Importància de l'alimentació en psitàcides

Les pistàcides en llibertat són majoritàriament vegetarianes i s'alimenten de brots, fulles, flors, fruits, néctar, pol.len, nous i fins i tot a vegades de l'escorça dels arbres. El grau d'especialització és elevat en espècies com els loris, que s'alimenten amb la seva llengua pinzellada del nèctar i el pol.len de les flors, o el guacamai Jacint (Anodorhynchus hyacinthinus), que menja nous de les palmeres ajudant-se de la força del seu gran bec. Altres espècies són menys sel.lectives i mengen gran varietat d'aliments. Tot i la seva naturalesa vegetariana, certes espécies complementen la seva dieta amb insectes, larves o carronya.

En captivitat les psitàcides s'han adaptat a infinitat d'aliments i la gran majoria accepten bé una dieta variada de fruites, verdures, hortalisses, llegums, barreja de llavors i fruits secs. És essencial identificar l'espècie de destí de la dieta per adequar-la als seus requeriments nutricionals. Acostumar als animals joves a provar diversos tipus de fruites i verdures facilita l'acceptació de nous aliments quan són adults. Una barreja de llavors de qualitat aporta els greixos necessaris per complementar la dieta. Actualment, el mercat ofereix una àmplia gamma de pinsos formulats específicament per lloros que proporcionen una dieta equilibrada amb tots els micro i macronutrients necessaris per mantenir l'animal sa. Però no tots els pinsos que hi ha al mercat són óptims per les aus i és la feina dels veterinaris assessorar sobre aquest aspecte.

Algunes aus adultes acostumades a dietes desequilibrades o capturades de llibertat poden mostrar reticències inicials a la modificació de la dieta, encara que amb temps i constància acaben adaptant-se. Els animals no ténen la capacitat de seleccionar l'aliment per mantenir una dieta equilibrada i per tant han de ser els propietaris que seleccionin una dieta ben formulada i limitin la quantitat a oferir per tal menjin equilibradament.

En èpoques de reproducció i muda és important proporcionar suplements vitamínico-minerals (sobretot de calci durant la reproducció) i de proteina. Una dieta exclusiva de llavors és deficient en vitamines i calci. El baix contingut de calci es veu empitjorat encara més per l'alt índex de fósfor i greix d'algunes llavors (com les pipes de girasol), que dificulten encara més la seva absorció intestinal. Algunes varietats d'albocat poden resultar tòxiques pels lloros i per aixó es recomana excluir-lo de la dieta.

En captivitat, els lloros amazónics i algunes espècies de cacatues ténen tendència a engreixar-se amb facilitat si no se'ls hi controla el greix en la dieta i no se'ls permet fer exercici (és a dir, estàn tot el dia tancats). Els guacamais ténen majors requeriments de greix que altres espècies i per aquesta raó es convenient suplementar la dieta amb nous o altres fruits secs. els periquitos, els inseparables i les ninfes són més granívors i en un primer moment poden mostrar-se reticents a consumir fruites, verdures i llegums.

Manteniment de tortugues aquàtiques

La tortuga aquàtica més popular de totes és la tortuga de Florida o d'orelles roges (Trachemys scripta elegans). A l'hora de sexar-les, cal tenir en compte que en general les femelles adultes són majors que els mascles (les de T. scripta elegans poden arribar als 1.500 kg mentre els mascles no solen passar dels 800). La cua dels mascles és més llarga i aquests ténen el cap més afilat. En grups d'exemplars de densitat elevada podem trobar que les femelles ténen ferides de mossegades al coll, fetes pels mascles durant el peculiar aparellament.

L'esperança de vida sol oscil.lar entre els 12-20 anys d'una T. s. elegans i els 42 d'una Chelydra serpentina. La seva temperatura ambiental òptima és de 25-30 graus centígrads per la majoria d'espécies. Per termoregular surten de l'aigua cap a una zona que els hi permeti prendre el sol i arribar a una temperatura interna ideal. Un fotoperíode creixent, de 14 hores de llum i 10 de foscor, activa la reproducció; mentre un decreixent unit a temperatures inferiors als 23 graus centígrads inicia l'hibernació. Aquesta hibernació sol durar de novembre a abril i la realitzen preferiblement sota l'aigua. Si no es vol fer hibernar a les tortugues és necessari instal.lar un calentador, la potència del qual haurà de concordar amb el volum d'aigua a escalfar.

