Al.lopècia amb pruïja i descamació en conills i rosegadors

Al.lopecia de la zona escapular en un cobai (Cavia porcellus)

És bastant freqüent en la clínica d'exòtics trobar animals que presenten un quadre d'al.lopècia amb pruïja variable i descamació evident. El diagnóstic diferencial d'al.lopècia en conills i rosegadors pot arribar a ser molt extens, incloent en aquest causes endocrines, infeccioses, parasitàries o fins i tot comportamentals. El primer que ha de fer el propietari és evitar un contacte excessiu de l'animal (per minimitzar el seu estrés i alhora el possible contagi si es tractés d'un procés transmissible a l'home). És important que no es basi en la seva intuició ni en l'experiència d'altres propietaris, ja que encara que les lesions siguin semblants poden implicar etiologies diverses. S'ha de fer una visita al veterinari el més aviat possible.

Conills: una de les principals causes és la sarna. Podem distingir entre la sarna per Cheyletiella, molts cops secundària a altres processos com la mala oclusió d'incisius o l'obesitat (problemes que impedeixen que el conill es netegi el pelatge) i transmissible a les persones; i per Psoroptes, localitzada sobretot al pavelló auditiu. Ocasionalment també podem trobar Sacrcoptes scabiei, Notoedres cati/muris o Demodex. 

També podem trobar puces (sobretot en animals que conviuen amb gossos o gats) o polls. 

Les infeccions per fongs ocorren sobretot en animals joves i que viuen en males condicions higièniques i són transmissibles a les persones. Cal tenir en compte també, encrara que és rar en conills, l'aparició de neoplàsies dèrmiques (limfomes sobretot). 

Xinxilles: Rarament es reporten casos d’ectoparasitosi en aquesta espècie degut a l’espessor dels flocs de pèl. Esporàdicament s’han descrit casos de sarna (Cheyletiella) i infestacions per puces (Ctenocephalides) sobretot en animals que conviuen amb gossos o gats. La dermatofitosi sol ser asimptomàtica però esdevé clínica quan s’associa a estrés, malnutrició o a altres malalties. 

Cobais: La sarna en cobais és un diferencial a considerar. L'àcar més patogènic i important és Trixacarus caviae. Les situacions estressants o altres malalties poden ser detonants de l’aparició de la clínica. L’aprimament i les lesions secundàries a l’automutilació són freqüents. Chirodiscoides caviae és un altre àcar però té poc poder patogènic i dóna quadres subclínics tot hi ser-hi freqüentment en gran quantitat (es manifesta quan hi ha compromís immunitari). La parasitosi per Demodex caviae és rara encara que molts són portadors asimptomàtics i es manifesta en immunosuprimits.

Podem trobar també puces, polls i fongs (aquests també transmissibles a l'home).

Les pododermatitis solen aparèixer per falta d’higiene, deficiència de Vit. C o traumatismes i es compliquen amb infeccions secundàries (S. aureus).

Altres rosegadors: En hàmsters, la demodicosi sempre va associada a immunosupressions, mancances a la dieta o estrés. També s’han reportat casos de Notoedres, Sarcoptes scabiei i Trixacarus caviae. També es reporten infestacions per puces o infeccions per fongs. El limfoma epiteliotròpic, melanomes i melanocitomes són les neoplàsies cutànies més freqüents però rarament es presenten amb alopècia i pruïja.

En rates i ratolins, solem trobar una gran varietat d'acars. També es troben puces, polls i infecció fúngica. Es reporten casos de piodermes superficials, secundàries normalment a traumatismes, causades per S. aureus (de millor pronòstic en rates que en ratolins). El carcinoma de cèl·lules escamoses és la neoplàsia cutània més freqüent en ratolins.

