La ninfa (Nymphicus hollandicus)

Exemplar de ninfa (Nymphicus hollandicus)

La ninfa o carolina (Nymphicus hollandicus) és un ocell de la família de les cacatues, dins l'ordre de les psitàcides. Els animals adults solen pesar entre 80 i 100 grams, i l'esperança de vida ronda els 8 anys. Els mascles es solen diferenciar de les femelles per tenir una taca vermella a la galta de menor diàmetre i color més intens, tot i que no és un tret fiable al cent per cent. Les femelles solen presentar colors més grisos a la cara i unes bandes grogues al revers de la cua. Com a animal de companyia cal destacar que poden arribar a interactuar molt, tant com un lloro, i que poden arribar a aprendre cançons i paraules. També s'ha de tenir en compte que cal una bona socialització (i per tant, un treball diari) per optimitzar la convivència de l'animal amb la família.

S'han de mantenir en gàbies el més amples i grans possibles, amb pals i joguines. El fons de la gàbia ha de separar-se amb una reixa perquè l'animal no entri en contacte amb les seves deposicions. S'ha de mantenir una bona higiene a la gàbia, doncs pot ser origen de malalties. Cal posar un abeurador i una menjadora a l'abast de l'animal. Es recomanen sempre que sigui possible vols controlats per fora la gàbia. Pel que fa a l'alimentació, ha de ser basada en pinsos específics per carolines (entre ells recomanant les marques Pretty Bird, Zupreem o Marshall per exemple). També se'ls hi pot oferir fruites i verdures variades (com per exemple enciam, col, poma, pera, meló, etc.). S'ha de tenir en compte que l'alvocat és tòxic per a les psitàcides, i per tant no s'ha de donar mai com a aliment.

Les ninfes necessiten períodes de joc per al seu correcte desenvolupament com a animals, així com poder volar, buscar menjar, amagar-se en alguna zona que dificulti el contacte visual, etc. Són animals molt socials, i sobretot les que s'han criat a mà (papilleres) tenen un contacte molt íntim amb les persones. Cal vigilar no reforçar massa aquests contactes, doncs a vegades l'animal pot pensar que està per sobre nostre en la cadena jeràrquica i aquest no ha de ser mai el cas.

Exòtics més que exòtics: el porquet vietnamita

Fa uns anys que la varietat nana del porquet vietnamita (Sus scrofa domestica) està guanyant popularitat a Europa, després d'haver-se consolidat als Estats Units com a mascota. Contrariament al que molta gent pensa és un animal molt net i intel.ligent, i té un caràcter juganer. És molt explordor i fins i tot pot arribar a ser massa tossut a vegades. La seva esperança de vida ronda els 15 anys i poden arribar a pesar fins a 60 kg. Pot ser un bon animal de companyia si se li pot dedicar el temps que requereix i si se'l socialitza i ensenya correctament.

Es tracta d'un animal omnívor. Al contrari al que pot semblar, no és adient alimentar-los amb els pinsos que es fan per porcs de granja, doncs aixó el portarà a patir obesitat. El pinso a base de cereals hauria de ser la base de la dieta (molta gent opta per donar pinso de cavall), acompanyat amb fruites i verdures variades. A més a més, s'ha de procurar que faci ejercici diari controlat. Ha de tenir a disposició sempre aigua fresca. 

Aquests animals són molt sensibles a l'estrés, per tant hem de procurar que les seves conductes normals siguin sempre satisfetes (buscar menjar, remenar el terra amb el nas,etc.). A l'estiu serà indispensable una zona de banys amb aigua freda, doncs com que no suen així podràn perdre calor. Es recomana castrar els mascles abans dels 6 mesos per evitar olors desagradables i disminuir les conductes agressives. Pot fer les seves necessitats en una capsa si se l'hi ensenya a fer-ho. 

A Espanya es obligatori vacunar tots els porcs de la malaltia d'Aujeszky, per tant s'ha de portar la mascota al veterinari perquè li apliqui. A més, convindrà mentenir-los desparasitats internament. Serà molt imporatn mantenir una dieta rigorosa i fer passejades diàries paer tal que visqui amb una llarga salut el màxim de temps possible.

Tinc un varà a casa!

Exemplar de varà de sabana africà (Varanus exanthematicus).

No és un dels rèptils més comuns com a mascota, però es poden trobar varans mantinguts a casa. La gran majoria són animals terrestres i en la natura viuen en túnels excavats en àrees tropicals i àrides. El respresentant més habitual en captivitat és potser el varà de sabana africà (Varanus exanthematicus), que medeix uns 70 - 110 cm i pot arribar als 22 anys de vida.

La temperatura a la que es mantenen oscil.la entre els 28 i els 36 graus centígrads. No és aconsellable provocar la hivernació a cap espècie de varà. L'humitat ambiental és molt variable ja que dependrà de si el varà és de zones més selvàtiques o més desèrtiques; però varia entre un 70 i un 95%. El terrari ha de ser més llarg que no pas alt, doncs necessiten caminar molt. S'hi han d'instal.lar alguns refugis i el substracte ha de ser lleuger i que no doni problemes (sempre recomanat el de fibra de coco). S'ha de vigilar no deixar cap forat al terrari ni possibilitat perquè puguin escapar, doncs ho acabaràn fent. 

