris més grans) i del la sala on estigui aquest col.locat (si és una habitació freda caldrà un sistema més potent). 

Pel que fa a la iluminació, cal tenir en compte que el Sol directe és una font de llum molt bona pels animals però que la radiació ultraviolada B (UVB) necessària per aquests animals per sintetitzar el calci en el seu organisme és filtrada pels vidres del terrari. D'aquesta manera necessitarem una font de llum UVB com els fluorescents que estàn disponibles al mercat, sempre o directament dins el terrari o sobre una malla protectora. La distància entre el fluorescent i l'animal no hauria de ser major d'un pam, doncs la radiació UV d'aquests es perd molt amb la distància. S'aconsella que sigui una llum amb la major quantitat d'UV possible (de 10% cap a dalt), sigui quina sigui l'espècie escollida.

També és molt important que l'aire no es quedi estancat, i per tant escollir bé els sistemes de ventilació del terrari. Unes reixes a un dels laterals o a la part de sobre és suficient en molts casos. Pel que fa a l'humitat, tenir en compte que en terraris selvàtics serà necessari pulveritzar gairebé constantment i que fins i tot en els desèrtics s'ha de fer com a mínim un cop (ja que al desert augmenta l'humitat just abans de la sortida del Sol). El substracte dependrà de l'espècie, per molts cops la fibra de coco és adient (tant per l'animal i la seva higiene com per la seva salut, doncs és dels subsrtactes que menys problemes intestinals d'impactació dóna en casos d'ingestió).

Problemes de comportament en conills (Oryctolagus cuniculus)

Els conills són preses en la natura, i reaccionen davant situacions de perill d'una manera sobtada i frenètica que pot sorprendre alguns propietaris. En situacions d'alarma o estrés excessiu poden donar cops contra la gàbia o el terra amb les potes del darrera i en situacions de dolor o terror extrems poden emetre sorolls aguts d'elevada intensitat. 

Pel que fa al marcatge territorial, destacar que normalment se'ls pot ensenyar a defecar i orinar en letrines col.locades a un racó, però que alguns cops fan aquest tipus de marcatge, normal en la seva conducta salvatge. Poden arribar a fregar la barbeta contra objectes o fins i tot projectar l'orina d'una manera samblant a com ho fan els gats. Aquests problemes amb la conducta d'orinar solen presentar-se amb la pubertat (uns 6 mesos d'edat) i sobretot em mascles no castrats, ja que es tracta d'una conducta andrògeno dependent (tot i que les femelles també poden fer-la). A més, la conducta pot augmentar a la primavera, en animals dominants o en situacions d'estrés. L'esterilització sol eliminar la conducta en tots els conills, o com a mínim disminuïr-la notablement.

Per altra banda, els conills poden mostrar-se agressius, primer avisant amb crits i tirant les orelles enrere. Poden mostrar-se agressius al denfensar el seu territori davant altres conills o davant persones, i fins i tot fer mossegades greus. La agressivitat territorial és més freqüent en femelles que en mascles i sobretot en època de zel. L'agressivitat per dominància es basa en la jerarquia que estableixen els conills i es sol donar sobretot em mascles enters. S'ha de ser pacient en aquests casos: els reforços negatius que espantin l'animal i els cops que es poden entendre com una agressió seràn contraproduents. Es pot castigar verbalment o mullant d'aigua l'animal amb un vaportizador per intentar redirigir el comportament del conill. L'esterilització quirúrgica sol ser bastant efectiva en els casos d'agressivitat (sobretot en la territorioal i menys en la per dominància).

Malalties respiratóries en paseriformes

Canari (Serinus canaria) amb conjuntivitis, símptoma freqüent de problemes respiratoris.

Abans d'explicar les principals malalties de l'aparell respiratori dels paseriformes, cal destacar que en aquests animals els sinus nasals dret i esquerre no es troben comunicats i els sacs aeris toràcics craneals estàn fusionats amb els sacs aeris claviculars. Podem dividir les principals causes en infeccioses i en no infeccioses.

Pel que fa a etiologies infeccioses, els poxvirus i paramixovirus són els virus que més habitualment causen aquests problemes. Entre els paramixovirus els serotipus 1, 2 i 3 s'ha aïllat en animals simptomàtics (el serotipus 1 ocasionalment en canaris i el 3 sobretot en pinsans). Per altra banda, l'ornitosi o clamidiosi presenta una baixa incidència i una simptomatologia inespecífica amb exsudat nasal i conjuntivitis, i una baixa mortalitat. Mycoplasma també pot ser una causa, afectant sobretot a vies altes i la conjuntiva ocular. Altres bactèries com Enterococcus, Streptococcus o Pseudomonas s'han trobat en casos de pneumonies i aerosaculitis. Les infeccions per Toxoplasma solen ser subclíniques o assimptomàtiques, encara que en fase aguda poden causar símptomes respiratoris. Altres paràsits capaços de donar problemes respiratoris són nematodes traqueals (Syngamus trachea) o o àcars (Sternostoma tracheacolum), habituals en diamants de Gould. L'aspergilosi es diagnostica esporàdicament en fringílides i gairebé sempre en la necròpsia, però és un procés més comú en aus del paraís i minàs. Els ambients humits i calents i l'elevada densitat d'animals són factors que predisposen a patir aspergilosi. 