La longitud del terrari ha de ser com a mínim de 5 vegades la distància màxima de la carcassa de l'adult i ha de tenir 3/4 part d'aigua i 1/4 part de terra. L'accés a la zona de terra ha d'estar facilitat per una rampa. Aquestes tortugues embruten molt l'aigua amb els seus excrements i restes d'aliment, de manera que és necessari un filtre per aquari o una renovació suficient de l'aigua. Si no és possible l'accés a llum solar directa és necessari un fluorescent de llum de dia o una altra font de llum artificial que aporti radiació UVB. També s'ha d'evitar que l'animal pugui fugar-se ja que són molt bones escaladores.

Les tortugues de Florida i la majoria d'emídids són bàsciament carnívors quan són joves, evolucionant a una dieta més omnívora a mesura que es tornen adults. En captivitat la dieta s'ha de basar en carn (pollastre, vedella o fetge per exemple) i peix fresc o congelat (sardines, qualsevol peix trossejat, gambes o altres). Als adults també se'ls hi pot donar enciam, poma tallada a trossos o espinacs per exemple. Es pot suplementar amb pinsos formulats per galàpags americans. S'ha d'evitar un excès de gamba seca (Gammarus) i només s'oferirà com a complement esporàdic. El consum diari d'aliment és aproximadament d'1/5 del pes corporal i és convenient que un dia a la setmana facin dejú (fins i tot com més adults poden estar-se algun dia més sense menjar).

Problemes digestius en hàmsters

Cal conèixer les peculiaritats normals en els hàmsters abans de parlar sobre els problemes del tracte digestiu d'aquests mamífers. La fórmula dental del hàmster és 2 x (I 1/1, PM 0/0, M 3/3). Els incisius estàn recoberts per una capa ataronjada denominada "enamela" que augmenta la seva resitència. Els incisius inferiors són el triple de llargs que els superiors- Els incisius són hipsodonts, és a dir, de creixement continu. Els molars en canvi són braquiodonts (no crèixen permanentment).
L'estòmac està dividit en dues porcions separades per un septe (margo plicatus). La càmbra anterior o proventricle és no glandular i la posterior o ventricle és glandular. La coprofagia és un mecanisme normal que els permet aprofitar nutrients i la fermentació de la fibra alimentària no és tan important com en cobais o xinxilles.

-Malaltia dental: els trencaments traumàtics dels incisius són relativament rars i poden ocasionar anorèxia i dolor durant uns dies. Es poden tractar amb analgèsia i dieta tova. Ocasionalment és poden produir sobrecreixements d'incisius que s'hauràn de tallar periódicament. No és donen sobrecreixements molars però si caries que es poden complicar amb abscessos.

- Enteritis i diarrea: L'ileitis proliferativa està provocada per Lawsonia intracelularis , però l'estrés i altres bactèries també intervenen en el desenvolupament de la malaltia. Afecta especialment a hàmsters dorats joves després del deslletament (entre 3 i 10 setmanes d'edat) provocant elevada mortalitat. A part de diarrea solen presentar postura encorvada pel dolor. El tractament es basa en fluidoteràpia, alimentació assistida i antibiótics com la tetraciclina, enrofloxacina i trimetoprim-sulfametoxazol.
Els hàmsters són sensibles a la malaltia de Tyzzer, provocada per Clostridium piliforme, que actua com a oportunista en situacions d'estrés; però la seva incidència en hàmsters mantinguts com a mascotes sembla escassa. Altres bactèries causants d'enteritis i diarrea són Escherichia coli, Salmonella spp. i Clostridium spp. A vegades es poden trobar cestodes com Hymenolepsis nana i oxiúrids com Syphacia spp., que en general son assimptomàtics.
L'administració d'antibiótics inadecuats com les penicilines, cefalosporines, eritromicina, gentamicina i vancomicina entre d'altres pot induir una enterotoxèmia mortal. Els canvis bruscos de dieta i l'excessiu aport de fruita i verdura també poden provocar diarrea. Les intususcepcions i prolapses de còlon i recte són complicacions bastant freqüents de la diarrea en els hàmsters dorats. El pronòstic de les dues situacions és greu i s'han de considerar urgències que necessiten resolució quirúrgica immediata del prolapse.

-Impactacions intestinals: amb freqüència es produeixen per ingestió de cotó o altres fibres artificials que ténen per fer el niu. El tractament conservador consisteix en oli de parafina o lactulosa.

- Prolapse d'abassons: són més freqüents en els hàmsters rusos. S'ha de recolocar sota anestèsia i fixar-se amb un punt de sutura percutani, que es retira a les dues setmanes. A vegades es poden produïr abscessos o impactacions si hi guarden dolços o aliments enganxifosos.

