Hipomotilitat gastrointestinal en el conill (Oryctolagus cuniculus)

Radiografia d'un conill (Oryctolagus cuniculus) amb hipomotilitat gastrointestinal. 

Són diverses les causes que redueixen la motilitat gastrointestinal del conill (Oryctolagus cuniculus). La principal és una dieta baixa en fibra i altres poden ser l'estrés, el dolor, les malalties cróniques o factors debilitants en general. Quan es redueix la motilitat, el pél que l'animal ingereix al netejar-se el pelatge es va acumulant a l'estómac fins a formar una bola de pel anomenada tricobetzoar. Durant molt de temps es va pensar que aquestes boles eren la causa de l'hipomotilitat peró en realitat només són una de les seves possibles conseqüencies. De fet molts animals amb quadres severs no ténen tricobetzoars i molts altres que si que en tenen no presenten simptomatologia. 

Els animals afectats d'hipomotilitat poden mostrar diversos graus variables de dolor i anorèxia. A vegades la disminució de la producció d'excrements es detecta abans que l'anorèxia. La palpació de l'estómac (amb molt pràctica anterior) sovint és diagnóstica. Els tricobetzoars dónen a l'estómac una mida i consistència comparable a un mitjó ple de pasta dura. La radiografia sol revelar distensió gàstrica i acúmul moderat de gas (principalment a estómac i cec però també per tot l'intestí prim). La lipidosi hepàtica és freqüent en situacions d'anorèxia prolongada, especialment en conills obesos. Una altra compliació habitual és l'aparició d'úlceres gàstriques. 

El tractament es basa en: 

- Dieta alta en fibra: principalment fenc, herba i verdures (que en condicions normals ha de suposar la base de la dieta del conill per tal de prevenir aquesta i altres malalties). Si l'anoréxia dura més de 24 hores s'ha de restaurar el balanç energétic positiu per evitar el risc de lipidosi hepàtica. Es pot forçar l'alimentació amb papilles comercials per herbívors convalescents (Oxbow) o puré de verdures. La majoria de conills, ben envoltats amb una tovallola, engullen la papilla administrada poc a poc amb una xeringa.

- Fluidoteràpia: sempre que l'estat del pacient ho permeti administrar via oral ja que ajuda a disoldre el material impactat. El volum IV de manteniment és d'uns 80-100 ml/kg/d.

- Estimulants de la motilitat intestinal: metroclopramida o cisaprida.

- Analgésics: AINEs o opiacis.

- Altres: protectors gàstrics (per controlar el risc d'úlceres gàstriques), simeticona (per reduir el meteorisme), colestiramina (quelant de toxines bacterianes) o antibioteràpia (en general no és necessària).

L'utilitat de lubricants com l'oli de parafina, pastes de malta i similars és bastant dubtosa. També es diu (però no està demostrat) que els enzims presents en la pinya i papaya naturals (bromelina i papaïna) ajuden a disoldre els tricobetzoars. Per últim, indicar que el tractament quirúrgic comporta un alt risc i només està indicat en comptats casos on es confirma una greu complicació obstructiva que amenaça la vida de l'animal.