Problemes respiratoris en fures (Brom vs. influenza)

Hiperqueratosi en els coixinets plantars d'una fura 

 

 

 

(Mustela putorius furo) malata de brom. 

Els dos principals agents causals de malatia respiratória en fures (Mustela putorius furo) són el virus del brom caní i el virus de l'influenza o grip. Ambdós es solen caracteritzar per afectar primerament les vies respiratóries altes, tot i que poden acabar afectant els bronquis i pulmons, però ténen un curs i un pronóstic bastant diferent.

L'etiologia del brom és deguda al mateix Paramixovirus que provoca la malaltia en gossos. La transmissió es produeix per aerosol o contacte directe amb femtes i altres secrecions. La progressió de la malaltia pot durar entre 12 i 40 dies segons varis aspectes depenents del virus. La mortalitat sol ser propera al 100%, doncs no hi ha trectament efectiu més que de suport. 

La primera fase és catarral, barrejant signes respiratoris i cutanis (descàrrega oculonasal, tos, eritema, prurit a la zona inguinal, hiperqueratosi dels coixinets plantars,...). Més endavant l'animal pot desenvolupar una fase neurològica amb incordinació, convulsions i fins i tot el coma. 

En una radiografia toràcica podem veure congestió o consolidació pulmonar alguns cops en que es complica amb una pneumonia secundària. En l'hematologia veurem un augment dels leucòcits. Molts cops la prova definitiva és una histopatologia realitzada postmortem. 

Per altra banda, les fures són molt sensibles al virus de l'influenza humana. Si algú de la familia ha estat malalt de grip i després ho està l'animal, és molt probable que la grip sigui la causa. Es transmet per aerosol de les persones a les fures i viceversa. Els símptomes són principalment de vies respiratòries altes (tos, descàrrega oculonasal serosa, estornuts,...). A vegades hi poden haber problemes de vies baixes per infecció secundària o una lleu enteritis. En general el quadre clínic és lleu i autolimitant, durant uns 5-10 dies. 

Les principals diferències a tenir en compte són que en el cas del brom solen haver-hi signes cutanis i neurológics en fases avançades (en les que l'influenza ja hauria d'haver curat), que la tos i ls estornuts són menys freqüents en el brom, i que en aquest últim la descarrega nasal pot ser més purulenta i la mortalitat molt més elevada.

Exòtics més que exòtics: el porquet vietnamita

Fa uns anys que la varietat nana del porquet vietnamita (Sus scrofa domestica) està guanyant popularitat a Europa, després d'haver-se consolidat als Estats Units com a mascota. Contrariament al que molta gent pensa és un animal molt net i intel.ligent, i té un caràcter juganer. És molt explordor i fins i tot pot arribar a ser massa tossut a vegades. La seva esperança de vida ronda els 15 anys i poden arribar a pesar fins a 60 kg. Pot ser un bon animal de companyia si se li pot dedicar el temps que requereix i si se'l socialitza i ensenya correctament.

Es tracta d'un animal omnívor. Al contrari al que pot semblar, no és adient alimentar-los amb els pinsos que es fan per porcs de granja, doncs aixó el portarà a patir obesitat. El pinso a base de cereals hauria de ser la base de la dieta (molta gent opta per donar pinso de cavall), acompanyat amb fruites i verdures variades. A més a més, s'ha de procurar que faci ejercici diari controlat. Ha de tenir a disposició sempre aigua fresca. 

Aquests animals són molt sensibles a l'estrés, per tant hem de procurar que les seves conductes normals siguin sempre satisfetes (buscar menjar, remenar el terra amb el nas,etc.). A l'estiu serà indispensable una zona de banys amb aigua freda, doncs com que no suen així podràn perdre calor. Es recomana castrar els mascles abans dels 6 mesos per evitar olors desagradables i disminuir les conductes agressives. Pot fer les seves necessitats en una capsa si se l'hi ensenya a fer-ho. 

A Espanya es obligatori vacunar tots els porcs de la malaltia d'Aujeszky, per tant s'ha de portar la mascota al veterinari perquè li apliqui. A més, convindrà mentenir-los desparasitats internament. Serà molt imporatn mantenir una dieta rigorosa i fer passejades diàries paer tal que visqui amb una llarga salut el màxim de temps possible.

Paramixovirus en psitàcides: la malaltia de Newcastle

Cotorreta argentina (Myopsitta monachus) amb tortícolis per infecció per virus de Newcastle.