Experiències veterinàries: retenció d'un ou en un agaporni (Agapornis fischeri)

Va arribar d'urgència a l'Hospital Clínic Veterinari de l'UAB una parella d'agapornis (Agapornis fischeri), mostrant la femella signes de dispnea, distenció celómica i picatge a la zona cervical dorsal. Es va realitzar una valoració de l'hematòcrit (36%) i radiografies latero-lateral i ventro-dorsal, en les quals es va observar la retenció d'un ou distócic i la pobra mineralització ossia de l'animal. Després d'aplicar fluidoteràpia, antibiótic i calci a l'animal es va hospitalitzar en una incubadora durant un dia per veure l'evolució de la simptomatologia i en vistes de realitzar una ovocentesi, ja que l'ou estava mal situat. L'endemà al matí es va preparar el quirófan, on es va col.locar l'animal en decúbit dorsal. Es va col.locar la màscara d'anestésia inhalatória i posteriorment es va intubar l'animal, mantenint-lo amb isoflurà. Després de lubricar la zona cloacal es van practicar massatges a l'abdomen de l'animal per situar l'ou i un cop es va localitzar aquest a través de l'orifici cloacal, es va procedir a punxar amb una palometa per aspirar el contingut de l'ou. Es va repetir el procediment, intercalant rentats amb SSF, tantes vegades com va ser necessari. Un cop buit, el cirurgià va trencar amb cura la part de l'ou més exterioritzada per poder retirar més fàcilment la closca; vigilant no deixar cap material dins l'animal ja que podria originar-se una peritonitis per vitel. Durant el postoperatori, l'animal es va anar recuperant lentament dins una incubadora i se li va administrar antibiótic, antiinflamatori no esteroideu i fluidoteràpia subcutània. 

La dificultat o impossibilitat d'una femella per posar un ou pot ser deguda a diversos factors i fins i tot a la coincidencia de varis d'aquests. Aquest tipus de problemes apareixen sovint en la primera posta, encara que poden aparèixer en qualsevol moment del cicle reporductiu. Els signes clínics solen aparèixer de forma aguda i són depressió, anorèxia, incapacitat de volar, distensió abdominal, coixera, paràlisi uni o bi-lateral, dificultat respiratòria, defecació i micció compromeses i fins i tot mort sobtada. Les causes més comunes de distócia i retenció d'ous són la mida excessiva dels ous, una malformació dels ous, lesions o infeccions a l'oviducte, deficiències (calci, Vit E, etc.) o excessos (obesitat) nutricionals, malalties metabóliques o sistèmiques, hernies abdominals, predisposició genètica, factors estressants, neoplàsies o la senilitat. Es pot administrar prostaglandina E2 per estimular l'ovoposició peró en aquest cas el cirurgià va optar per l'ovocentesi. Aquesta tècnica es tracta en la punció transcloacal o transcelómica de l'ou amb una agulla de 18G per aspirar el contingut i poder així col.lapsar la closca amb una lleugera pressió, poden eliminar aquesta més fàcilment o fins i tot deixant que la femella l'elimini per si sola als pocs dies.

Fons de pantalla Exotia (1): Exòtics a la neu

El gecko Tokay (Gecko gecko)

Gecko Tokay (Gecko gecko)

El gecko Tokay (Gecko gecko) és originari del nordoest de l´Índia i habita en selves tropicals. Degut a la seva robustesa i la facilitat de manteniment és un rèptil recomanat pels principiants. El seu peculiar nom es deu al soroll que emeten aquests rèptils, especialment durant el crepuscle. Sol medir fins uns 30 centímentres i viure durant 10-14 anys. Per diferenciar el mascle de la femella ens podem ajudar dels porus preanals i les tonalitats més balvoses al cap, característiques que presenten els mascles. A la cara plantar de les extremitats presenten unes estructures molt fines (lameles) que els permet escalar literalment per les parets. El gecko Tokay té hàbit nocturn i s'ha de vigilar ja que el seu fort caràcter pot derivar a vegades en mossegades doloroses. 

