Hipovitaminosi A en aus

Lloro gris africà (Psittacus erithacus) amb sinusitis supraorbitària per hipovitaminosi A.

La vitamina A és una vitamina liposoluble que ajuda al manteniment de les membranes mucoses i la pell. També és anomneada retinol ja que és important pel correcte funcionament de la retina, i per tant de la visió. A més a més, augmenta la funció del sistema immunitari. Coneixent aixó direm que és bastant freqüent en aus amb una deficiència d'aquesta vitamina o dels seus precursors (B-carotens) en la dieta l'aparició de l'hipovitaminosi A.

Aixó sol passar perquè l'animal s'alimenta exclusivament amb mescles de llavors. Dins de les aus psitàcides s'observa sobretot en lloros (sobretot els grisos africans). La carència de vitamina A causa metaplasia escamosa dels epitelis mucosos dels tractes digestiu, respiratori i genitourinari, fent-los més susceptibles a patir infeccions secundàries. A més a més i en fases avançades, pot provocar infertilitat. Les aus afectades mostren un quadre clínic d'anorexia, rinitis unilateral o bilateral amb secrecions seroses o muco-purulentes, sinusitis (infraorbitària molt freqüentment), dispnea, conjuntivitis, poliuria i polidipsia. Les lesions més descrites són plaques caseoses a la mucosa oral, l'inflamació dels sinus, les infeccions respiratóries, renals o oculars i l'hiperqueratosi de la pell de les potes.

El tractament requereix establir una dieta equilibrada i l'administració parenteral de vitamina A fins la resolució dels símptomes. Convé fer un control de les infeccions secundàries, molts cops sent aquestes la única manifestació externa visible pel propietari. Si és necessari, caldrà hospitalitzar l'animal i donar un tractament de suport.

Tinc un varà a casa!

Exemplar de varà de sabana africà (Varanus exanthematicus).

No és un dels rèptils més comuns com a mascota, però es poden trobar varans mantinguts a casa. La gran majoria són animals terrestres i en la natura viuen en túnels excavats en àrees tropicals i àrides. El respresentant més habitual en captivitat és potser el varà de sabana africà (Varanus exanthematicus), que medeix uns 70 - 110 cm i pot arribar als 22 anys de vida.

La temperatura a la que es mantenen oscil.la entre els 28 i els 36 graus centígrads. No és aconsellable provocar la hivernació a cap espècie de varà. L'humitat ambiental és molt variable ja que dependrà de si el varà és de zones més selvàtiques o més desèrtiques; però varia entre un 70 i un 95%. El terrari ha de ser més llarg que no pas alt, doncs necessiten caminar molt. S'hi han d'instal.lar alguns refugis i el substracte ha de ser lleuger i que no doni problemes (sempre recomanat el de fibra de coco). S'ha de vigilar no deixar cap forat al terrari ni possibilitat perquè puguin escapar, doncs ho acabaràn fent. 

La dieta del varà en llibertat es compon de bàsicament d'invertebrats i ocasionalment petits llangardaixos o rosegadors. En captivitat doncs, als exemplars petits se'ls hi ofereixen artrópodes (Acheta domestica, Tenebrio, etc.) o cries de ratolí. Segons la mida de l'animal poden arribar a menjar ratolins, rates, cobais o fins i tot gallines. S'acostumen bé a l'ingestió de peix i carn, però cal tenir en compte que tant aquests com els pinsos de gos o gat no són tant adeqüats com la presa viva (i a la llarga donen problemes). La frequència d'alimentació disminueix amb la mida, sent diària en els petits i fins un cop a la setmana en varans adults.

10.000 visites!

He tornat de vacances i al obrir el blog no he pogut evitar veure el nombre de visites i alegrar-me: EXOTIA ha arribat a les 10.000 visites! Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Espero que tota aquesta informació que he anat compartint i tots els meus punts de vista us hagin servit de molt ( i sobretot als vostres animals exòtics). Realment m'agrada moltissim poder ajudar d'una manera o d'una altra a tots aquests animalons a que visquin millor amb nosaltres i a les persones a conviure millor amb ells.

Espero poder continuar escribint en aquest blog moooolt de temps i que cada cop siguin més les persones que es beneficien de tota la informació que s'hi presenta.

Una salutació,

Francesc Cortès.

Pododermatitis en conills

       Pododermatitis no gaire severa a les extremitats posteriors d'un conill.

