La serp reial comú (Lampropeltis getula)

Serp reial comú subespècie californiana (L. g. californiae), una espècie molt apreciada pels amants de les serps.

La serp reial comú (Lampropeltis getula) és una colobra que, a més de ser una de les serps més conegudes a Nordamèrica és una de les que té la coloració més variable. Es distribueix al sud d'EEUU i nord de Mèxic, en boscos atemperats i de conníferes, en zones obertes i en espais desertics o semidesertics. Es una serp constrictora que ha guanyat molt popularitat entre els amants de les mascotes exótiques. Existeixen diverses subespécies: la serp reial oriental (L. g. getula) té una coloració negra amb marques grogues en forma de cadena, la serp reial del desert (L. g. splendida) és similar peró té més punts grocs i uan máscara completament negra, la subespécie californiana (L. g. californiae) té ratlles negres i blanques, la serp reial puntejada (L. g. holbrooki) té escates negres amb el centre groc mentre les negres (L. g. niger o L. g. nigritus) són completament negres, etc.

En llibertat depreden petits mamífers i llangardaixos però també devoren altres serps, incloses les espècies verinoses com les de cascabell (Crotalus spp.). En captivitat se li pot donar un ratolí setmanalment quan són adultes (quan encara són petites donar-li "pimkies"), sempre vigilant que no faci mal a la serp i no tocant l'animal fins les 48 hores després d'alimentar-la (per evitar l'estrés i regurgitació de la presa). Pel que fa al terrari, com a mínim que sigui de 60x40x30 amb varies zones per amagar-se. Són terrestres, encara que també són capaces de trepar i nadar. La temperatura ha d'estar entre els 24 graus centígrads a la zona freda i els 29 graus centígrads a la calenta i l'humitat entre el 40 i 50 %.

Són espècies hibernants, variant el temps d'hivernació en funció de la latitud. Són animals que poden arribar a fer 1 o 2 metres de llargada, sobretot d'activitat nocturna. És ovípara, arribant a pondre de 3 a 24 ous (uns 12 normalment). En la natura viuen uns 10 anys, però s'ha registrat serps que en captivitat arriben als 20 anys.

Cria de cucs de la farina (Tenebrio molitor) per alimentar rèptils

Larva, pupa i adult del cuc de la farina (Tenebrio molitor).

Si tens un rèptil a casa que necessita menjar insectes, una molt bona opció pot ser criar l'aliment en comptes d'haver de comprar-lo cada cop que els vols alimentar i, a més a més, saps realment qué li estàs donant. Un dels insectes més utilitzats és el cuc de la farina (Tenebrio molitor), l'estadi larvari d'un coleòpter d'uns 2,5 cm de llargada. El cicle de vida d'aquests comprén quatre fases: ou, larva, pupa i adult. Un cop ja ha sortit de l'ou, qualsevol dels altres estats és apte per l'alimentació dels rèptils (encara que costa que mengin els escarabats adults). Per altra banda, l'estadi de pupa és més tou i té menys quitina, sent potser l'opció més digestible. 

Per criar aquests insectes podem usar com a terrari un tuper de plàstic, sempre ben ventilat. De substrat podem utilitzar segó de blat o qualsevol altre cereal, farina, trossets de pa o pa ratllat, trossos de pinso per gos, etc., o fins i tot una barreja d'aquests elements. La calefacció no és indispensable però si recomanable, ja que seria òptim mantenir-los entre 25 i 27 graus centígrads. A l'estiu no han de passar massa calor. Vigilar amb la condensació de gotes ja que podrien barrejar-se amb el substrat i fer una pasta indestijable, possible font de malalties. Quan les larves estiguin acomodades i siguin prou grans, passaràn uns dies sense menjar ni moure's massa per transformar-se en pupes, d'un color blanquinós. Al cap d'uns dies (en funció de la temperatura i les condicions) en sortirà un escarabat, al principi blanc i tou i després negre i brillant, que serà l'encarregat de reproduïr-se i posar els ous sobre el substrat. Aquests escarabats mengen el mateix que les larves, encara que sembla que agraeixen trossos de fruita i verdura. S'han d'anar retirant els cossos morts dels adults però sense tocar el substrat, que és on seràn els apreciats ous. 

Cal insistir en que, encara que són una bona opció ja que aporten molta energia, no s'ha d'abusar de Tenebrio com a aliment pels rèptils. Dos o tres per setmana és suficient, ja que si en mengen massa poden provocar malalties nutricionals com deficiència de calci (i la derivada malaltia óssia metabòlica), raquitisme o disminuir el temps de coagulació de la sang. 

Gastritis per Helicobacter mustelae en fures (Mustela putorius furo)

Fura (Mustela putorius furo) amb una marcada caquèxia, malalta per gastritis per Helicobacter mustelae.

