Exotia magazine núm. 02

Ja és aquí la segona edició de la revista sobre animals exòtics en català!

Gaudeix d'aquest segon número amb informació de com cuidar un hàmster, una malaltia óssia dels rèptils bastant freqüent i les causes de problemes respiratoris en aus psitàcides. I com sempre, curiositats i passatemps! 
La trobaràs al grup de Facebook EXOTIA.
Si vols rebre el número i tots els següents envia un e-mail a l'adreça exotiamagazine@gmail.com amb el teu nom i cognoms, explicant quin interés tens en el món dels animals exòtics. 

La reproducció dels hàmsters

Femella de hàmster daurat (Mesocricetus auratus) amb les seves cries.

Primer de tot hem de conèixer la fisiologia normal de la reproducció dels hàmsters. El cicle estral de les femelles de hàmster dura 4 dies, i cap al seu final s'observa una secreció groguenca i espessa (és nomral, no confondre amb vaginitis o piometra). La presència d'aquesta secreció indica la proximitat de l'ovulació i l'acceptació del mascle. 

Per fer l'aparellament és molt preferible portar la femella a la gàbia del mascle i mai al contrari, doncs les femelles poden ser agressives. Si aquesta refusa al mascle, s'han de separar immediatament. 

Als 10 dies de gestació ja s'observa l'abdómen distés i un augment de pes, i la femella prepara el niu. Les cries neixen (entre 15 i 22 dies després en funció de l'espècie) sense pèl i comencen a probar aliments sólids a partir dels 9 dies de vida. En el moment del part és recomanable retirar el mascle de la gàbia.

Els hàmsters poden criar durant tot l'any, tenint fins a 5 o més parts anuals, però en general hi ha una pausa hivernal en la reproducció. Si les femelles estàn estressades per qualevol factor després del part, és probable que es mengin a les cries. Aquest problema és més freqüent en el hàmster daurat que en les altres espècies de hàmsters. Per prevenir-lo és molt important no molestar la femella durant els 10 dies posteriors al part, posant  la gàbia suficient menjar i aigua per tot aquest període. 

Tot i que la incidència de problemes reproductius en hàmsters és en general baixa, es poden donar casos de pseudogestació, mastitis o piometra. Mitjançant una palpació abdominal ben feta i/o ecografia es pot confirmar la presència de patologia uterina. El tractament quirúrgic (ovariohisterectomia) està indicat per la majoria de problemes.

Neix EXOTIA magazine, la revista online en català sobre animals exòtics

Benvinguts al naixement de la revista del blog EXOTIA: EXOTIA magazine!

Una publicació bimensual que intenta complementar els continguts del present blog i augmentar així la difusió de les necessitats, curiositats i malalties més freqüents d'aquestes mascotes tant singulars. Si vols rebre-la directament al teu correu electrónic només cal que enviis un e-mail amb el teu nom, cognoms i interés per la revista a l'adreça exotiamagazine@gmail.com, i de manera automàtica tindrás tots els números que vagin sortin nous de la revista a la teva disposició.

Et convido també a enviar-hi suggerències, preguntes i dubtes.

Apunta't ara també al grup del Facebook EXOTIA i gaudeix de continguts adicionals al web (vídeos, enllaços, curiositats,...)

- Enllaç directe al grup del Facebook

Intoxicació per metalls pesants en aus

 

       Radiografia d'una àguila calba (Haliaeetus leucocephalus) on es veuen trossos de plom.

Les intoxicacions per metalls pesants (plom i zinc sobretot) són bastant freqüents en la clínica d'aus, sobretot en aquells animals que poden moure's lliurement per un ambient on es puguin trobar objectes amb aquests elements. A part, no s'ha de descartar només perquè l'animal estigui sempre dins la gàbia, doncs a vegades les joguines o la mateixa gàbia porta recobriments fets d'aquests metalls. 

Els signes clínics més observats són apatia i malestar general, embolament, anoréxia, diarrea, poliúria i polidipsia i signes neurològics com que l'ocell no s'aguanta a les barres (més comuns en intoxicació per plom que no pas per zinc).

Per al diagnóstic una radiografia seria de gran ajuda, doncs es solen detectar fàcilment les partícules de metalls pesants. D'altra banda, destacar que algunes intoxicacions per zinc no mostren cap objecte radiodens evident. També es poden mirar els nivells en sang de la substància, peró els nivells a partir dels quals passa a ser la causa del malestar de l'animal no estan molt clars. 