La dieta del varà en llibertat es compon de bàsicament d'invertebrats i ocasionalment petits llangardaixos o rosegadors. En captivitat doncs, als exemplars petits se'ls hi ofereixen artrópodes (Acheta domestica, Tenebrio, etc.) o cries de ratolí. Segons la mida de l'animal poden arribar a menjar ratolins, rates, cobais o fins i tot gallines. S'acostumen bé a l'ingestió de peix i carn, però cal tenir en compte que tant aquests com els pinsos de gos o gat no són tant adeqüats com la presa viva (i a la llarga donen problemes). La frequència d'alimentació disminueix amb la mida, sent diària en els petits i fins un cop a la setmana en varans adults.

La calor i els rèptils

Totes les espècies de rèptils mantingudes en captivitat haurien d'estar en unes condicions óptimes per tal de viure el millor possible durant el màxim temps possible. Però moltes vegades, tot i que el propietari ho intenti, hi ha factors que s'escapen a les possibilitats i resulta del tot impossible mantenir l'animal exactament igual que estaria en el seu hàbitat originari. Una d'aquestes necessitats bàsiques que algunes persones que mantenen rèptils a casa no entenen del tot és l'aport d'unes temperatures concretes a l'ambient de l'animal. 

Els rèptils són animals ectoterms, és a dir, al contrari que els mamífers depenen de la temperatura del seu ambient per controlar la temperatura del seu cos. Per tant, no tenen mecanismes per regular aquesta temperatura (com nosaltres la febre, per exemple). Aixó sumat a que molts rèptils són originaris de zones desèrtiques, semidesèrtiques i tropicals fa que un cop a casa sigui una obligació aportar amb bombetes, plaques o cables calefactors la temperatura que cada espècie necessita. Parlem d'una temperatura corporal preferida per a cada espècies que s'assoleix al dotar el terrari on viuen d'una temperatura zonal òptima, que sol rondar en general entre els 26 i 32 graus centígrads. Fins i tot a la zona més calenta del terrari (ja que entre un extrem i l'altre d'aquest s'ha de crear un gradient perquè ells triin en funció de les seves necessitats) pot arribar a estar 1 o 2 graus més elevada, i cal observar que per la nit les temperatures baixes fins a uns 5 graus menys que durant el dia. Aquesta temperatura que han de tenir permet que realitzin les funcions vitals de manera normal, i si es veu disminuïda o augmentada pot aportar problemes (i com més alterada estigui més seriosos i ràpids seràn). 

Aquesta taula dóna els valors per a cada espècie: 

* Camaleons de terra les més altes, camaleons de muntanya les més baixes.

També caldrà tenir en compte el mètode utilitzat per donar al terrari aquest rang de temperatures, que anirà en funció del mètode de preferència de l'animal per adquirir la calor de l'ambient. Per la majoria d'espècies van bé les bombetes de calor, però caldra protegir-les amb reixes per tal que l'animal no es cremi al tocar-les. Les serps adquireixen la calor per contacte amb el cos, així es necessitaràn plaques calefactores perquè escalfin el terra (mai directament, sempre sota el terrari per evitar cremades). I finalment hi ha altres animals com les tortugues que l'adquireixen amb una combinació de les dues maneres, però normalment amb una bombeta n'hi haurà suficient.

Com mantenir una rata en captivitat

Exemplar de rata comú (Rattus norvegicus) mantinguda com a animal de companyia.

La rata comú (Rattus norvegicus) es sol mantenir en captivitat i és un animal més capaç de mantenir una relació agradable amb el propietari del que molta gent es pensa. Primer de tot caldrà tenir en compte que tindrà unes necessitats tant de relació, alimentació i comportaments que hauràn de quedar cobertes si volem que visqui bé i minimitzar els futurs problemes. Les gàbies o terraris (d'uns 45x30x30 cm) són adeqüades per mantenir-les, sempre que tinguin bona ventilació i a una temperatura ambiental d'uns 15-27 graus centígrads (a l'estiu vigilar que no li doni el Sol perquè poden patir cops de calor). El millor substrat per la gàbia és el paper de cel.lulosa (absorvent), que caldrà canviar amb certa periodicitat. Se li poden posar tubs o joguines perquè l'animal s'entretingui. Cal tenir en consideració que no podrà tenir contacte amb rates o ratolins salvatges ni amb depredadors naturals (gats). Si en volem més d'una caldrà separar els mascles ja que solen barallar-se i si en volem una de cada sexe però no les cries caldrà esterilitzar un dels dos animals. 

Pel que fa a l'alimentació, existeixen pinsos formulats per rates que cobreixen molt bé les necessitats bàsiques (puc recomanar la marca Verselle Laga). Les rates són animals omnívors, per tant sel's hi pot donar fruita o verdures en poca quantitat i una mica de carn o peix si en volen com a complements. El que mai ha de portar el pinso són llavors de cereals ja que ténen una elevada quantitat d'hidrats de carboni i poden ocasionar problemes digestius. S'ha de vigilar no donar-li pa o aliments que engreixen massa sovint, i recordar que la xocolata és tóxica. Han de tenir també aigua (en ampolla o en un vol) sempre disponible. És aconsellable que l'animal faci una mica d'exercici cada dia, amb hores de llibertat controlada. S'ha d'aconseguir una relació estable amb la rata, fent que no es cregui dominant i per tant vagi mossegant i cridant als membres de la família. Paciencia i temps seràn necessaris, ja que un maneig massa agressiu o massa llarg poden augmentar l'estrés de l'animal.

