Manteniment d'aus rapinyaires: un caçador a casa

Àliga de Harris (Parabuteo unicinctus harrisi), una espècie freqüent en falconeria a la Península Ibèrica. 

L'origen de la relació entre homes i aus rapinyaires es troba en la falconeria (l'art de criar, cuidar i entrenar aquests animals), iniciada segles enrere en el món àrab on eren utilitzades per caçar. Actualment aquest art és considerat un esport i a part d'aver-se extés mundialment té molta popularitat i distinció als Emirats Àrabs. Els rapinyaires presenten modificacions anatòmiques i fisiològiques adaptades a la caça i a l'aporfitament d'una dieta carnívora. Ténen uns grans ulls molt sensibles per la detecció de preses des de l'aire, un pic fort i ganxut, unes potents urpes,etc. A part, els estrigiformes (mussols, ducs i òlibese entre d'altres) estan adaptats a caçar de nit i són molt eficaços gràcies a la localització asimètrica de les seves oïdes que els permet saber exactament on és la seva presa. A més, poden girar el cap fins a 280 graus ja que ténen moltes vèrtebres cervicals, fet que els permet millorar la recepció del so. 

El tipus d'instalació pot ser molt diferent segons l'espècie i el propósit del seu manteniment. En general es recomanen gàbies amb zones interiors i exteriors que els protegeixin de la llum solar directa, el vent i les baixes temperatures; però que els hi permetin aprofitar la pluja en el cas que ho desitgin. Cal esmentar que la tolerància al fred varia segons l'espècie (sent necessari a vegades proporcionar calor a l'hivern). Per rapinyaires diürns s'aconsellen aviaris amb parets de fusta amb un petit forat des d'on poder-los observar. És fonamental mantenir una bona higiene i ventilació de les instal.lacions. El material, mida, forma i localització de les perxes és de gran importància per mantenir una bona higiene i salut de les potes i les urpes. S'han d'evitar perxes massa dures i abrasives que danyin la superfície plantar. A més han de ser de fàcil neteja i desinfecció i han de permetre a l'au estimular la circulació i alhora aguantar-se amb força i seguretat sense clavar-se les pròpies urpes. Les reixes metàliques estàn desaconsellades ja que poden causar lesions a les extremitats o les plomes. En èpoques de calor sempre haurien de tenir disponible aigua per banyar-se. 

Pel que fa a l'alimentació, els rapinyaires són carnívors i la seva dieta és variable: en llibertat aquesta pot incloure mamífers, aus, rèptils, amfibis o carronya, mentre el peix és la base de la dieta de les àguiles pescadores (Pandion haliaetus) o els artròpodes de certes espècies de falcons o mussols (Falco tinnunculus o Athene noctua). En captivitat la dieta es realitza bàsicament amb perdius, pollets de gallina, coloms, ratolins i rates. Actualment existeixen empreses que es dediquen a la cría i distribució de menjar per rapinyaires. Cal destacar que una alimentació exclusiva a base de carn sense ossos és deficient en calci i altres minerals, sent més recomanable l'alimentació amb preses senseres.

Exòtics més que exòtics: els fàsmids

Exemplar de Carausius morosus, una bona espècie per inicar-se amb els fàsmids.

Els fàsmids o fasmatodeus són un ordre d'insectes neòpters (és a dir, "ales noves"; que significa que poden plegar les ales sobre l'abdomen), coneguts comunment com a insectes pal i insectes fulla degut a la seva forma corporal; fet que els ajuda a camuflar-se en l'ambient en que viuen (insectes críptics). Se'n coneixen unes 2.500 espècies, dins les quals podem trobar l'insecte més pesat de tots (Heteropteryx dilatata, amb 30-40 g de pes). Són hemimetàbols (ténen metamorfosi incompleta), per tant només tindran estadis de nimfa i imago (adult).

Dins d'aquests animals en reconeixem tres tipus: els insectes pal (allargats, cilíndrics i àpters normalment), els insectes fulla (aplanats dorsoventralment, amples i alats) i els insectes còrtex (cos més robust i compacte, sovint amb espines). Pel que fa als insectes pal, potser els més coneguts, són animals nocturns que no s'allunyen de la seva planta nutrícia durant el dia però és llavors per la nit quan s'alimenten. Rarament es desplaçen més de 2 metres durnat la nit, però els animals joves sí que són una mica més actius. A part del camuflatge críptic, per defensar-se poden emetre sorolls o fins i tot les nimfes poden desprendre's de les potes si un depredador les atrapa.

