Malaltia dental en el conill (Oryctolagus cuniculus)

Sobrecreixement dels incisius d'un conill (Oryctolagus cuniculus)

Les malalties dentals en conills (Oryctolagus cuniculus) tenen un origen multifactorial en la majoria dels casos i hi ha certa controversia sobre la importància relativa d'aquestes en el desenvolupament del problema, encara que es sosté que les princicpals causes es relacionen amb deficiéncies d'alimentació. Primer de tot cal repassar l'anatomia dental normal d'aquests animals. 

Els conills posseeixen, com tots els lagomorfs, dos parells d'incisius al maxil.lar superior, un parell rere l'altre (a diferència dels rossegadors que només en posseeixen un parell). La formaula dental queda llavors com 2 x (I 2/1, C 0/0, PM 3/2, M 3/3), on cada lletra identifica el tipus de dent (incisius, canins, premolars i molars) i els nombres diuen quantes n'hi ha a la maxil.la i quantes a la mandíbula, en aquests ordre. La dentició és hipsodonta, és a dir, les dents són de creixement continu i necessiten desgarstar-les contínuament. Aquest desgast ocorre d'una manera fisiológica al raspar les dents superiors amb les inferiors (i en menor mesura per l'efecte abrasiu del menjar). Per tant, no cal aportar-li troncs o pedres de calç per rossegar i que es llimin les dents (doncs no són rossegadors com hem dit).

Les principals causes desencadenants de malaltia dental en conills són:

- Falta de l'efecte abrasiu de la dieta: llavors és quan les dents pateixen sobrecreixements i malformacions. Els conills que no mengen fenc o no en mengen prou i que ténen un dieta que no contribueix a una bona masticació desenvolupen amb més freqüència malaltia dental adquirida.

- Malaltia óssia metabòlica: la fragilitat de l'ós alveolar secundària a problemes amb le metabolisme del calci resultaria en canvis de posició de les dents, malaoclusió, falta de llimat i sobrecreixement. 

- Causes genètiques: les races nanes tenen tendéncia a mostrar braquignàtia maxil.lar i la malaoclusió derivada impedeix el desgast dels incisius. 

- Causes traumàtiques: de forma més aviat anecdótica un traumatisme pot alterar els alveols dentals i deformar la posició de les dents, derivant en maloclusió.

Els incisius inferiors solen crèixer cap enfora de la cavitat bucal i els superiors cap a dins, encorvant-se de tal manera que poden arribar a lesionar el paladar. Els molars inferiors solen deformar-se en direcció medial emetent unes espícules que lesionen la llengua i els superiors en direcció lateral, clavant-se a la mucosa. Per altra part l'elongació de les arrels dentals (que es van enfonsant cada cop més en els alveols) facilita l'aparició d'abscessos periapicals per contaminació de la flora bucal. Secundàriament a aquesta malaltia podem trobar anorèxia, aprimament, epífora o dacriocistitis (si hi ha elongació de l'arrel dels incisius superiors que oclueix el conducte nasolacrimal), dermatitis humida de la papada (per sialorrea) i pelatge en mal estat o presència de cecotrofs a la zona perianal (ja que el dolor impedeix al conill netejar-se el pelatge o consumir els cecotrofs). 

Un bon exàmen radiológic ajuda a arribar a un diagnóstic clar, establir el grau de deteriorament de les dents i a fer un pronóstic més acurat.