La serp reial comú (Lampropeltis getula)

Serp reial comú subespècie californiana (L. g. californiae), una espècie molt apreciada pels amants de les serps.

La serp reial comú (Lampropeltis getula) és una colobra que, a més de ser una de les serps més conegudes a Nordamèrica és una de les que té la coloració més variable. Es distribueix al sud d'EEUU i nord de Mèxic, en boscos atemperats i de conníferes, en zones obertes i en espais desertics o semidesertics. Es una serp constrictora que ha guanyat molt popularitat entre els amants de les mascotes exótiques. Existeixen diverses subespécies: la serp reial oriental (L. g. getula) té una coloració negra amb marques grogues en forma de cadena, la serp reial del desert (L. g. splendida) és similar peró té més punts grocs i uan máscara completament negra, la subespécie californiana (L. g. californiae) té ratlles negres i blanques, la serp reial puntejada (L. g. holbrooki) té escates negres amb el centre groc mentre les negres (L. g. niger o L. g. nigritus) són completament negres, etc.

En llibertat depreden petits mamífers i llangardaixos però també devoren altres serps, incloses les espècies verinoses com les de cascabell (Crotalus spp.). En captivitat se li pot donar un ratolí setmanalment quan són adultes (quan encara són petites donar-li "pimkies"), sempre vigilant que no faci mal a la serp i no tocant l'animal fins les 48 hores després d'alimentar-la (per evitar l'estrés i regurgitació de la presa). Pel que fa al terrari, com a mínim que sigui de 60x40x30 amb varies zones per amagar-se. Són terrestres, encara que també són capaces de trepar i nadar. La temperatura ha d'estar entre els 24 graus centígrads a la zona freda i els 29 graus centígrads a la calenta i l'humitat entre el 40 i 50 %.

Són espècies hibernants, variant el temps d'hivernació en funció de la latitud. Són animals que poden arribar a fer 1 o 2 metres de llargada, sobretot d'activitat nocturna. És ovípara, arribant a pondre de 3 a 24 ous (uns 12 normalment). En la natura viuen uns 10 anys, però s'ha registrat serps que en captivitat arriben als 20 anys.

Cria de cucs de la farina (Tenebrio molitor) per alimentar rèptils

Larva, pupa i adult del cuc de la farina (Tenebrio molitor).

Si tens un rèptil a casa que necessita menjar insectes, una molt bona opció pot ser criar l'aliment en comptes d'haver de comprar-lo cada cop que els vols alimentar i, a més a més, saps realment qué li estàs donant. Un dels insectes més utilitzats és el cuc de la farina (Tenebrio molitor), l'estadi larvari d'un coleòpter d'uns 2,5 cm de llargada. El cicle de vida d'aquests comprén quatre fases: ou, larva, pupa i adult. Un cop ja ha sortit de l'ou, qualsevol dels altres estats és apte per l'alimentació dels rèptils (encara que costa que mengin els escarabats adults). Per altra banda, l'estadi de pupa és més tou i té menys quitina, sent potser l'opció més digestible. 

Per criar aquests insectes podem usar com a terrari un tuper de plàstic, sempre ben ventilat. De substrat podem utilitzar segó de blat o qualsevol altre cereal, farina, trossets de pa o pa ratllat, trossos de pinso per gos, etc., o fins i tot una barreja d'aquests elements. La calefacció no és indispensable però si recomanable, ja que seria òptim mantenir-los entre 25 i 27 graus centígrads. A l'estiu no han de passar massa calor. Vigilar amb la condensació de gotes ja que podrien barrejar-se amb el substrat i fer una pasta indestijable, possible font de malalties. Quan les larves estiguin acomodades i siguin prou grans, passaràn uns dies sense menjar ni moure's massa per transformar-se en pupes, d'un color blanquinós. Al cap d'uns dies (en funció de la temperatura i les condicions) en sortirà un escarabat, al principi blanc i tou i després negre i brillant, que serà l'encarregat de reproduïr-se i posar els ous sobre el substrat. Aquests escarabats mengen el mateix que les larves, encara que sembla que agraeixen trossos de fruita i verdura. S'han d'anar retirant els cossos morts dels adults però sense tocar el substrat, que és on seràn els apreciats ous. 

Cal insistir en que, encara que són una bona opció ja que aporten molta energia, no s'ha d'abusar de Tenebrio com a aliment pels rèptils. Dos o tres per setmana és suficient, ja que si en mengen massa poden provocar malalties nutricionals com deficiència de calci (i la derivada malaltia óssia metabòlica), raquitisme o disminuir el temps de coagulació de la sang. 

Manteniment de tortugues terrestres

Exemplar de tortuga russa (Agrionemys horsfieldii) alimentant-se.

Les tortugues terrestres que més comunment es mantenen en captivitat són les de l'àrea mediterrània (Testudo spp.). Les de clima temperat poden hivernar mentre que les procedents de zones tropicals/subtropicals (Geochelone spp. per exemple) no han d'hivernar. Només algunes tortugues considerades terrestres (per exmple els gèneres Terrapene o Rhinoclemmys) són semiacuàtiques.