Un terrari apropiat per aquest gecko hauria de ser de 80x60x50 cm i tenir un espai vertical ample. Podem mantenir una parella junta o fins i tot un mascle i varies femelles, peró per motius de seguretat no tindrem dos mascles al mateix terrari ja que es podrien arribar a matar. La temperatura s'hauria de mantenir entre els 25-32 graus centígrads, creant en el terrari un gradient de temperatures ja que l'animal ha de poder regular-se segons la zona on es troba. El substracte recomanat és la fibra de coco, peró no hi ha cap substracte que no tingui un mínims risc de crear impactació intestinal al ser ingerit. La humitat del terrari ha de ser d'un 65-70%. Cal proporcionar un ambient arbori o per trepar, tenint en compte que les plantes naturals ens ajuden a mantenir l'humitat, i zones on amagar-se i material raspós per ajudar en les mudes. És recomanable l'utilització de llum ultraviolada B (suficient d'un 2-5%), encara que ja que és un animal nocturn no és indispensable. 

La dieta del gecko Tokay consisteix principalment en varietat de insectes (grills, llagostes, escarabats, cucs de seda i ocasionalment zoophobas o tenebrios i en els més grans algun ratolí ocasional). També poden consumir compotes de fruita o mermelada (no habitualment). Encara que ha de disposar d'un lloc amb aigua en el terrari, aquesta zona serà més destinada a banyar-se que no pas veure ja que aixó últim ho fan de les gotes que queden a les fulles. Per tant, s'ha de ruixar aigua al terrari sovint o preparar un mecanisme automàtic que ruixa microgotes. 

Enllaç a un video on podreu escoltar el so característic del gecko Tokay:
http://www.youtube.com/watch?v=dR9tn0yNqQo

Com mantenir una fura (Mustela putorius furo) a casa

Les fures (Mustela putorius furo) són animals socials que en general gaudeixen de la companyia de les persones. A llarg del dia alternen períodes de son profund amb períodes d'activitat. Les conductes de joc simulant lluites i persecucions són habituals. La majoria d'episodis d'agressivitat cap als propietaris són intents de joc massa bruscos (molts cops fruit d'una socialització inadequada). Les fures arriben a la pubertat cap als 4-8 mesos de vida i poden durar de mitja uns 5-8 anys (algunes arribant a 11 anys). El mascle pot arribar a pesar 2,5 kg però la femella no sol passar del kilogram de pes.

Es poden mantenir en gàbies metàl.liques encara que es freqüent deixar-les en semi-llibertat per casa i es comercialitza una àmplia varietat d'accessoris com hamaques, refugis i joguines (que convé revisar sempre que no tinguin parts toves o desmontables, ja que les fures ténen una notable tendència a ingerir cossos extranys). Els hi agrada molt tenir una tovallola o similar per amagar-se a l'hora de dormir. Les fures són molt hàbils a l'hora d'escapar-se per forats estrets així que haurem de vigilar que la gàbia estigui ben tancada per evitar fugues. Com que són animals que s'arrosseguen per terra i ténen una vista pobre, no s'han de deixar mai a llocs elevats ja que són propenses les caigudes.

Les fures són carnívores estrictes i per tant necessiten nivells alts de proteïna d'alta qualitat. La base de la seva dieta ha de ser un pinso sec amb un mínim de 30-40% de proteína i un 15-20% de greix. Els requeriments per cadells i femelles gestants són una mica més alts. Un bon pinso per fures ha d'estar elaborat amb proteïnes d'origen animal i no ha de contenir quantitats importants d'ingredients vegetals. Ja que bona part dels pinsos comercialitzats no compleixen aquest principi, els pinsos de gamma alta per cadells de gat són una molt bona alternativa. Personalment, per fures recomano els pinsos de Marshall, Totally Ferret o Orijen (de gat). Molt ocasionalment es pot oferir un tros de fruita o una pansa (però no ens hem de passar amb els hidrats de carboni ja que no es troben en la seva dieta normal i poden portar a l'aparició de patologies que arriben a comprometre la vida de l'animal).

