Embenatges en aus: embenatge en vuit

Passos a seguir per realitzar correctament un embenatge en vuit a l'ala d'un ocell.

 

L'embenatge en vuit és potser l'embenatge més útil i alhora un dels més incorrectament aplicats en aus. Aquest tipus d'embenatge serveix per immovilitzar fractures de l'ala distals a l'articulació humero-radial, per mantenir l'ala quieta quan l'animal hi porta un cateter IO (intraossi) o per ajudar a tractar lesions de la pell. El material utilitzat dependrà de l'estat del teixit circumdant i/o de l'ós. 

La vertadera dificultat d'aquest tipus d'embenatge a l'ala d'un ocell radica en el manteniment d'aquest al seu lloc mentre s'incorpora l'humer al bendatge. La col.locació ha de començar a la zona axil.lar, on l'ala s'uneix al cos de l'animal. Després cal portar el material cap a la superfície dorsal de l'ala (area carpal) i cobrir després la zona ventral, per acabar formant un "vuit" en direcció a la punta de l'ala (tal com indica el dibuix superior). L'embenatge estarà complet quan s'hagi repetit l'operació unes 3 o 4 vegades. 

Si és necessari es pot aplicar una llaçada a través del cos de l'ocell, per assegurar que l'humer queda fixat. Cal vigilar llavors que aquesta no estigui massa apretada ja que pot comprometre la respiració de l'animal. Tampoc es pot col.locar aquesta massa caudal sinó les potes poden quedar-hi atrapades.

Com cuidar el meu camaleó

Una femella de camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus).

La majoria de camaleons procedeixen de zones càlides d'Àfrica o Madagascar. Però l'hàbitat original d'aquests animals és molt variat; doncs alguns provenen de zones muntanyoses més fredes i humides. Els camaleons estàn altament especialitzats per la vida arborícola. Els dits de les extremitats adopten una disposició a mode de pinça i la cua és prènsil (i no regenerable, al contrari que en alguns llangardaixos). El canvi de color serveix per camuflar-se i per comunicar-se (defensa, gestació, malaltia, dormint,...). La majoria són ovípars però existeix alguna espècie ovovivípara (Chamaleo jacksonii). 

La temperatura a la que s'han de mantenir és variable en funció de l'espècie. Gairebé tots accepten temperatures entre 27 i 33 graus centígrads. En general, els camaleons no hibernen i no toleren descensos acusats i continus de temperatura. L'humitat ambiental s'ha de regular en funció de si l'animal és de zones semidesértiques o de zones forestals. En general, una humitat d'un 70-85% és un marge aconsellable per la majoria d'espècies. Aixó s'aconsegeuix amb un humidificador o pulveritzant aigua dins el terrari un o dos cops al dia. Com que són arboris els hi hem de facilitar un terrari amb molta vegetació i branques (per tenir també un bon refugi visual). El substrat pot ser de terra vegetal, grava o fibra de coco. 

La dieta dels camaleons inclou tot tipus d'invertebrats. En captivitat normalment se'ls hi donen grills, saltamartins, papallones de cucs de mel, escarabats i cucs diversos (de seda, de la farina, etc.). En espècies grans es pot complementar ocasionalment la dieta amb cries de ratolí. El camaleó del Yemen (Chamaleo calyptratus) suplementa la seva dieta amb vegetals, entre els quals maduixes, fulles carnoses com les de Potus i algunes flors (Hibiscus, roses, etc.). L'alimentació ha de ser abundant i variada i a disposició de l'animal durant tot el dia. Encara que poden estar molts dies sense beure, és necessari que tinguin disponible aigua constantment. Solen beure l'aigua que s'acumula en forma de gotes en les fulles (que aconseguirem al pulveritzar el terrari de forma manual o automàtica). A vegades també beuen d'un recipient amb branques sobre aquest i que sigui de fàcil accés. 

Hipomotilitat gastrointestinal en el conill (Oryctolagus cuniculus)

Radiografia d'un conill (Oryctolagus cuniculus) amb hipomotilitat gastrointestinal. 

Són diverses les causes que redueixen la motilitat gastrointestinal del conill (Oryctolagus cuniculus). La principal és una dieta baixa en fibra i altres poden ser l'estrés, el dolor, les malalties cróniques o factors debilitants en general. Quan es redueix la motilitat, el pél que l'animal ingereix al netejar-se el pelatge es va acumulant a l'estómac fins a formar una bola de pel anomenada tricobetzoar. Durant molt de temps es va pensar que aquestes boles eren la causa de l'hipomotilitat peró en realitat només són una de les seves possibles conseqüencies. De fet molts animals amb quadres severs no ténen tricobetzoars i molts altres que si que en tenen no presenten simptomatologia. 