Segons el seu origen hi ha dues maneres d'allotjar-les en òptimes condicions: 

- Les tortugues terrestres de clima temperat (Testudo spp., Terrapene spp., Agrionemys horsfiedlii, etc.) poden allotjar-se tant en un terrari com a l'aire lliure (al jardí per exemple). Si estàn a l'exterior convé que tinguin una zona on resguardar-se tant del Sol de ple estiu com de les plujes de l'hivern. En un terrari interior hauràn d'estar al voltant dels 26 graus centígrads, sent opcional l'hivernació. Si es vol fer hivernació, s'ha d'anar disminuint la temperatura progressivament i colocar un substracte esponjós o de palla. L'hivernació durarà 2 o 3 mesos. Després, el despertar serà progressiu incrementant la temperatura uns dos graus centígrads cada dia i proporcionant-li molta aigua i aliments de fàcil deglució (verdues bullides). Abans de començar l'hivernació cal asseguar-se que l'animal podrà suportar-la (desparasitació i visita al veterinari). S'ha de vigilar que la temperatura d'hivernació sigui baixa i mantinguda, doncs si fluctua l'animal pot patir fàcilment infeccions respiratòries i pèrdua de pes. Mai s'ha de fer hivernar una tortuga massa petita o recent adquirida (no sabem si podràn suportar-ho). 

- Les torugues de clima tropical (Geochelone spp., Stygmochelis pardalis, etc.) han de tenir terraris amples i s'han de mantenir entre 29 i 35 graus centígrads. És molt saludable que surtin a prendre el Sol i passejar. No s'han de fer hivernar mai. S'han d'evitar les fluctuacions de temperatura, sobretot a la primavera i la tardor. 

Pel que fa a l'alimentació, la majoria són hervíbores i s'alimenten de fulles, fruites, arrels i flors molt variades. Algunes espécies poden consumir a vegades invertebrats però aixó forma una part molt petita de la dieta. Com a excepció, les tortugues del génere Terrapene ténen una dieta omnívora i solen menjar cucs, baboses, cargols o carronya. Han de ser abundants els aliments rics en calci com el julivert, la rúcula, la col, el canonge, etc. Es poden oferir plantes silvestres com dent de lleó, trévols, roses, figuera de moro (molt apetitosa per les Testudo spp.) o flor d'Hibiscus i fruites com figues, maduixes o meló (encara que cada tortuga té els seus propis gustos). S'han d'evitar les dietes monótones basades en enciam i tomàquet. Alguns vegetals ténen certes peculiaritats: els espinacs s'han d'evitar (ténen quelants de calci), el plàtan i el raïm en excés poden suposar en déficits de calci i els espàrregs ténen massa purines i poden comportar deteriorament renal. Si es vol optar per alimentar amb pinso, optar pels formulats per tortugues de terra i evitar els de gos o gat. Cal saber que poden passar llargs temps sense menjar. Cal que tingui accés a l'aigua sempre que vulgui (encara que sembla que vegui molt poc). 

Tenir un hàmster a casa

Exemplar de hàmster daurat (Mesocricetus auratus).

D'entre les espècies més comunes de hàmsters que podem trobar avui en dia com a animals de companyia destaquen el hamster daurat (Mesocricetus auratus), el hàmster rus (Phodopus sungorus) o el hàmster de Roborovski (Phodopus roborovskii). El nom de hàmster prové del verb alemany "hamstern", que significa acaparar; degut a l'afició d'aquests animalons per acumular llavors als seus caus. Són d'hàbits nocturns, fet pel qual es passen gran part del dia dormint. El hàmster daurat és el primer que es va popularitzar com a mascota i és el més gran d'ells (uns 16 cm). La resta són classificats dins un grup que se'ls anomena "hàmsters nans", ja que són més petits que el daurat. El hàmster de Roborovski és un animal més nerviós que els altres i no convé manipular-lo amb gaire freqüència ja que es pot enfadar. A més, són més complicats de reproduir i suporten bastant malament el calor i la humitat. 

Pel que fa a l'allotjament, els hàmsters daurats s'han d'allotjar sols ja poden ser bastant agressius entre ells (sobretot les femelles, que fins i tot poden arribar a matar els mascles). La gàbia ha de tenir un mínim de 60 cm de llarg per 30 cm d'ample i 25 cm d'altura. Es preferible que les barres de la gàbia siguin horitzontals ja que així poden trepar. Necessiten disposar d'un niu on descansar, sent el fenc o el paper de cuina bons materials per fer-se'l. No s'ha d'utilitzar cotó ni fibres artificials per fer-ho, ja que poden provocar obstruccions intestinals o enredar-se a les extremitats. Els hàmsters nans a vegades agraeixen una petita zona amb sorra per on rebolcar-se. Suporten bé el fred però no els hi agrada la calor ni la humitat. La temperatura ideal de manteniment és d'uns 18-26 graus centígrads pel hàmster daurat i 18-21 graus centígrads pel rus. Com a enriquiment per jugar se li poden posar rodes de paret llisa, ja que poden enganxar-se les potes amb les barres al rodar. A més, es pot improvitzar una mena de túnel o galeria amb el cartó del paper higiènic. 