Endoscòpia en aus

L'endoscòpia és una de les eines més útils en medicina aviar degut a la conformació anatómica de les aus: no ténen diafragma per tant només una cavitat celòmica, els seus pulmons mantenen un volum constant i disposen de sacs aeris per on discorre l'aire inspirat. La técnica és molt poc invasiva ja que només des d'un punt d'entrada es pot explorar pràcticament tota la cavitat celòmica i els seus òrgans. És molt útil també pel sexatge de l'animal, l'exploració de cavitats i tractes (com la conana, l'oïda, la cloaca, l'esòfag o la tràquea entre d'altres), la presa de biópsies o fins i tot la realització de petites cirurgies.

El procediment necessita que l'animal estigui anestesiat. En aus es recomana l´ús d'endoscopis de 2,7 mm de diàmetre i amb un angle de visió de 30 graus. S'han descrit diversos abordatges segons l´órgan o la zona a evaluar però el més comú es realitza entre l'última costella i el múscul semimembranós. Es recomana la col.locació de l'ocell en decúbit lateral dret per tal d'entrar pel costat esquerre i poder evaluar l'ovari en les femelles (recordem que en moltes espècies d'aus l'ovari dret degenera). Es realitza una petita incisió a la pell amb un bisturí i es disseca múscul fins arribar al sac aeri caudal toràcic, que s'haurà de perforar per accedir a la cavitat celòmica. Un cop acabada l'endoscópia no serà necessari suturar la pell (a no ser que l'animal sagni per la ferida o l'incisió sigui bastant gran).

- Imatges d'endoscòpies en aus:

Endoscòpia de l'ovari d'un lloro gris africà (Psittacus erithacus)









Endoscòpia del testicle d'un canari (Serinus canarius)










Endoscòpia del pap d'un colom roquer (Columba livia)

Vull tenir una serp a casa!

Les espècies de serps que es majoritariament ténen a casa com animals de companyia són bóids o col.lúbrids. Les espècies arborícoles, com moltes boes, són més lentes, pesades i de secció ovoidal. Aquestes espècies utilitzen la seva activitat constrictora i prensil per aguantar-se a les branques i desplaçar-se sigilosament. Les espècies de col.lúbrids més populars habiten en deserts o fins i tot boscos tropicals àrids, semiàrids o temperats. Són generalment terrestres o semiarbóries (fins i tot algunes aquàtiques). La incubació dels ous és diferent segons l'espècie i ja en parlarem més detalladament en un nou "post".

Aquests animals no necessiten molt espai sempre i quan el terrari estigui dissenyat pensant en les seves necessitats i en els seus comportaments naturals més que en l'estètica. Un refugi és imprescindible per tal de fugir de situacions estressants i la serp l'establirà com la seva zona de seguretat. El substrat pot ser de grava, virutes, terra vegetal o torba (en funció de l'espècie), evitant les sorres abrasives sempre i quant no sigui un ambient natural de la serp. S'ha de mantenir l'higiene del terrari evitant l'excès de dejeccions i la formació de zones massa humides. En espècies arborícoles, el terrari ha de tenir verticalitat i troncs de diversos diàmetres. És convenient ubicar les fonts de calor radiant des de sobre, protegides per evitar les possibles cremades. Encara que cada espècie té les seves necessitats pel que fa al comfort tèrmic, la majoria troben en uns 25-27 graus centígrads una temperatura satisfactória. També és important que disposin d'aigua permanentment en una psicina (com a mínim la meitat de llarga que la serp) que permieti no sols beure sinó banyar-se o termeoregular-se.

La majoria de serps està ben adaptada al consum de rossegadors domèstics com ratolins, rates o altres (fins i tot conills per les serps més grans). A algunes espècies semiaquàtiques (Natrix spp.) sel's hi hauria d'oferir peixos o amfibis. La frequència i quantitat d'aliment dependrà sobretot de l'espècie i la mida de la serp (les racions seràn majors i menys freqüents a mesura que augmenti la mida de l'animal). Així per exemple, una constrictora de 15 kg. podria menjar un conill cada 2-3 setmanes i una serp de 500 g. 1 o 2 ratolins setmanalment. És important retirar els rossegadors vius que l'animal no s'hagi menjat ja que és freqüent que aquest acabi produïnt lesions a la serp (sobretot es dóna en exemplars debilitats). Tampoc és necessari oferir aliment a la serp durant la muda.