Ja hem arribat a les 1.000 visites!

Gràcies a tots per llegir aquest blog i sobretot gràcies per interessar-vos pels animals exòtics, fet que ha portat a aquesta iniciativa a rebre ja més de 1.000 visites en menys d'un any! En gairebé vuit mesos de vida aquesta pàgina web ha arribat a la xifra simbólica del miler de visites i us vull donar a tots les gràcies un cop més. Significa un petit reconeixement a alló que vaig voler tirar endavant per difondre alguns coneixements sobre aquesta classe d'animals que personalment m'agraden tant, i alhora per aprendre mentre postejava o buscava informació. I no vull que aixó s'aturi aquí; sinó que el següent nombre representatiu cada vegada és més a prop. Per aixó i per donar un salt en aquest projecte (digues-li projecte, digues-li afició) em compromento en certa manera a postejar més sovint i a fer-ho amb informació més diversa i a penjar també en aquest blog altres tipus de materials (videos, imatges, jocs,...) que perseguiràn la mateixa finalitat que la resta de posts escrits fins ara: donar a conèixer el món dels animals exòtics per millorar la relació persona-animal i ajudar a aquells que els valoren tant com jo.

Gràcies! FCC

Els tuàtares: els dinosaures del present

Tuàtara (Sphenodon punctatus) descansant sobre la soca d'un arbre.

Els tuàtares són els últims supervivents d'un antic grup de rèptils denomiants rincocèfals. Els altres membres d'aquest grup es van extinguir durant el Mesozoic, fa més de 65 milions d'anys. Encara que semblen llangardaixos, els tuàtares es classifiquen en un ordre diferent degut pruncipalment a les seves diferènices esquelètiques. A més, ténen també una tercera parpella membranosa que passa per sobre de l'úll obert. Com alguns llangardaixos, ténen un ull pineal (també anomenat "tercer ull") al front, visible en els joves però que s'amaga sota la pell a mesura que es tornen adults. Aquest ull només pot registrar l'intensitat de llum i el color però ajuda a regular la temperatura corporal al rèptil.

Existeixen fòsils pràcticament idèntics als tuàtares actuals des de finals del Triàsic (fa uns 170 milions d'anys), fet que suggereix que aquests animals tenen la taxa d'evolució més lenta entre els vertebrats terrestres. Les dues espècies de tuatares que viuen avui dia (Sphenodon punctatus i Sphenodon guentheri) són uns dels rèptils més antics del món. 

El tuàtara més comú (Sphenodon punctatus) sembla una iguana de color olivaci amb algunes taques grogoses. Té un cap ample i arrodonit, els ulls grans i les potes poderoses i provistes d'ungles. Una quilla dorsal d'espines recorre l'animal de dalt a baix, fins la forta cua (que poden desprendre per caudotomia). És d'activitat nocturna i medeix uns 50-65 cm. S'alimenten principalment d'invertebrats. Comparteixen el niu amb aus marines de les zones rocoses de les illes de Nova Zelanda. Creixen molt lentament i arriben a la maduresa sexual als 20 anys com a mínim. Els ous són gestats per la femella durant 12 mesos i un cop a l'exterior, aquests tarden 15 mesos en eclosionar. Poden pondre uns 12-17 ous. Els mascles de tuàtara poden arribar a viure cent anys.

Distòcia en cobais (Cavia porcellus): cessària

Cobai femella amb les seves tres cries.

Si una cobai (Cavia porcellus) femella es cobreix per primera vegada quan aquesta té més de 9-12 mesos d'edat, la separació de la sínfisi púbica durant el part sol ser inadequada i ocorre una distócia. Aquesta també pot ser deguda a una mida excessiva dels fetus i a l'obesitat (que també predisposa a l'aparició de toxèmia de la gestació). S'ha de vigilar de ben a prop la femella durant l´'ultima fase de la gestació i trucar al veterinari si l'animal mostra apatia, manca de gana o altres símptomes inespecífics de malaltia. Si desenvolupa una secreció vaginal sanguinolenta o de color verd oliva, l'animal ha d'anar a la consulta veterinària urgentment si no expulsa les cries en un plaç d'una hora aproximadament. 

La cirurgia es realitza mitjançant un abordatge a través de la línia mitja ventral, de forma similar a la tècnica utilitzada en gossos i gats. És millor tancar la pell amb una sutura subcuticular ja que no estarà exposada a l'exterior i així serà menys probable que l'animal se la remeni. S'ha de realitzar una teràpia de suport perioperatória molt completa i amb freqüència és imprescindible una bona fluidoteràpia per aconseguir un resultat satisfactori. 

Desgraciadament, les cries solen estar mortes quan s'extreuen de l´'uter i la mortalitat materna també pot arribar a ser elevada. Els cobais orfes poden alimentar-se amb puré de dieta comercial granulada o amb llet de vaca diluïda, utilitzant una xeringa. Si es mantenen varies femelles i una altra femella ha parit també recientment, es pot realitzar adopció.