Habitualment s'alimenten de barreges de cereals i llavors, però aquestes són dietes desequilibrades ja que només es menjen les llavors que més els hi agraden (pipes de girasol). El resultat a llarg termini sol ser obesitat i dèficits en calci i proteïnes. Per evitar aquest problema és aconsellable basar la dieta en un pinso granulat formulat expressament per rossegadors amb un mínim de 16% de proteïna i un 4-5% de greix (per exemple, el de la marca Versele Laga és de bona qualitat). A més a més, se'ls hi pot oferir petites quantitats de fruita, verdura o hortalisses (poma, pera, plàtan, api, julivert, col, pastanaga, carbassó, etc.). Un dia a la setmana convé dona'ls-hi una mica de proteïna animal (clara d'ou dur, formatge, trossets de carn, etc.), sent els requeriments d'aquesta proteïna més elevats en hàsmters nans que en els daurats.

Manteniment en captivitat del gecko diürn gegant (Phelsuma grandis)

Exemplar de gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) sobre una canya de bambú.

El gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) és una espècie de gecko bastant resistent i fàcil de mantenir, fet pel qual és bastant popular entre els aficionats al manteniment de rèptils. Fons fa poc aquesta espècie era considerada una subespècie del gecko diürn Phelsuma madagascariensis, però avui en dia es consideren espècies diferents. Aquesta espècie és la més gran de mida del gènere (pot arribar als 30 cm) i té una cosntitució robusta. Habita al nord de Madagascar, on es pot trobar dins i al voltant de les cases. Una parella adulta pot allotjar-se en un terrari de vidre de 150 L de capacitat (60x30x60 aprox.). La temperatura diürna ha de ser de 28-30 graus centígrads, amb un punt calent on s'arribi als 35 graus centígrads sota una bombeta incandescent. De nit, la temperatura ha de baixar cap als 24-28 graus centígrads. L'humitat relativa s'ha de mantenir a 65-85% i el terrari ha de disposar de fluorescents connectats unes 14 hores al dia. Un període hivernal d'uns 1-2 mesos (temperatura nocturna a 5,5 graus centígrads + humitat a 45-55% + fotoperíode de 8-10 hores) contribueix a preparar-los per la reproducció i desencadenar les cópules en cas que es volguessin fer criar.

Al tractar-se d'animals arborícoles els terraris han de ser alts i pot ser molt útil decorar-los amb plantes naturals com canyes de bambú (o de tubs de PVC substituint aquests elements naturals). Pel que fa a l'alimentació, són animals frugívors i insectívors. Ténen una gana voraç i una bona dieta pot estar conformada per grills (Acheta domestica), cucs de la farina (Tenebrio monitor) i larves d'arnes de la cera (Galleria mellonella). També accepten purés de fruites i pot ser necessari espolvorejar les preses amb suplement mineral de qualitat amb vitamina D3 i una bona relació calci/fósfor (2:1).

Text extret de la revista Reptilia núm. 86

Com mantenir una xinxilla (Chinchilla laniger)

Xinxilla (Chinchilla laniger) jugant amb un pal dins la gàbia.

Les xinxilles (Chinchilla laniger) són rossegadors histricomorfs que compartenixen amb els cobais bastantes caracterísitques anatómiques, fisiológiques i clíniques. Durant la colonització del Nou Món els espanyols van observar com els indis "chincha" utilitzaven les pells d'aquests animals i per aixó les van anomenar xinxilles. Com a mascotes cal destacar la seva inteligencia, agilitat i hàbits de neteja. Són hàbils manipulant objectes amb les mans i disfruten fent cabrioles sorprenents. Són bastant porugues, però s'acostumen fàcilment a les persones si de joves es manipulen amb freqüència. Són molt socials i en general poden viure bé en parelles o grups, però sempre hi ha situacions en que es poden barallar (dos mascles, un nou individu al grup, etc.). Són d'hàbits nocturns però poden mostrar-se actives durant el dia, adaptant-se en part a la rutina de les persones. 

Com que són molt actives i àgils necessiten gàbies bastant més grans que les de conill o altres rosegadors. Aquesta hauria de tenir com a mínim 1 metre cúbic amb diversos nivells perquè l'animal pugui saltar i trepar. Rosseguen fàcilment el plàstic i la fusta, així que la gàbia ha de ser de reixa metàl.lica. El terra pot ser sólid o de malla (amb forats no més grans de 1,5 cm.). Altres elements que podria haber-hi són nius per amagar-se, tubs i rodes d'exercici i blocs de minerals o fustes per rossegar. S'han de mantenir en un ambient fresc i sec, entre 10 i 20 graus centígrads, sense exposar la gàbia al sol ni colocar-la prop de radiadors (ja que són molt sensibles als cops de calor). Per mantenir sà el pél necessiten una sorra fina especial que es troba disponible comercialment en la qual fan banys. Se'ls hi ha d'oferir només 15-20 mins al dia ja que un excès els hi pot provocar conjuntivitis. 

Pel que fa a l'alimentació, la xinxilla està adaptada a una dieta rica en fibra i pobra en energia. El principal ingredient ha de ser fenc de gramínies o aufals, que ha d'estar sempre disponible. A més a més del fenc se li pot oferir un pinso granulat (sense cereals ni llavors afegides) que contingui un 16-20% de proteïnes, 2-5% de greix i 15-35% de fibra. Es pot oferir ad libitum (però millor racionat a una cullarada al día si volem estimular el consum de fenc). Com a complements es poden donar una o dues panses, pocs fruits secs, pipes, verdures, pastanaga o fruita (sempre en poca quantitat). Qualsevol canvi o introducció d'un element nou a la dieta s'ha de realitzar gradualment. 