Pel que fa a l'alimentació, els fàsmids són hervíbors que es solen alimentar d'arbustos espinosos com rosers silvestres (Rosa canina), esbarzers (Rubus ulmifolius), rododenrda (Rhododendron spp.), heura (Hedera helix) o aranyoners (Prunus spinosa). Alguns però ténen una dieta molt específica, com per exemple Leptynia hispanica, resident a la Península Ibèrcia, que només s'alimenta de la ginesta d'escombres (Sarothamnus scoparius).Pel que fa a la reproducció, el cicle vital dels fàsmids dura normalment un any i durant l'aparellament el mascel monta la femella i doblega el seu abdomen cap a baix buscant el conducte sexual, mantenint-se units fins i tot durant hores. Cal destacar també que ténen la rara caracterísitica de fer partenogènesi quan la presència d'algun dels dos sexes és escassa. En espècies que es puguin reproduir sexualment aquesta forma serà la desitjable, ja que per partenogènesi les nimfes cada cop seràn més dèbils i pobres genéticament que les que creixerien per reproducció sexual (perdent així cada cop exemplars). A més a més, cal evitar l'endogamia pels mateixos motius. La posta dels ous pot donar-se de diverses maneres depenent de l'espècie i poden ser de diverses formes i colors. Els ous estàn parcialment calcificats i ténen un opercle, que és per on naixerà la cria.

Pel manteniment dels insectes pal és necessari un terrari de com a mínim 40 cm d'altura (uns 30 L) i mantenir un rang de temperatura en aquest d'uns 21 - 27 graus centíugrads (sempre depenent de l'espècie). Per la nit la temperatura haurà de baixar als 17 - 21 graus centígrads. Una humitat relativament alta els facilitarà la muda, fet al qual podem ajudar si ruixem diàriament el terrari (vigilant amb un excés d'humitat o condensació ja que es poden formar fongs). La ventilació ha de ser l'adequada i es pot posar una paret de suro, que pot ser útil perquè els animals hi trepin.

Enllaços d'interés:

Phasmiduniverse

Manteniment d'insectes pal

Juguem amb exòtics: Harry the Hamster

Estrenem una nova secció bastant més lúdica amb el joc Harry el hamster. Canvia de lloc els tubs de plàstic i la resta d'objectes per ajudar a que Harry trobi el camí cap a casa. I vigila que no caigui, sinó se'l menjarà el gat!

Link al joc "Harry the Hamster"

Què dius que és?: Tortugues terrestres 1

Avui innaugurem aquesta secció que pretén ajudar a l'identificació i diferenciació de les espècies d'animals exòtics més freqüentment mantingudes com a animals de companyia.

Comencem amb una petita guia per diferenciar les espècies de tortugues terrestres que solen ser les que es veuen majoritàriament a Catalunya. Més endavant seguirem amb les altres espècies que solen tenir a la resta de llocs.

Tortuga mediterrània (Testudo hermanni) 

S'assembla molt a la tortuga mora (T. graeca), però es diferencia d'aquesta bàsicament per l'absència d'espolons a les cuixes i la presència de dues plaques supracaudals a la closca.

Tortuga mora (Testudo graeca) 

Molt semblant a la tortuga mediterrània (T. hermanni), però aquesta només té una placa supracaudal i a més presenta dos espolons esmolats a la zona de les cuixes.

Tortuga lleopard (Stigmochelys pardalis)

Quan aquesta tortuga és petita es diferencia molt fàcilment pel patró de les taques de la closca. Cada placa queda delimitada per un anell negre (fet que li dóna el nom a l'animal). Quan es fa gran, aquest color es dispersa per la placa. El color de la placa és bastant més clar que en les altres tortugues. La closca és bastant bombejada i es distingeixen molt bé els anells de creixement.

Tortuga carbonera (Chelonoidis carbonaria)

És una tortuga més gran i allargada que les anteriors. El color negre amb taques grogues al mig de cada placa i les escates de color vermell a la cara i extremitats anteriors l'identifiquen. 

Tortuga estrellada (Geochelone elegans)

Aquesta inconfusible tortuga té la closca molt bombejada i el centre de cada placa està molt elevat (no confondre amb piramidisme) . A la closca és molt fàcil distingir els anells de creixement i se li forma un dibuix radial en forma d'estrella que li dóna el nom.  

Malaltia adrenal en fures (Mustela putorius furo)

Situació i anatomia de la gàndula adrenal en fures.

La malaltia adrenal en fures (Mustela putorius furo) es presenta amb certa freqüència en fures adultes, encara que sembla ser molt més freqüent a Nord-Amèrica que a Europa. Les glàndules adrenals dels animals afectats pateixen hierplàsia (que pot evolucionar a adenoma o adenocarcinoma), resultant en la síntesi de quantitats excessives d'esteroids sexuals (andrògens, estradiol i progesterona). Aquesta malaltia és una forma d'hiperadrenocorticisme, però és diferent del síndrome de Cushing dels gossos i gats, ja que aquest cursa amb elevació del cortisol. Les causes no estàn molt clares, però podrien incloure un esterilització massa aviat i un fotoperíode allargat artificialment.