Els animals afectats d'hipomotilitat poden mostrar diversos graus variables de dolor i anorèxia. A vegades la disminució de la producció d'excrements es detecta abans que l'anorèxia. La palpació de l'estómac (amb molt pràctica anterior) sovint és diagnóstica. Els tricobetzoars dónen a l'estómac una mida i consistència comparable a un mitjó ple de pasta dura. La radiografia sol revelar distensió gàstrica i acúmul moderat de gas (principalment a estómac i cec però també per tot l'intestí prim). La lipidosi hepàtica és freqüent en situacions d'anorèxia prolongada, especialment en conills obesos. Una altra compliació habitual és l'aparició d'úlceres gàstriques. 

El tractament es basa en: 

- Dieta alta en fibra: principalment fenc, herba i verdures (que en condicions normals ha de suposar la base de la dieta del conill per tal de prevenir aquesta i altres malalties). Si l'anoréxia dura més de 24 hores s'ha de restaurar el balanç energétic positiu per evitar el risc de lipidosi hepàtica. Es pot forçar l'alimentació amb papilles comercials per herbívors convalescents (Oxbow) o puré de verdures. La majoria de conills, ben envoltats amb una tovallola, engullen la papilla administrada poc a poc amb una xeringa.

- Fluidoteràpia: sempre que l'estat del pacient ho permeti administrar via oral ja que ajuda a disoldre el material impactat. El volum IV de manteniment és d'uns 80-100 ml/kg/d.

- Estimulants de la motilitat intestinal: metroclopramida o cisaprida.

- Analgésics: AINEs o opiacis.

- Altres: protectors gàstrics (per controlar el risc d'úlceres gàstriques), simeticona (per reduir el meteorisme), colestiramina (quelant de toxines bacterianes) o antibioteràpia (en general no és necessària).

L'utilitat de lubricants com l'oli de parafina, pastes de malta i similars és bastant dubtosa. També es diu (però no està demostrat) que els enzims presents en la pinya i papaya naturals (bromelina i papaïna) ajuden a disoldre els tricobetzoars. Per últim, indicar que el tractament quirúrgic comporta un alt risc i només està indicat en comptats casos on es confirma una greu complicació obstructiva que amenaça la vida de l'animal.

Exòtics més que exòtics: el petaure del sucre (Petaurus breviceps)

Un bonic exemplar de petaure del sucre (Petaurus breviceps).

El petaure del sucre (Petaurus breviceps) és un animal noctrun i de costums arborícoles que s'inclou en la mateixa subclasse que els marsupials. Un petaure adult mesura uns 15 centímetres des de la punta del morro fins la base de la cua (sent aquesta tant llarga com el cos). El mascle sol ser una mica més gran que la femella (115-160 grams respecte als 100-130 de la femella) i solen viure al voltant de 10 anys. Posseeix una membrana des del cinqué dit de la mà fins al dit polze del peu anomenada patagi que els permet planejar fins més de 50 metres. Compten amb 2 glàndules que s'encarreguen de produir una substància fortament olorosa amb la qual el mascle dominant del grup marca el seu territori, objectes i membres del grup. Una d'elles està situada a la part superior del cap i l'altra a la regió ventral del coll, després de la barbeta.

Els petaures es mantenen millor en grups de dos o més individus. Les mides de la gàbai depenen del nombre d'animals (sent una gàbia de 50x50x75 apropiada per dos petaures). Cal enriquir la gàbia amb branques perqué puguin trepar i fins i tot joguines o alguna roda d'exercici. Posar una tela o mitjó dins permetrà als petaures amagar-se quan els hi calgui. S'ha de mantenir la gàbia a temperatures rondant els 18-24 graus centígrads. A la natura s'alimenten de la sava (particularment de la goma de les acàcies), així com de nèctar, fruites i insectes que agafen durant el vol. Poden arribar a ser agressius si perceben l'individu objecte de l'agressió com una amenaça. Poden arribar a reconèixer els propietaris i ser uns inestimables companys "de butxaca" (literalment). 