Enllaços d'interès:
Pàgina web (en castellà) sobre xinxilles (1)
Pàgina web (en castellà) sobre xinxilles (2)

Manteniment d'aus rapinyaires: un caçador a casa

Àliga de Harris (Parabuteo unicinctus harrisi), una espècie freqüent en falconeria a la Península Ibèrica. 

L'origen de la relació entre homes i aus rapinyaires es troba en la falconeria (l'art de criar, cuidar i entrenar aquests animals), iniciada segles enrere en el món àrab on eren utilitzades per caçar. Actualment aquest art és considerat un esport i a part d'aver-se extés mundialment té molta popularitat i distinció als Emirats Àrabs. Els rapinyaires presenten modificacions anatòmiques i fisiològiques adaptades a la caça i a l'aporfitament d'una dieta carnívora. Ténen uns grans ulls molt sensibles per la detecció de preses des de l'aire, un pic fort i ganxut, unes potents urpes,etc. A part, els estrigiformes (mussols, ducs i òlibese entre d'altres) estan adaptats a caçar de nit i són molt eficaços gràcies a la localització asimètrica de les seves oïdes que els permet saber exactament on és la seva presa. A més, poden girar el cap fins a 280 graus ja que ténen moltes vèrtebres cervicals, fet que els permet millorar la recepció del so. 

El tipus d'instalació pot ser molt diferent segons l'espècie i el propósit del seu manteniment. En general es recomanen gàbies amb zones interiors i exteriors que els protegeixin de la llum solar directa, el vent i les baixes temperatures; però que els hi permetin aprofitar la pluja en el cas que ho desitgin. Cal esmentar que la tolerància al fred varia segons l'espècie (sent necessari a vegades proporcionar calor a l'hivern). Per rapinyaires diürns s'aconsellen aviaris amb parets de fusta amb un petit forat des d'on poder-los observar. És fonamental mantenir una bona higiene i ventilació de les instal.lacions. El material, mida, forma i localització de les perxes és de gran importància per mantenir una bona higiene i salut de les potes i les urpes. S'han d'evitar perxes massa dures i abrasives que danyin la superfície plantar. A més han de ser de fàcil neteja i desinfecció i han de permetre a l'au estimular la circulació i alhora aguantar-se amb força i seguretat sense clavar-se les pròpies urpes. Les reixes metàliques estàn desaconsellades ja que poden causar lesions a les extremitats o les plomes. En èpoques de calor sempre haurien de tenir disponible aigua per banyar-se. 

Pel que fa a l'alimentació, els rapinyaires són carnívors i la seva dieta és variable: en llibertat aquesta pot incloure mamífers, aus, rèptils, amfibis o carronya, mentre el peix és la base de la dieta de les àguiles pescadores (Pandion haliaetus) o els artròpodes de certes espècies de falcons o mussols (Falco tinnunculus o Athene noctua). En captivitat la dieta es realitza bàsicament amb perdius, pollets de gallina, coloms, ratolins i rates. Actualment existeixen empreses que es dediquen a la cría i distribució de menjar per rapinyaires. Cal destacar que una alimentació exclusiva a base de carn sense ossos és deficient en calci i altres minerals, sent més recomanable l'alimentació amb preses senseres.

Exòtics més que exòtics: els fàsmids

Exemplar de Carausius morosus, una bona espècie per inicar-se amb els fàsmids.

Els fàsmids o fasmatodeus són un ordre d'insectes neòpters (és a dir, "ales noves"; que significa que poden plegar les ales sobre l'abdomen), coneguts comunment com a insectes pal i insectes fulla degut a la seva forma corporal; fet que els ajuda a camuflar-se en l'ambient en que viuen (insectes críptics). Se'n coneixen unes 2.500 espècies, dins les quals podem trobar l'insecte més pesat de tots (Heteropteryx dilatata, amb 30-40 g de pes). Són hemimetàbols (ténen metamorfosi incompleta), per tant només tindran estadis de nimfa i imago (adult).

Dins d'aquests animals en reconeixem tres tipus: els insectes pal (allargats, cilíndrics i àpters normalment), els insectes fulla (aplanats dorsoventralment, amples i alats) i els insectes còrtex (cos més robust i compacte, sovint amb espines). Pel que fa als insectes pal, potser els més coneguts, són animals nocturns que no s'allunyen de la seva planta nutrícia durant el dia però és llavors per la nit quan s'alimenten. Rarament es desplaçen més de 2 metres durnat la nit, però els animals joves sí que són una mica més actius. A part del camuflatge críptic, per defensar-se poden emetre sorolls o fins i tot les nimfes poden desprendre's de les potes si un depredador les atrapa.