Voldria parlar-vos sobre un problema que tot i que pot ocórrer en qualsevol espècie de petit mamífer que es sol mantenir com a mascota, és bastant frequent en conills però per sort cada dia es veu menys a les clíniques veterinàries. La pododermatitis (inflamació de la pell dels peus) es manifesta amb la vermellor i progressiva inflamació de les zones amb que l'animal trepitja el terra, és a dir, la part plantar de les potes, tant anteriors com posteriors. Les principals causes predisposants són l'obesitat, el sedentarisme i els terres de gàbies fets de ferro o excessivament abrasius. La lesió evoluciona a una erosió de la zona superficial plantar tarso-metatarsiana i pot progessar fins l'aparició d'úlceres, infecció, coixeres evidents i osteomieltits. Per tant, factors com l'alimentació, el temps que el conill es passa fora de la gàbia fent exercici o jugant i el susbratcte que se li proporciona (que sempre aconsellem que sigui celulosa premsada) afecten d'una manera clara en l'aparició d'aquestes lesions. 

Pel que fa al tractament, primer de tot cal pensar en eliminar les causes predisposants. Cuidar l'alimentació i el manteniment de la gàbia ajudarà a prevenir aquestes lesions (i si a més sempre està neta evitarem infeccions secundàries). Unes hores d'exercici controlat són bones tant perquè assoleixi un pes ideal com perquè desenvolupi les seves conductes normals. Gairebé en tots els casos es requereix administrar analgèsia (doncs fins i tot alguns pacients tenen els tendons i óssos de la zona afectats) i antibioteràpia per combatre la infecció. És molt important la prevenció de la pododermatitis, doncs fent bé les coses és fàcil d'evitar i cal destacar que els casos avançats on hi ha necrosi i osteomielitis són frustrants i de mal pronóstic

Què dius que és?: Lloros

La calor i els rèptils

Totes les espècies de rèptils mantingudes en captivitat haurien d'estar en unes condicions óptimes per tal de viure el millor possible durant el màxim temps possible. Però moltes vegades, tot i que el propietari ho intenti, hi ha factors que s'escapen a les possibilitats i resulta del tot impossible mantenir l'animal exactament igual que estaria en el seu hàbitat originari. Una d'aquestes necessitats bàsiques que algunes persones que mantenen rèptils a casa no entenen del tot és l'aport d'unes temperatures concretes a l'ambient de l'animal. 

Els rèptils són animals ectoterms, és a dir, al contrari que els mamífers depenen de la temperatura del seu ambient per controlar la temperatura del seu cos. Per tant, no tenen mecanismes per regular aquesta temperatura (com nosaltres la febre, per exemple). Aixó sumat a que molts rèptils són originaris de zones desèrtiques, semidesèrtiques i tropicals fa que un cop a casa sigui una obligació aportar amb bombetes, plaques o cables calefactors la temperatura que cada espècie necessita. Parlem d'una temperatura corporal preferida per a cada espècies que s'assoleix al dotar el terrari on viuen d'una temperatura zonal òptima, que sol rondar en general entre els 26 i 32 graus centígrads. Fins i tot a la zona més calenta del terrari (ja que entre un extrem i l'altre d'aquest s'ha de crear un gradient perquè ells triin en funció de les seves necessitats) pot arribar a estar 1 o 2 graus més elevada, i cal observar que per la nit les temperatures baixes fins a uns 5 graus menys que durant el dia. Aquesta temperatura que han de tenir permet que realitzin les funcions vitals de manera normal, i si es veu disminuïda o augmentada pot aportar problemes (i com més alterada estigui més seriosos i ràpids seràn). 

Aquesta taula dóna els valors per a cada espècie: 

* Camaleons de terra les més altes, camaleons de muntanya les més baixes.

També caldrà tenir en compte el mètode utilitzat per donar al terrari aquest rang de temperatures, que anirà en funció del mètode de preferència de l'animal per adquirir la calor de l'ambient. Per la majoria d'espècies van bé les bombetes de calor, però caldra protegir-les amb reixes per tal que l'animal no es cremi al tocar-les. Les serps adquireixen la calor per contacte amb el cos, així es necessitaràn plaques calefactores perquè escalfin el terra (mai directament, sempre sota el terrari per evitar cremades). I finalment hi ha altres animals com les tortugues que l'adquireixen amb una combinació de les dues maneres, però normalment amb una bombeta n'hi haurà suficient.

Com mantenir una rata en captivitat

Exemplar de rata comú (Rattus norvegicus) mantinguda com a animal de companyia.