La malaltia de Newcastle està causada per un virus del tipus paramixovirus. D'entre tots els paramixovirus els dels tipus 1,2,3 i 5 són els que poden afectar a les psitàcides (encara que el tipus 2 és més típic de passeriformes). Les aus infectades moltes vegades poden mantenir-se assimptomàtiques, però van desenvolupant símptomes respiratoris, digestius i neurológics (molt típic en periquitos terrestres (Neophema spp.)). Els que superen la fase aguda solen patir pancreatitis subaguda i mortal. 

La malaltia de Newcastle en sí està causada pel paramixovirus de tipus 1. Existeixen diverses soques distribuides mundialment, i la susceptibilitat i el cuadre clínic vrien molt en funció de la espècie infectada, la soca, la immunitat, etc. Sembla que pot afectar a qualsevol edat però seobretot als gèneres Amazona, Psittacula, Eclectus o Cacatua. La transmissió es produeix per ingestió o inhalació de secrecions respiratóries o femtes d'animals infectats. També s'ha descrit la transmissió vertical a les cries, així que més val no fer servir aquests animals per criar. Aquest virus té potencial zoonótic (pot passar a les persones) i a més a més és de declaració obligatoria a les autoritats sanitàries. 

Els principals quadres clínics són: animals assimptomàtics, depressió seguida per mort sobtada, malaltia diegstiva aguda (diarrea verdosa, anorèxia, pèrdua de pes), malaltia respratória aguda (rinitis, conjuntivitis, tos, exsudats, estornuts, dispnea) o/i malaltia crónica del sistema nerviós (opistotonos, torticolis, tremolors, paràlisi). El diagnóstic es realitza per detcció del virus en cultiu de femtes, hispos del tracte respiratori o mostres de necropsia. No existeix un tractament totalment eficaç. Per eliminar el virus de l'ambient es poden usar pH extrems i alguns desinfectants (hipoclorit sódic, formalina,...).

Malalties digestives de les pogones

Ous de coccidis (Isospora) trobats en un exàmen coprológic d'una pogona (Pogona vitticeps).

Juntament amb els problemes renals i de maneig, les malalties de l'aparell digestiu dels dragons barbuts o pogones (Pogona vitticeps) són el problema més freqüent en aquests rèptils. Moltes bacteries (com ara Pseudomonas) s'aïllen del tracte digestiu de pogones sanes, per tant no sempre la seva presència significa malaltia. La malaltia com a tal es presenta quan coincideixen factors predisposants i un increment de la patogenicitat de l'agent causal. S'han descrit infeccions causades per diverses bacteries (Proteus, Pseudomonas, Pasteurella, Mycobacterium,etc.) i virus (adenovirus sobretot). Les enteritis solen complicar-se amb processos crónics que poden arribar a donar granulomes múltiples a fetge, melsa, ronyó i pulmons entre d'altres órgans. L'existència prèvia d'una estomatitis (sobretot per mal maneig i immunosupressió) pot ser la via d'entrada dels microorganismes a l'aparell digestiu. El cultiu serà indicat per assegurar quin bacteri és present, i l'histopatologia serà necessària per buscar la presència d'adenovirus (que afecta principalment el fetge i és comú que les pogones es transmetin entre elles en instal.lacions de cria).

Pel que fa als paràsits intestinals, els coccidis es solen detectar amb freqüència i abundància en examnes coprológics directes. La coccidiosi en pogones cursa amb anorèxia, pèrdua de pes i apatia. També es poden trobar amebes patógenes com Entoameba i Hexamitas. Són essencials unes bones mesures d'higiene per corregir el problema (canviar l'aigua sovint i netejar el substrat d'excrements) i evitar la superpoblació dels terraris i qualsevol causa que els hi pugui produir estrés.

Entre els nemàtodes més trobats destaquen els oxiúrids, sent de patogenicitat mitja (però les grans càrregues de paràsits poden arribar a crear greus problemes de funcionalitat intestinal). Les migracions larvaries subcutànies d'acantocèfals són causa de nóduls i abscessos dèrmics en aquests animals.

Experiències veterinàries: xerrada sobre peixos a I.E.Sant Jordi

Afegint uns guppys a l'aquari d'aigua dolça de la classe de 4rt.

La setmana passada l'escola de Vilassar de Dalt I.E. Sant Jordi va convidar-me a fer una xerrada a la classe de 4rt de primària, doncs aquest curs estàn fent un projecte sobre els diversos tipus de peixos. Volien que un veterinari els expliqués quins tipus de peixos existeixen i vaig preparar una xerrada de 45 minuts amb diapositives. Aquest any tenen un aquari a la classe, i per començar vam introduir peixos nous. Eren uns quants gupys, un d'ells en gestació. 