Pel que fa a l'alimentació, els fàsmids són hervíbors que es solen alimentar d'arbustos espinosos com rosers silvestres (Rosa canina), esbarzers (Rubus ulmifolius), rododenrda (Rhododendron spp.), heura (Hedera helix) o aranyoners (Prunus spinosa). Alguns però ténen una dieta molt específica, com per exemple Leptynia hispanica, resident a la Península Ibèrcia, que només s'alimenta de la ginesta d'escombres (Sarothamnus scoparius).Pel que fa a la reproducció, el cicle vital dels fàsmids dura normalment un any i durant l'aparellament el mascel monta la femella i doblega el seu abdomen cap a baix buscant el conducte sexual, mantenint-se units fins i tot durant hores. Cal destacar també que ténen la rara caracterísitica de fer partenogènesi quan la presència d'algun dels dos sexes és escassa. En espècies que es puguin reproduir sexualment aquesta forma serà la desitjable, ja que per partenogènesi les nimfes cada cop seràn més dèbils i pobres genéticament que les que creixerien per reproducció sexual (perdent així cada cop exemplars). A més a més, cal evitar l'endogamia pels mateixos motius. La posta dels ous pot donar-se de diverses maneres depenent de l'espècie i poden ser de diverses formes i colors. Els ous estàn parcialment calcificats i ténen un opercle, que és per on naixerà la cria.

Pel manteniment dels insectes pal és necessari un terrari de com a mínim 40 cm d'altura (uns 30 L) i mantenir un rang de temperatura en aquest d'uns 21 - 27 graus centíugrads (sempre depenent de l'espècie). Per la nit la temperatura haurà de baixar als 17 - 21 graus centígrads. Una humitat relativament alta els facilitarà la muda, fet al qual podem ajudar si ruixem diàriament el terrari (vigilant amb un excés d'humitat o condensació ja que es poden formar fongs). La ventilació ha de ser l'adequada i es pot posar una paret de suro, que pot ser útil perquè els animals hi trepin.

Enllaços d'interés:

Phasmiduniverse

Manteniment d'insectes pal

Com cuidar el meu camaleó

Una femella de camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus).

La majoria de camaleons procedeixen de zones càlides d'Àfrica o Madagascar. Però l'hàbitat original d'aquests animals és molt variat; doncs alguns provenen de zones muntanyoses més fredes i humides. Els camaleons estàn altament especialitzats per la vida arborícola. Els dits de les extremitats adopten una disposició a mode de pinça i la cua és prènsil (i no regenerable, al contrari que en alguns llangardaixos). El canvi de color serveix per camuflar-se i per comunicar-se (defensa, gestació, malaltia, dormint,...). La majoria són ovípars però existeix alguna espècie ovovivípara (Chamaleo jacksonii). 

La temperatura a la que s'han de mantenir és variable en funció de l'espècie. Gairebé tots accepten temperatures entre 27 i 33 graus centígrads. En general, els camaleons no hibernen i no toleren descensos acusats i continus de temperatura. L'humitat ambiental s'ha de regular en funció de si l'animal és de zones semidesértiques o de zones forestals. En general, una humitat d'un 70-85% és un marge aconsellable per la majoria d'espècies. Aixó s'aconsegeuix amb un humidificador o pulveritzant aigua dins el terrari un o dos cops al dia. Com que són arboris els hi hem de facilitar un terrari amb molta vegetació i branques (per tenir també un bon refugi visual). El substrat pot ser de terra vegetal, grava o fibra de coco. 

La dieta dels camaleons inclou tot tipus d'invertebrats. En captivitat normalment se'ls hi donen grills, saltamartins, papallones de cucs de mel, escarabats i cucs diversos (de seda, de la farina, etc.). En espècies grans es pot complementar ocasionalment la dieta amb cries de ratolí. El camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus) suplementa la seva dieta amb vegetals, entre els quals maduixes, fulles carnoses com les de Potus i algunes flors (Hibiscus, roses, etc.). L'alimentació ha de ser abundant i variada i a disposició de l'animal durant tot el dia. Encara que poden estar molts dies sense beure, és necessari que tinguin disponible aigua constantment. Solen beure l'aigua que s'acumula en forma de gotes en les fulles (que aconseguirem al pulveritzar el terrari de forma manual o automàtica). A vegades també beuen d'un recipient amb branques sobre aquest i que sigui de fàcil accés. 

Exòtics més que exòtics: el petaure del sucre (Petaurus breviceps)

Un bonic exemplar de petaure del sucre (Petaurus breviceps).

El petaure del sucre (Petaurus breviceps) és un animal noctrun i de costums arborícoles que s'inclou en la mateixa subclasse que els marsupials. Un petaure adult mesura uns 15 centímetres des de la punta del morro fins la base de la cua (sent aquesta tant llarga com el cos). El mascle sol ser una mica més gran que la femella (115-160 grams respecte als 100-130 de la femella) i solen viure al voltant de 10 anys. Posseeix una membrana des del cinqué dit de la mà fins al dit polze del peu anomenada patagi que els permet planejar fins més de 50 metres. Compten amb 2 glàndules que s'encarreguen de produir una substància fortament olorosa amb la qual el mascle dominant del grup marca el seu territori, objectes i membres del grup. Una d'elles està situada a la part superior del cap i l'altra a la regió ventral del coll, després de la barbeta.