La rata comú (Rattus norvegicus) es sol mantenir en captivitat i és un animal més capaç de mantenir una relació agradable amb el propietari del que molta gent es pensa. Primer de tot caldrà tenir en compte que tindrà unes necessitats tant de relació, alimentació i comportaments que hauràn de quedar cobertes si volem que visqui bé i minimitzar els futurs problemes. Les gàbies o terraris (d'uns 45x30x30 cm) són adeqüades per mantenir-les, sempre que tinguin bona ventilació i a una temperatura ambiental d'uns 15-27 graus centígrads (a l'estiu vigilar que no li doni el Sol perquè poden patir cops de calor). El millor substrat per la gàbia és el paper de cel.lulosa (absorvent), que caldrà canviar amb certa periodicitat. Se li poden posar tubs o joguines perquè l'animal s'entretingui. Cal tenir en consideració que no podrà tenir contacte amb rates o ratolins salvatges ni amb depredadors naturals (gats). Si en volem més d'una caldrà separar els mascles ja que solen barallar-se i si en volem una de cada sexe però no les cries caldrà esterilitzar un dels dos animals. 

Pel que fa a l'alimentació, existeixen pinsos formulats per rates que cobreixen molt bé les necessitats bàsiques (puc recomanar la marca Verselle Laga). Les rates són animals omnívors, per tant sel's hi pot donar fruita o verdures en poca quantitat i una mica de carn o peix si en volen com a complements. El que mai ha de portar el pinso són llavors de cereals ja que ténen una elevada quantitat d'hidrats de carboni i poden ocasionar problemes digestius. S'ha de vigilar no donar-li pa o aliments que engreixen massa sovint, i recordar que la xocolata és tóxica. Han de tenir també aigua (en ampolla o en un vol) sempre disponible. És aconsellable que l'animal faci una mica d'exercici cada dia, amb hores de llibertat controlada. S'ha d'aconseguir una relació estable amb la rata, fent que no es cregui dominant i per tant vagi mossegant i cridant als membres de la família. Paciencia i temps seràn necessaris, ja que un maneig massa agressiu o massa llarg poden augmentar l'estrés de l'animal.

Patologies hepàtiques en psitàcides

Comparació d'un fetge d'au amb lipidosi hepàtica (esquerra) amb un fetge normal (dreta).

Per parlar sobre les malaties hepàtiques més freqûents en les aus psitàcides, primer de tot cal destacar que, al no tenir nòduls limfàtics, les aus tenen agrupaciosn de cèl.lules limfàtiques al fetge com a barrera de protecció contra patògens, a més de destacar que moltes hepatopaties no es detecten fins que estan avançades. Molts cops el canvi de coloració de les plomes, els urats de coloració verd-grogosa i el sobrecreixement del pic i les ungles es correlacionen amb problemes de fetge. 

Problemes d'origen infecciós:

- Hepatitis bacterianes: poden ser primàries o secundàries a problemes immunosupressors (com PBFD)

- Hepatitis víriques: la malaltia de Pacheco, causada per un herpesvirus, afecta a lloros de qualsevol edat i és molt greu, amb símptomes com depressió, anorèxia, diarrea, regurgitació, tremolors, inestabilitat, poliuria/polidipsia i finalment la mort de l'animal. Les femtes i les secrecions respiratòries són les vies de contagi principal entre animals. Per eliminar el virus de l'ambient calen altes temperatures i desinfectants, i pH àcids. A més a més, l'adenovirus o el poliomavirus també pode causar malaltia hepàtica. 

- Altres: per fongs, generalment per extensió de problemes respiratoris o hematògens (els més habituals són candidiasi i aspergilosi), o per paràstis.

Problemes no infecciosos: 

- Malaltia per acúmul de ferro: la majoria de casos descrits en loris.

- Lipidosi hepàtica: degut a dietes desequilibrades riques en greixos i realització de poc exercici (volar). Els animals moren amb poca simptomatologia prèvia (anorèxia, depressió, diarrea, obesitat, dispnea). És molt important donar una dieta adequada a la nostra psitàcida si volem evitar aquest problema a llarg plaç (no alimentar amb pipes ni llavors, sinó amb pinso especialitzat!).

- Altres: les carolines són molt sensibles a les aflatoxines, que solen trobar-se en quantitat en cacauets i nous de Brasil. Els carcinomes de conductes biliars són una de les neoplàsies més habitualsde fetge en psitàcides (sobretot en guacamais i amazones).

Indicacions per millorar el meu terrari

Diversos terraris tropicals, a escollir en funció de la espècie i mida de l'animal.

En aquest post intentaré donar alguns consells per tenir en millors condicions els animals exòtics que es solen mantenir dins un terrari, doncs m'he adonat que hi ha gent que per manca d'informació tè les instal.lacions d'una manera que no s'optimitzen i, per tant, l'ambient del rèptil o amfibi no acaba de ser el millor possible. 