Per explicar els signes clínics, els separarem segons el sexe de l'animal:

- Signes clínics en ambdós sexes: alopècia bilateral simètrica en un 90% dels casos (comença per la cua i va progressant cap a la resta del cos, sol començar a hivern i primavera), pruïja en un 30% dels casos i ocasionalment debilitat, aprimament, atròfia cutània, distensió abdominal, petequies, anèmia, pancitopenia, augment de la líbido o agressivitat.

- Signes clínics en mascles: ocasionalment presenten obstrucció uretral o disuria, secundària a malaltia prostàtica per l'augment d'estrògens.

- Signes clínics en femelles: tumefacció vulvar en un 70% de les femelles, sovint amb descàrrega vaginal (suggestiu de malaltia adrenal sobretot en femelles castrades).

Les adrenals augmentades de mida a vegades es poden palpar i s'han d'evaluar ecogràficament. Pel diagnòstic laboratorial es poden mesurar en sang diversos andrògens i esteroids sexuals. L'elevació d'una o més d'aquestes hormones en fures esteritlitzades és altament suggestiva de malaltia adrenal. Pot ser necessària una laparotomia i biópsia per a confirmar finalment el diangòstic. El tractament quirúrgic consisteix en adrenalectomia completa de la glàndula implicada (i si està també afectada la contralateral es farà adrenalectomia parcial d'aquesta). Pel tractament mèdic és molt efectiva la leuprorelina, un anàleg de la GnRH que inhibeix la síntesi d'esteroids sexuals. També es pot usar mitotane però en molts casos no és eficaç i algunes fures no el toleren bé.

El meu lloro respira malament: dispnea en psitàcides

Guacamai noble (Ara nobilis) amb problemes de dispnea. 

El post d'avui intenta ser una guia ràpida, senzilla i sobretot útil per aquell que tingui una psitàcida a casa i un bon dia comenci a respirar malament. Primer de tot, podem identificar que l'animal respira malament (té dispnea) perquè la respiració se sent més exagerada i amb més freqüència. A més, ho fa amb la boca oberta i sol presentar una postura ortopneica (facilitant el pas de l'aire) i/o embolament de les plomes. Tambè es freqüent veure com la cua es balanceja cada cop que l'animal respira o en casos més greus distensió abdominal o altres signes de debilitat/hipòxia. A més, es important saber si es tracta d'un problema agut o crònic i si l'animal presenta altres signes (diarrees, pèrdua de plomes, etc.).

Fins ara l'exploració s'ha fet a distància, per tant no haurà calgut agafar l'animal en cap moment. També pot ser interessant agafar l'animal per examinar-lo més detingudament, però cal tenir en compte el grau de dispnea de l'animal i l'estrés que la captura ocasiona (valorant si és o no contraindicat en cada cas). Si agafem l'animal, valorarem si té descàrrega nasal, rinolits o podrem palpar la cavitat celòmica.

Els principals problemes que causen dispnea en psitàcides són:

- Rinolits: pedres que es formen taponant la cavitat nasal, freqüent en Yackos i no sol acompanyar-se d'altres problemes.

- Clamidiasi o ornitosi: malaltia sistèmica que cursa amb descàrrega nasal i estornuts freqüents, més comú en cacatues i periquitos, i solen presentar altres problemes (hepàtics, digestius, conjuntivitis, etc.). Cal vigilar perquè es pot transmetre a les altres psitàcides i fins i tot a l'home (és una zoonosi).

-  Sinusitis: típicament només amb descàrrega nasal i ocular

- Abscessos o altres problemes a nivell de les coanes (només es poden visualitzar al inspeccionar la boca)

- Cossos estranys: si hi ha algún material a l'abast de l'animal que podria haver ingerit i hagués anat a tràquea

- Aspergilosi: problema d'origen fúngic a diversos nivells del sistema respiratori, típic trobar sibilàncies respiratòries i/o canvis de veu. Segons el grau d'afectació la dispnea pot ser més o menys severa.

- Intoxicació per politetrafluoroetà (PTFE): per inhalació dels gasos que es produeixen al cuinar amb Teflon, que provoca una pneumonia severa, ràpida i terminal (típic d'animals que viuen en cuines).

- Distensió abdominal: qualsevol causa que provoqui un augment del volum de les visceres celòmiques farà que l'espai d'expansió dels sacs aeris sigui menor, disminuint així el volum d'aire que l'animal pot processar (neoplasies, hepatomegàlia, problemes de proventricle, celomitis, producció d'ous, etc.).