Pel que fa als problemes no infecciosos, els més habituals solen ser inhalació de cossos extranys (llavors o la seva pellofa), inhalació de toxines, la distensió abdominal (que comprimeix els pulmons) i processos asmàtics en canaris. Cal destacar que els paseriformes ténen una elevada taxa d'intercanvi gasos, fet que els fa més sensibles a l'inhalació de toxines en comparació amb altres espècies.

La malaltia renal en rèptils

Gota articular derivada de malaltia renal en un camaleó. 

La patologia renal és un dels problemes més comuns en els rèptils mantinguts com a mascota. Malauradament, degut a l'inespecificitat dles símptomes i l'etiologia multifactorial aquests transtorns solen detectar-se en fases avançades. Les principals patologies que poden desenvolupar són quists renals, dipósit de pigments derivats de la sang, nefrocalcinosi (dipòsit de calci als ronyons), gota úrica, amiloidosi, edema renal, intoxicació, neoplàsia, trauamtisme i nefritis per varies causes.

Obtenir una història clínica detallada és important per distingir entre un problema crónic o agut i per detectar si el rèptil pot estar afectat a nivell metabólic. La malaltia renal aguda es sol manifestar per l'aparició sobtada d'anorèxia i depressió, acompanyada o no de la falta d'eliminació d'orina o urats. La malaltia renal crónica sol manifestar-se per un deteriorament de la condició corporal de l'animal, deshidratació i letàrgia de llarga duració. A més, sol estar empitjorada per les deficiències en la manutenció d'aquests animals. Per valorar l'hidratació ens fixarem en l'elasticitat de la pell i en l'enfonsament dels ulls. Quan la malaltia renal cursa amb pèrdua de proteïnes plasmàtiques es poden originar edemes, sent el de faringe relativament comú. Quan hi ha problemes renals i s'eleva l'àcid úric en sang, és freqüent l'aparició de la gota articular o acumulació de cristalls d'aquesta substància als espais articulars, sobretot a les extremitats.

Pel que fa al dinagnòstic, varies proves poden ajudar al veterinari. Pel que fa a l'hematologia, les elevacions del valor hematòcrit són suggestives de deshidratació i l'inflamació o infecció pot resultar en leucocitosi degut sobretot a heterofilia. En la bioquímica sanguínia és molt útil evaluar l'àcid úric i el calci. La radiografia permet veure si hi ha augment de mida o calcificació del teixit renal.

-Extret dels apunts del Curs de Medicina i Cirurgia en Animals Exòtics organitzat per Novotech 

(Desembre 2011).

Síndrome vestibular en conills

Conill amb síndrome vestibular degut a una pasteurel.losi.

El manteniment del cap girat (anomenat síndrome vestibular degut a que la malaltia afecta als nervis vestibulars) és la presentació neurológica més freqüent en els conills domèstics. Aquesta tortícolis pot anar acompanyada de nistagmus (moviments involuntaris dels ulls), pèrdua de l'equilibri o fins i tot l'animal arriba a rodar sobre si mateix. Segons on es localitza la lesió nerviosa pot ser d'origen central (al tronc de l'encèfal) o perifèric (als nervis de l'equilibri que passen pe l'oïda mitja i interna).

Les causes més freqüents són infeccioses. la pasteurel.losi i l'encefalitozoonosi. Altres menys importants són traumatismes, neoplàsies, paràsits, toxoplasmosi, etc. La pasteurel.losi és una malaltia causada per Pasteurella multocida, una bactèria que es pot trobar en el tracte respiratori superior de molts conills i que pot provocar infecció i ascendir cap a l'oïda. L'encefalitozoonosi és provocada per Encephalitozoon cuniculi, un protozou que afecta al cervell, al sistema immune i als ronyons (provocant també problemes renals). El tractament d'ambdues malalties és realitvament senzill i, tret d'alguns casos molt avançats o difícils, l'animal s'acaba curant passat un temps. El tractament de suport inclou rehidratació i alimentació assistida.

Si els signes clínics són severs, el pronòstic pot ser dolent. Cal destacar que tot i la curació clínica, si la lesió nerviosa no es repara del tot l'animal sol quedar amb el cap de costat, fet que no impedirà que continui fent una vida normal. Caldrà vigilar llavors l'aparició d'úlceres i altres problemes oculars a l'ull que quedi a prop del terra. Molts casos d'encefalitozoonosis milloren espontàniament si són lleus, fins i tot sense tractament.