Agressivitat i vocalització excessives en aus

És bastant freqüent que les aus mantingudes com a mascotes, sobretot les psitàcides, desenvolupin problemes comportamentals al percebre desequilibris en el seu ambient. Per entendre el perquè d’aquestes alteracions cal deixar clars certs aspectes sobre el comportament d’aquestes aus en estat salvatge. Per començar, les psitàcides són preses en el seu ambient natural i això condiciona que la seva resposta davant estranys o moviments bruscos sigui defensar la vida seguint un eficient principi: “fight or flight”. D’aquesta manera és lògic que aquests animals sobre-reaccionin en algunes situacions, ja que la seva vida depèn en uns pocs segons de la resposta que donin a l’estímul. A més, són animals gregaris que necessiten establir relacions socials i a la natura passen gran temps volant d’una banda a una altra buscant menjar o interaccionant amb altres psitàcides del grup. Per l’animal, és normal marcar com a propi i defensar davant d’intrusos un territori. Generalment les aus gaudeixen de la companyia del grup, però en ocasions necessiten escapar d’aquest tant física com visualment.

En psitàcides, els problemes d'agressivitat es solen manifestar en forma de mossegades i es creu que es tracta d’un comportament adquirit en captivitat amb el qual aconsegueixen la resposta que desitgen (que els deixin en pau dins la gàbia o, contràriament, que no els tornin dins d’aquesta). La dominància innata és dona en els individus que tenen més comportament explorador i agressiu dins el grup. Varia segons l’espècie (és molt freqüent en cacatues mascles) i l’individu. Per altra banda, la dominància per altura s’evidencia en captivitat quan l’au es mostra més segura i menys disposada a deixar-se agafar en posicions elevades comparat amb l’ansietat que mostra en posicions més baixes. L’agressivitat per territorialitat succeeix quan l’animal defensa del territori que considera propi i és més freqüent en amazones i guacamais. El pronòstic és favorable. Algunes psitàcides (sobretot amazones, cacatues i guacamais) estableixen un lligam més fort amb un propietari i quan altres persones el reclamen mostra agressivitat davant d’aquestes. Altres situacions que poden comportar l’aparició d’agressivitat són la presència d’un “intrús”, situacions estressants (manipulació a l’hospital, si està malalt, si té dolor, etc.) i altres secundàries com canvis a l’ambient o derivades de la maduresa sexual (frustració o sobre-estimulació).

La vocalització excessiva en psitàcides és una de les queixes més freqüents dels propietaris, sobretot en cacatues i guacamais. Cal tenir en compte que són animals sorollosos per naturalesa i que existeixen diferències entre espècies i individus, per tant és difícil valorar si realment hi ha un excés (especialment en propietaris no acostumats a aquests animals). Les causes de vocalització excessiva poden ser moltes, entre elles l’establiment de lligams massa forts amb el propietari, el reclam d’atenció o la voluntat de controlar els membres de la família, la defensa d’un territori, l’avorriment o la sobre-estimulació. Les situacions estressants com un ambient massa sorollós (que torna l’animal més irritable), canvis de l’ambient o unes males condicions d’allotjament també contribueixen a l’aparició d’aquest problema.

Si aportem a l’animal des d’un principi els requeriments per tal que desenvolupin el seu comportament de manera normal estarem prevenint els futurs problemes d’agressivitat o vocalització que poguessin aparèixer. S’ha de començar a acostumar l’au a diverses situacions de ben jove i fer-la créixer en un entorn ple d’activitats i oportunitats per integrar experiències. Es recomana situar la gàbia a uns 1,2 metres dels llocs de trànsit habitual a una altura a nivell del pit i equipar la gàbia amb barreres visuals i joguines. En animals agressius, evitar que es situïn a l’espatlla del propietari ja que la posició els incita a dominar. En psitàcides, l’agressivitat i les vocalitzacions excessives poden cedir espontàniament si se’ls proporcionen les 10-12 hores adequades de foscor diària, respectant així el seu fotoperíode. Davant d’un problema comportamental hem d’assumir que si es tracta d’una pràctica ja habitual, aquest no es resoldrà només amb el pas del temps. No s’ha de caure en l’error de castigar verbalment l’animal per intentar corregir la conducta ja que aquest fet és interpretat com una interacció social, i no com una amenaça.
Al contrari, si davant les conductes correctes responem amb senyals d’aprovació o premiem les pautes desitjades l’animal se sentirà més a gust i no tindrà la necessitat de desenvolupar aquestes conductes tant indesitjades.


(Extret de l'article homònim que he realitzat per l'assignatura Clínica d'Animals Exòtics de l'UAB)