Per instal.lar la calefacció del terrari no s'ha de triar solsament un sistema i posar-lo en marxa, sinó que cal tenir en compte també la necessitat d'un termostat que ens permeti regular la temperatura amb precisió, un o més termòmetres fiables per mesurar-la (si és possible a la zona freda i a la zona calenta del terrari) i fins i tot un temportizador que apagui la calefacció durant algunes hores (durant la nit, per exemple). No és una bona indicació col.locar un cable calefactor entre el substrat en animals que els hi agradi escarbar (com moltes tortugues o pogones), doncs podràn trobar-lo i patir cremades. Mai s'ha de posar una placa calefactora que pugui contactar directament amb l'animal, així com tampoc bombetes de calor a una altura molt baixa on l'animal pugui arribar. En moltes ocasions, el millor serà combinar diversos sistemes de calefacció. També cal calcular la potència del sistema en funció de la capacitat del terrari (caldrà més potència pels terraris més grans) i del la sala on estigui aquest col.locat (si és una habitació freda caldrà un sistema més potent). 

Pel que fa a la iluminació, cal tenir en compte que el Sol directe és una font de llum molt bona pels animals però que la radiació ultraviolada B (UVB) necessària per aquests animals per sintetitzar el calci en el seu organisme és filtrada pels vidres del terrari. D'aquesta manera necessitarem una font de llum UVB com els fluorescents que estàn disponibles al mercat, sempre o directament dins el terrari o sobre una malla protectora. La distància entre el fluorescent i l'animal no hauria de ser major d'un pam, doncs la radiació UV d'aquests es perd molt amb la distància. S'aconsella que sigui una llum amb la major quantitat d'UV possible (de 10% cap a dalt), sigui quina sigui l'espècie escollida.

També és molt important que l'aire no es quedi estancat, i per tant escollir bé els sistemes de ventilació del terrari. Unes reixes a un dels laterals o a la part de sobre és suficient en molts casos. Pel que fa a l'humitat, tenir en compte que en terraris selvàtics serà necessari pulveritzar gairebé constantment i que fins i tot en els desèrtics s'ha de fer com a mínim un cop (ja que al desert augmenta l'humitat just abans de la sortida del Sol). El substracte dependrà de l'espècie, per molts cops la fibra de coco és adient (tant per l'animal i la seva higiene com per la seva salut, doncs és dels subsrtactes que menys problemes intestinals d'impactació dóna en casos d'ingestió).

Problemes de comportament en conills (Oryctolagus cuniculus)

Els conills són preses en la natura, i reaccionen davant situacions de perill d'una manera sobtada i frenètica que pot sorprendre alguns propietaris. En situacions d'alarma o estrés excessiu poden donar cops contra la gàbia o el terra amb les potes del darrera i en situacions de dolor o terror extrems poden emetre sorolls aguts d'elevada intensitat. 

Pel que fa al marcatge territorial, destacar que normalment se'ls pot ensenyar a defecar i orinar en letrines col.locades a un racó, però que alguns cops fan aquest tipus de marcatge, normal en la seva conducta salvatge. Poden arribar a fregar la barbeta contra objectes o fins i tot projectar l'orina d'una manera samblant a com ho fan els gats. Aquests problemes amb la conducta d'orinar solen presentar-se amb la pubertat (uns 6 mesos d'edat) i sobretot em mascles no castrats, ja que es tracta d'una conducta andrògeno dependent (tot i que les femelles també poden fer-la). A més, la conducta pot augmentar a la primavera, en animals dominants o en situacions d'estrés. L'esterilització sol eliminar la conducta en tots els conills, o com a mínim disminuïr-la notablement.

Per altra banda, els conills poden mostrar-se agressius, primer avisant amb crits i tirant les orelles enrere. Poden mostrar-se agressius al denfensar el seu territori davant altres conills o davant persones, i fins i tot fer mossegades greus. La agressivitat territorial és més freqüent en femelles que en mascles i sobretot en època de zel. L'agressivitat per dominància es basa en la jerarquia que estableixen els conills i es sol donar sobretot em mascles enters. S'ha de ser pacient en aquests casos: els reforços negatius que espantin l'animal i els cops que es poden entendre com una agressió seràn contraproduents. Es pot castigar verbalment o mullant d'aigua l'animal amb un vaportizador per intentar redirigir el comportament del conill. L'esterilització quirúrgica sol ser bastant efectiva en els casos d'agressivitat (sobretot en la territorioal i menys en la per dominància).