Helicobacter mustelae, una bactèria gram negativa, causa gastritis i ulceració gàstrica bastant sovint en fures. És antigènicament similar a H. pylori, un patogen humà associat al mateix tipus de lesions. Encara que la colonització gàstrica per H. mustelae en fures de qualsevol edat és freqüent (de fet es pot considerar un membre de la flora normal resident a l’estómac d’aquestes), que apareguin lesions ulceratives i l’animal mostri simptomatologia clínica és una situació molt menys comuna. La colonització sol anar acompanyada d’una resposta immune específica, però la infecció persisteix tot i l’elevat títol sèric d’anticossos que es pot generar. L’estrès sembla ser un factor clau en el desenvolupament de la malaltia (canvi de propietari, de menjar, un nou company,etc.).

Entre els signes clínics podem trobar letargia, anorèxia, pèrdua de pes, nàusees, vòmit, bruxisme, deshidratació, emaciació, diarrea i melena. Les anàlisis laboratorials solen reflexar l’estrès, deshidratació, pèrdua de sang i dèficit energètic. En l’hematologia es pot trobar una leucocitosi de lleu a severa, amb neutrofília i limfocitosi, i una anèmia regenerativa. La bioquímica sanguínia sol revelar un augment o disminució de les proteïnes plasmàtiques i de la glucosa i elevacions dels enzims AST i FA. 

El tractament específic per fures que pateixen gastritis per H. mustelae es basa en amoxicil·lina i metronidazol combinats (ja que individualment no són tant efectius i poden promoure l’aparició de resistències), combinats amb subsalicilat de bismut i administrats com a mínim durant 2 setmanes. Un antihistamínic H₂ i sucralfat poden ser molt útils en animals molt malalts amb melena. El suport nutricional és clau per les fures que s’aprimen massa, basnat-se en una alimentació assistida amb papilles (com per exemple la Convalescense, de Royal Canin^®). De totes maneres cal destacar que el tractament d’aquesta malaltia no assegura la remissió completa dels signes clínics, ja que la cura de la lesió ulcerativa depèn més de la capacitat de fibrosi i cicatrització de la mucosa gàstrica.

Malaltia del bec i les plomes en psitàcides

Lloro gris africà (Psittacus erithacus erithacus) afectat greument per PBFD.

Aquesta malaltia que poden patir les psitàcides, coneguda també com PBFD (Psittacine Beak and Feather Disease) està causada per un Circovirus distribuit mundialment per Austràlia, Amèrica del Nord, Europa i Àsia. Causa malaltia només en psitàcides; especialment en cacatues, agapornis, loris o periquitos, encara que no es descarta la possibilitat de que altres grups taxonómics poden veure's afectats. Les infeccions es produeixen per inhalació o ingestió de femtes, secrecions del pap o pols de les plomes dels animals infectats i fins i tot per transmissió vertical (és a dir, cal vigilar a l'hora d'adquirir un pollet exigint que ens assegurin l'estatus negatiu de la mare). El període d'incubació de la malaltia pot ser d'uns 21-25 dies fins a mesos o fins i tot anys (quedant en aquests com a infecció latent).

Els pollets i joves presenten la forma hiperaguda (caracteritzada per mort sobtada sobretot en yackos i cacatues) i la froma aguda amb depressió, anorèxia, estasi del pap, enteritis, pneumonia, pèrdua de plomes, picatge, hemorràgies als cànons de les plomes i finalment mort. La forma crónica es descriu en juvenils i adults amb pèrdua de plomes i plomes malformades i distrófiques que augmenten en proporció a mesura que l'animal muda. En alguns casos es descriu el sobrecreixement, deformació o necrosi del bec i/o les ungles. Alguns lloros adults amb un sistema immunitari fort poden aconseguir eliminar el virus sense arribar a desenvolupar la malaltia. Aquest virus causa immunodepressió als animals afectats, fent-los més susceptibles a altres malalties com el Poliomavirus o infeccions bacterianes o fúngiques recurrents.

El diagnóstic definitiu requereix una PCR en sang o biópsia de pell. Alguns lloros amazònics, guacamais o conurs poden donar un resultat positiu sense mostrar malaltia; però no s'ha d'oblidar que van alliberant virus a l'ambient. No existeix un tractament per la malaltia, encara que l'ús d'immunoestimulants i el tractament paliatiu i de suport poden ajudar molt en alguns casos. S'ha de procedir a l'aïllament dels lloros que estiguin en contacte amb els infectats per evitar la disseminació de la malaltia (i fins i tot si cal plantejar l'eutanàsia). El virus és resistent a l'ambient i es necessiten solucions d'hipoclorit sódic (lleixiu) o de iode al 10% per eliminar-lo de les gàbies, joguines, etc. Cal pensar en aquesta malaltia a l'hora d'adquirir una psitàcida com a mascota i molts criadors solen adjuntar unes anàlisis certificant que és negativa enfront aquest virus i el de la clamidiosi (i si no l'adjunten, és molt recomanable fer una visita al veterinari perquè realitzi ambdues proves).