El tractament inclou extreure en la mesura del possible les partícules que encara estiguin en l'aparell digestiu de l'animal, i quelar els ions metàl.lics que es trobin al corrent sanguini. Els laxants com la lactulosa o l'oli de parafina són molt útils per ajudar a evacuar via cloacal les restes de l'objecte ingerit. Com a substàncies quelants es poden utilitzar el calci-EDTA o la D-penicil.lamina, en funció del cas i de si l'animal regurgita o no. El pronòstic depèn directament de la quantitat de metall que ha passat a sang i del temps passat a partir del moment d'intoxicació, però cal considerar-lo reservat doncs el dany hepàtic i renal pot arribar a ser elevat.

Experiències veterinàries: la tortuga mediterrània

Fa poc vaig tenir la sort de poder fer una xerrada als alumnes de 4rt curs de l'escola Sant Jordi de Vilassar de Dalt, al Maresme. Havien estat llegint un llibre sobre un noi alemany que té una tortuga mediterrània (Testudo hermanni) que havia estat capturada en estat salvatge a Catalunya, i després de conèixer que és un animal protegit i que les seves poblacions estàn en decadència decideix tornar-la al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera perquè la reintrodueixin al medi natural. En aquest context, els vaig estar explicant com és la tortuga mediterrània (i com podem distingir-la d'altres tortugues de terra), què menja, on viu, com fa el niu i com hiverna. A més a més, vaig ensenyar-los a diferenciar una tortuga mediterrània mascle d'una de femella i vaig explicar-los com afecta la temperatura d'incubació al sexe de l'animal. Hi havia una noia a la classe que tenia una tortuga mediterrània a casa, i també els vaig explicar que té unes necessitats especials com a rèptil que és. 

També van veure un video d'una tortuga mediterrània ponent un ou i els vaig explicar per sobre la cria en captivitat i que és un animal en perill a Catalunya, i que per aixó està protegit per la llei. Per tant, són molt importants les campanyes de consienciació de la població i els programes de reintroducció, doncs és un animal autòcton amenaçat per incendis, depredadors, construccions, atropellaments i espolis. 

Finalment, donar les gràcies als nois de 4rt per escoltar les meves explicacions i motivar-los a que si tenen qualsevol dubte me'l facin arribar.

Què dius que és?: Geckos (1)

Problemes respiratoris en fures (Brom vs. influenza)

Hiperqueratosi en els coixinets plantars d'una fura 

 

 

 

(Mustela putorius furo) malata de brom. 

Els dos principals agents causals de malatia respiratória en fures (Mustela putorius furo) són el virus del brom caní i el virus de l'influenza o grip. Ambdós es solen caracteritzar per afectar primerament les vies respiratóries altes, tot i que poden acabar afectant els bronquis i pulmons, però ténen un curs i un pronóstic bastant diferent.

L'etiologia del brom és deguda al mateix Paramixovirus que provoca la malaltia en gossos. La transmissió es produeix per aerosol o contacte directe amb femtes i altres secrecions. La progressió de la malaltia pot durar entre 12 i 40 dies segons varis aspectes depenents del virus. La mortalitat sol ser propera al 100%, doncs no hi ha trectament efectiu més que de suport. 

La primera fase és catarral, barrejant signes respiratoris i cutanis (descàrrega oculonasal, tos, eritema, prurit a la zona inguinal, hiperqueratosi dels coixinets plantars,...). Més endavant l'animal pot desenvolupar una fase neurològica amb incordinació, convulsions i fins i tot el coma. 

En una radiografia toràcica podem veure congestió o consolidació pulmonar alguns cops en que es complica amb una pneumonia secundària. En l'hematologia veurem un augment dels leucòcits. Molts cops la prova definitiva és una histopatologia realitzada postmortem. 

Per altra banda, les fures són molt sensibles al virus de l'influenza humana. Si algú de la familia ha estat malalt de grip i després ho està l'animal, és molt probable que la grip sigui la causa. Es transmet per aerosol de les persones a les fures i viceversa. Els símptomes són principalment de vies respiratòries altes (tos, descàrrega oculonasal serosa, estornuts,...). A vegades hi poden haber problemes de vies baixes per infecció secundària o una lleu enteritis. En general el quadre clínic és lleu i autolimitant, durant uns 5-10 dies. 

Les principals diferències a tenir en compte són que en el cas del brom solen haver-hi signes cutanis i neurológics en fases avançades (en les que l'influenza ja hauria d'haver curat), que la tos i ls estornuts són menys freqüents en el brom, i que en aquest últim la descarrega nasal pot ser més purulenta i la mortalitat molt més elevada.