Aspergilosi en psitàcides

Vista endoscópica d'un granuloma d'Aspergillus en un lloro

Els fongs del gènere Aspergillus són ubicus i poden actuar com oportunistes causant malaltia en les psitàcides amb un sistema immunitari debilitat. És habitual observar aquest procés sobretot en yackos (Psittacus erithacus), amazones de front blau (Amazona aestiva) i psitàcides salvatges recentment capturades. L'infecció es produeix per l'inhalació d'espores en animals immunodeprimits (per estrés o animals joves o vells) o sotmesos a llargs tractaments amb antibiótics o còrtics. 

El quadre clínic varia segons la localització de les lesions. L'aparició de granulomes en vies respiratóries causant obstrucció dóna lloc a quadres amb descàrrega nasal serosa/purulenta, dispnea aguda i fins i tot mort de l'animal per asfíxia. Si el granuloma no obstrueix el pas de l'aire el cas pot passar desapaercebut en un primer moment i evolucionar de forma més crónica (acompanyada de depressió, anorèxia, pèrdua de pes, dispnea, taquipnea, respiració amb la boca oberta i movent la cua, canvis de fonació, etc. En alguns casos pot afectar al sistema nerviós i causar atàxia, tortícolis o paràlisi. 

Podem utilitzar moltes proves per ajudar al diagnóstic: hematologia, bioquímica, radiologia, endoscópia, serologia,... Però per confirmar el diagnóstic són necessaris cultius, citologies i histopatologia. L'aspergilosi cursa amb leucocitosi, heterofilia, monocitosi i limfopenia. Pot donar elevacions de AST, LDH, àcids biliars i CK juntament amb una hipoalbuminemia. L'endoscópia és la millor eina per avaluar l'estat del sistema respiratori de l'animal i prendre mostres de granulomes.

El tractament en les primeres fases mostra millor pronóstic que en casos més avançats. L'itraconazol presenta una bona efectivitat i pocs efectes tóxics, fets pel qual es considera d'elecció. Es recomana complementar l'administració sistèmica d'aquest antifúngic amb nebulitzacions diàries d'altres (com enilconazol o anfotericina-B) i desinfectants no tóxics (F10). Cal vigilar amb l'itraconazol en yackos, ja que poden presentar toxicitat a aquest fàrmac (cal treballar a dosis mínimes recomanades). És important que l'animal estigui en una gàbia neta, seca i ben ventilada per evitar el creixement de fongs i així la malaltia.

Grup EXOTIA al facebook. Apunta't-hi!

Ha nascut el grup del facebook EXOTIA.

Apunta't-hi i rebràs un avís cada cop que surti un nou post. 

No et perdis cap actualització!

Com mantenir una iguana verda (Iguana iguana) a casa

Un bonic exemplar d'iguana verda (Iguana iguana)

L'iguana verda (Iguana iguana) és originària d'Amèrica central i del sud i habita en zones amb arbres i vegetació espessa sobretot. Arriben a una mida d'uns 1,65 metres (representant la cua la meitat d'aquesta longitud), encara que els mascles són més llargs que les femelles. Té hàbits diurns i mai realiza una vertadera hivernació. Dormen de dia i ho fan preferiblement enllocs elevats. 

El terrari ha de ser de planta vertical per tal de cobrir les seves necessitats com a espècie arborícola que és. La decoració es pot fer amb arbres o troncs perquè hi pugui trepar i també ha d'incloure refugis i zones d'exploració. El substrat pot ser d'herba articial, torba, escorça o terra vegetal (és aconsellable que afaboreixi el gastat de les ungles). És necessària una font de llun UV de 5-10% d'emissió. La font de calor ha d'estar a la part alta del terrari i ha d'arribar a uns 29-32 graus centígrads. La humitat ambiental ha de rondar el 80%. Cal tenir en compte que la longitud del terrari ha de ser d'unes 1,5-2 vegades la longitud de l'iguana. Per una iguana adulta es recomana una alçada d'uns 180 cm. 

Pel que fa a l'alimentació, ha de ser el màxim variada possible però assegurant que els ingredients principals són vegetals rics en calci (principlament fulles i verdures i en menor quantitat hortalisses, fruites, llegums o altres vegetals). Els aliments bàsics són les verdures (bledes, alfals, escarola, canonges, rúcula, tomàquet, dent de lleó, pastanaga, etc.). També se li poden oferir flors i poques quantitats d'arrós bullit, llegums, gespa, etc. Existeixen pinsos formulats per iguanes en creixement i adultes (no obstant, la seva qualitat pot ser molt variable). S'han d'evitar els pinsos de gos i gat i en general quantitats importants de proteïna animal. Si refusen el pinso, es pot provar de barrejar-ne una mica amb menjars rics en fibra i poc suculents.