Desprès els vaig estar ensenyant què eren els peixos, començant per una petita introducció i explicant-los les principals diferències amb els altres animals. Vam veure els agnats, els condrictis i els osteictis. Els hi vaig ensenyar un parell de videos; un perquè veiessin com els mixinoideus transformen l'aigua del seu voltant en moc per evitar que els cacin i l'altre ensenyant com els salmons pugen pel riu contracorrent per anar a fer la posta. També els hi vaig explicar que el tauró balena és el peix més gran de tots, i que la femella del bacallà pot fer una posta de fins a 7 milions d'ous. Vam fer un petit joc per veure quins dels animals aquàtics que veien en fotogafies eren peixos i quins no ho eren, i per acabar els hi vaig explicar com mantenir un aquari a casa (un tanc d'aigua, un filtre intern o extern, un substrat adient, una llum adequada, l'aigua necessària segons les espècies a mantenir, etc.). 

Vull donar les gràcies a tota la classe de 4rt per escoltar-me tant atentament. Espero que els agradés l'experiència tant com em va agradar a mi. 

Els cobais i la vitamina C

Cobai (Cavia porcellus) paraplèjic per culpa d'una falta de vitamina C crònica.

Els cobais (Cavia porcellus), igual que els humans, són incapacos de sintetitzar vitamina C ja que no tenen un enzim necessari per fer-ho que s'anomena gulonolactona-oxidasa. Per tant, l'únic aport de vitamina C de les cobaies prové de la dieta. Dincs d'aquest context, és freqüent trobar cobais que pateixen l'anomenada hipovitaminosi C.

Aquest problema pot aparèixer per causes primàries o associat a altres malalties. Per fer-nos una idea, els requeriments diaris de vitamina C per part dels cobais són de 10 mg/kg de pes (però augmenten fins a 30 mg/kg de pes quan l'animal està en creixement o en gestació). La vitamina C és necessària per la síntesi de col.làgen i per tant la seva carència afecta a les articulacions i als vasos sanguinis, entre d'altres. A més a més, la falta de vitamina C compromet l'óptim funcionament del sistema immune de l'animal. Els sígnes clínics són anorèxia, quietud, dolor i vocalitzacions, coixeres, rigidesa i inflor de les extremitats, pododermatitis, petequies mucocutànies i maloclusió dental (degut a la laxitud dels lligaments periodontals, que tambe ténen col.làgen).
 

Per diagnosticar el problema és bàsic un bon exàmen físic i una bona anamnesi, així com la revisió de la dieta. A vegades caldrà fer una radiografia per veure alteracions en els cartíl.lags de creixement o en les articulacions, o fins i tot fractures. 

El tractament es basa en ineccions de vitamina C, però tenint en compte que la s'ha de corregir la dieta per aportar la quantitat necessària de vitamina C. Les verdures de fulla fosca ténen un elevat contingut en vitamina C. Altres aliments rics en aquesta vitamina són el pebrot vermell, el tomàquet, la taronja, el bròquil, la col de Brusel.les o el kiwi.

Hipovitaminosi A en aus

Lloro gris africà (Psittacus erithacus) amb sinusitis supraorbitària per hipovitaminosi A.

La vitamina A és una vitamina liposoluble que ajuda al manteniment de les membranes mucoses i la pell. També és anomneada retinol ja que és important pel correcte funcionament de la retina, i per tant de la visió. A més a més, augmenta la funció del sistema immunitari. Coneixent aixó direm que és bastant freqüent en aus amb una deficiència d'aquesta vitamina o dels seus precursors (B-carotens) en la dieta l'aparició de l'hipovitaminosi A.

Aixó sol passar perquè l'animal s'alimenta exclusivament amb mescles de llavors. Dins de les aus psitàcides s'observa sobretot en lloros (sobretot els grisos africans). La carència de vitamina A causa metaplasia escamosa dels epitelis mucosos dels tractes digestiu, respiratori i genitourinari, fent-los més susceptibles a patir infeccions secundàries. A més a més i en fases avançades, pot provocar infertilitat. Les aus afectades mostren un quadre clínic d'anorexia, rinitis unilateral o bilateral amb secrecions seroses o muco-purulentes, sinusitis (infraorbitària molt freqüentment), dispnea, conjuntivitis, poliuria i polidipsia. Les lesions més descrites són plaques caseoses a la mucosa oral, l'inflamació dels sinus, les infeccions respiratóries, renals o oculars i l'hiperqueratosi de la pell de les potes.