Els petaures es mantenen millor en grups de dos o més individus. Les mides de la gàbai depenen del nombre d'animals (sent una gàbia de 50x50x75 apropiada per dos petaures). Cal enriquir la gàbia amb branques perqué puguin trepar i fins i tot joguines o alguna roda d'exercici. Posar una tela o mitjó dins permetrà als petaures amagar-se quan els hi calgui. S'ha de mantenir la gàbia a temperatures rondant els 18-24 graus centígrads. A la natura s'alimenten de la sava (particularment de la goma de les acàcies), així com de nèctar, fruites i insectes que agafen durant el vol. Poden arribar a ser agressius si perceben l'individu objecte de l'agressió com una amenaça. Poden arribar a reconèixer els propietaris i ser uns inestimables companys "de butxaca" (literalment). 

Com mantenir una iguana verda (Iguana iguana) a casa

Un bonic exemplar d'iguana verda (Iguana iguana)

L'iguana verda (Iguana iguana) és originària d'Amèrica central i del sud i habita en zones amb arbres i vegetació espessa sobretot. Arriben a una mida d'uns 1,65 metres (representant la cua la meitat d'aquesta longitud), encara que els mascles són més llargs que les femelles. Té hàbits diurns i mai realiza una vertadera hivernació. Dormen de dia i ho fan preferiblement enllocs elevats. 

El terrari ha de ser de planta vertical per tal de cobrir les seves necessitats com a espècie arborícola que és. La decoració es pot fer amb arbres o troncs perquè hi pugui trepar i també ha d'incloure refugis i zones d'exploració. El substrat pot ser d'herba articial, torba, escorça o terra vegetal (és aconsellable que afaboreixi el gastat de les ungles). És necessària una font de llun UV de 5-10% d'emissió. La font de calor ha d'estar a la part alta del terrari i ha d'arribar a uns 29-32 graus centígrads. La humitat ambiental ha de rondar el 80%. Cal tenir en compte que la longitud del terrari ha de ser d'unes 1,5-2 vegades la longitud de l'iguana. Per una iguana adulta es recomana una alçada d'uns 180 cm. 

Pel que fa a l'alimentació, ha de ser el màxim variada possible però assegurant que els ingredients principals són vegetals rics en calci (principlament fulles i verdures i en menor quantitat hortalisses, fruites, llegums o altres vegetals). Els aliments bàsics són les verdures (bledes, alfals, escarola, canonges, rúcula, tomàquet, dent de lleó, pastanaga, etc.). També se li poden oferir flors i poques quantitats d'arrós bullit, llegums, gespa, etc. Existeixen pinsos formulats per iguanes en creixement i adultes (no obstant, la seva qualitat pot ser molt variable). S'han d'evitar els pinsos de gos i gat i en general quantitats importants de proteïna animal. Si refusen el pinso, es pot provar de barrejar-ne una mica amb menjars rics en fibra i poc suculents.

El gecko Tokay (Gecko gecko)

Gecko Tokay (Gecko gecko)

El gecko Tokay (Gecko gecko) és originari del nordoest de l´Índia i habita en selves tropicals. Degut a la seva robustesa i la facilitat de manteniment és un rèptil recomanat pels principiants. El seu peculiar nom es deu al soroll que emeten aquests rèptils, especialment durant el crepuscle. Sol medir fins uns 30 centímentres i viure durant 10-14 anys. Per diferenciar el mascle de la femella ens podem ajudar dels porus preanals i les tonalitats més balvoses al cap, característiques que presenten els mascles. A la cara plantar de les extremitats presenten unes estructures molt fines (lameles) que els permet escalar literalment per les parets. El gecko Tokay té hàbit nocturn i s'ha de vigilar ja que el seu fort caràcter pot derivar a vegades en mossegades doloroses. 

Un terrari apropiat per aquest gecko hauria de ser de 80x60x50 cm i tenir un espai vertical ample. Podem mantenir una parella junta o fins i tot un mascle i varies femelles, peró per motius de seguretat no tindrem dos mascles al mateix terrari ja que es podrien arribar a matar. La temperatura s'hauria de mantenir entre els 25-32 graus centígrads, creant en el terrari un gradient de temperatures ja que l'animal ha de poder regular-se segons la zona on es troba. El substracte recomanat és la fibra de coco, peró no hi ha cap substracte que no tingui un mínims risc de crear impactació intestinal al ser ingerit. La humitat del terrari ha de ser d'un 65-70%. Cal proporcionar un ambient arbori o per trepar, tenint en compte que les plantes naturals ens ajuden a mantenir l'humitat, i zones on amagar-se i material raspós per ajudar en les mudes. És recomanable l'utilització de llum ultraviolada B (suficient d'un 2-5%), encara que ja que és un animal nocturn no és indispensable. 

La dieta del gecko Tokay consisteix principalment en varietat de insectes (grills, llagostes, escarabats, cucs de seda i ocasionalment zoophobas o tenebrios i en els més grans algun ratolí ocasional). També poden consumir compotes de fruita o mermelada (no habitualment). Encara que ha de disposar d'un lloc amb aigua en el terrari, aquesta zona serà més destinada a banyar-se que no pas veure ja que aixó últim ho fan de les gotes que queden a les fulles. Per tant, s'ha de ruixar aigua al terrari sovint o preparar un mecanisme automàtic que ruixa microgotes. 

Enllaç a un video on podreu escoltar el so característic del gecko Tokay:
http://www.youtube.com/watch?v=dR9tn0yNqQo