El tractament requereix establir una dieta equilibrada i l'administració parenteral de vitamina A fins la resolució dels símptomes. Convé fer un control de les infeccions secundàries, molts cops sent aquestes la única manifestació externa visible pel propietari. Si és necessari, caldrà hospitalitzar l'animal i donar un tractament de suport.

Tinc un varà a casa!

Exemplar de varà de sabana africà (Varanus exanthematicus).

No és un dels rèptils més comuns com a mascota, però es poden trobar varans mantinguts a casa. La gran majoria són animals terrestres i en la natura viuen en túnels excavats en àrees tropicals i àrides. El respresentant més habitual en captivitat és potser el varà de sabana africà (Varanus exanthematicus), que medeix uns 70 - 110 cm i pot arribar als 22 anys de vida.

La temperatura a la que es mantenen oscil.la entre els 28 i els 36 graus centígrads. No és aconsellable provocar la hivernació a cap espècie de varà. L'humitat ambiental és molt variable ja que dependrà de si el varà és de zones més selvàtiques o més desèrtiques; però varia entre un 70 i un 95%. El terrari ha de ser més llarg que no pas alt, doncs necessiten caminar molt. S'hi han d'instal.lar alguns refugis i el substracte ha de ser lleuger i que no doni problemes (sempre recomanat el de fibra de coco). S'ha de vigilar no deixar cap forat al terrari ni possibilitat perquè puguin escapar, doncs ho acabaràn fent. 

La dieta del varà en llibertat es compon de bàsicament d'invertebrats i ocasionalment petits llangardaixos o rosegadors. En captivitat doncs, als exemplars petits se'ls hi ofereixen artrópodes (Acheta domestica, Tenebrio, etc.) o cries de ratolí. Segons la mida de l'animal poden arribar a menjar ratolins, rates, cobais o fins i tot gallines. S'acostumen bé a l'ingestió de peix i carn, però cal tenir en compte que tant aquests com els pinsos de gos o gat no són tant adeqüats com la presa viva (i a la llarga donen problemes). La frequència d'alimentació disminueix amb la mida, sent diària en els petits i fins un cop a la setmana en varans adults.

10.000 visites!

He tornat de vacances i al obrir el blog no he pogut evitar veure el nombre de visites i alegrar-me: EXOTIA ha arribat a les 10.000 visites! Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Espero que tota aquesta informació que he anat compartint i tots els meus punts de vista us hagin servit de molt ( i sobretot als vostres animals exòtics). Realment m'agrada moltissim poder ajudar d'una manera o d'una altra a tots aquests animalons a que visquin millor amb nosaltres i a les persones a conviure millor amb ells.

Espero poder continuar escribint en aquest blog moooolt de temps i que cada cop siguin més les persones que es beneficien de tota la informació que s'hi presenta.

Una salutació,

Francesc Cortès.

Pododermatitis en conills

       Pododermatitis no gaire severa a les extremitats posteriors d'un conill.

Voldria parlar-vos sobre un problema que tot i que pot ocórrer en qualsevol espècie de petit mamífer que es sol mantenir com a mascota, és bastant frequent en conills però per sort cada dia es veu menys a les clíniques veterinàries. La pododermatitis (inflamació de la pell dels peus) es manifesta amb la vermellor i progressiva inflamació de les zones amb que l'animal trepitja el terra, és a dir, la part plantar de les potes, tant anteriors com posteriors. Les principals causes predisposants són l'obesitat, el sedentarisme i els terres de gàbies fets de ferro o excessivament abrasius. La lesió evoluciona a una erosió de la zona superficial plantar tarso-metatarsiana i pot progessar fins l'aparició d'úlceres, infecció, coixeres evidents i osteomieltits. Per tant, factors com l'alimentació, el temps que el conill es passa fora de la gàbia fent exercici o jugant i el susbratcte que se li proporciona (que sempre aconsellem que sigui celulosa premsada) afecten d'una manera clara en l'aparició d'aquestes lesions. 

Pel que fa al tractament, primer de tot cal pensar en eliminar les causes predisposants. Cuidar l'alimentació i el manteniment de la gàbia ajudarà a prevenir aquestes lesions (i si a més sempre està neta evitarem infeccions secundàries). Unes hores d'exercici controlat són bones tant perquè assoleixi un pes ideal com perquè desenvolupi les seves conductes normals. Gairebé en tots els casos es requereix administrar analgèsia (doncs fins i tot alguns pacients tenen els tendons i óssos de la zona afectats) i antibioteràpia per combatre la infecció. És molt important la prevenció de la pododermatitis, doncs fent bé les coses és fàcil d'evitar i cal destacar que els casos avançats on hi ha necrosi i osteomielitis són frustrants i de mal pronóstic