Exòtics més que exòtics: el porquet vietnamita

Fa uns anys que la varietat nana del porquet vietnamita (Sus scrofa domestica) està guanyant popularitat a Europa, després d'haver-se consolidat als Estats Units com a mascota. Contrariament al que molta gent pensa és un animal molt net i intel.ligent, i té un caràcter juganer. És molt explordor i fins i tot pot arribar a ser massa tossut a vegades. La seva esperança de vida ronda els 15 anys i poden arribar a pesar fins a 60 kg. Pot ser un bon animal de companyia si se li pot dedicar el temps que requereix i si se'l socialitza i ensenya correctament.

Es tracta d'un animal omnívor. Al contrari al que pot semblar, no és adient alimentar-los amb els pinsos que es fan per porcs de granja, doncs aixó el portarà a patir obesitat. El pinso a base de cereals hauria de ser la base de la dieta (molta gent opta per donar pinso de cavall), acompanyat amb fruites i verdures variades. A més a més, s'ha de procurar que faci ejercici diari controlat. Ha de tenir a disposició sempre aigua fresca. 

Aquests animals són molt sensibles a l'estrés, per tant hem de procurar que les seves conductes normals siguin sempre satisfetes (buscar menjar, remenar el terra amb el nas,etc.). A l'estiu serà indispensable una zona de banys amb aigua freda, doncs com que no suen així podràn perdre calor. Es recomana castrar els mascles abans dels 6 mesos per evitar olors desagradables i disminuir les conductes agressives. Pot fer les seves necessitats en una capsa si se l'hi ensenya a fer-ho. 

A Espanya es obligatori vacunar tots els porcs de la malaltia d'Aujeszky, per tant s'ha de portar la mascota al veterinari perquè li apliqui. A més, convindrà mentenir-los desparasitats internament. Serà molt imporatn mantenir una dieta rigorosa i fer passejades diàries paer tal que visqui amb una llarga salut el màxim de temps possible.

Paramixovirus en psitàcides: la malaltia de Newcastle

Cotorreta argentina (Myopsitta monachus) amb tortícolis per infecció per virus de Newcastle.

La malaltia de Newcastle està causada per un virus del tipus paramixovirus. D'entre tots els paramixovirus els dels tipus 1,2,3 i 5 són els que poden afectar a les psitàcides (encara que el tipus 2 és més típic de passeriformes). Les aus infectades moltes vegades poden mantenir-se assimptomàtiques, però van desenvolupant símptomes respiratoris, digestius i neurológics (molt típic en periquitos terrestres (Neophema spp.)). Els que superen la fase aguda solen patir pancreatitis subaguda i mortal. 

La malaltia de Newcastle en sí està causada pel paramixovirus de tipus 1. Existeixen diverses soques distribuides mundialment, i la susceptibilitat i el cuadre clínic vrien molt en funció de la espècie infectada, la soca, la immunitat, etc. Sembla que pot afectar a qualsevol edat però seobretot als gèneres Amazona, Psittacula, Eclectus o Cacatua. La transmissió es produeix per ingestió o inhalació de secrecions respiratóries o femtes d'animals infectats. També s'ha descrit la transmissió vertical a les cries, així que més val no fer servir aquests animals per criar. Aquest virus té potencial zoonótic (pot passar a les persones) i a més a més és de declaració obligatoria a les autoritats sanitàries. 

Els principals quadres clínics són: animals assimptomàtics, depressió seguida per mort sobtada, malaltia diegstiva aguda (diarrea verdosa, anorèxia, pèrdua de pes), malaltia respratória aguda (rinitis, conjuntivitis, tos, exsudats, estornuts, dispnea) o/i malaltia crónica del sistema nerviós (opistotonos, torticolis, tremolors, paràlisi). El diagnóstic es realitza per detcció del virus en cultiu de femtes, hispos del tracte respiratori o mostres de necropsia. No existeix un tractament totalment eficaç. Per eliminar el virus de l'ambient es poden usar pH extrems i alguns desinfectants (hipoclorit sódic, formalina,...).

Malalties digestives de les pogones

Ous de coccidis (Isospora) trobats en un exàmen coprológic d'una pogona (Pogona vitticeps).

Juntament amb els problemes renals i de maneig, les malalties de l'aparell digestiu dels dragons barbuts o pogones (Pogona vitticeps) són el problema més freqüent en aquests rèptils. Moltes bacteries (com ara Pseudomonas) s'aïllen del tracte digestiu de pogones sanes, per tant no sempre la seva presència significa malaltia. La malaltia com a tal es presenta quan coincideixen factors predisposants i un increment de la patogenicitat de l'agent causal. S'han descrit infeccions causades per diverses bacteries (Proteus, Pseudomonas, Pasteurella, Mycobacterium,etc.) i virus (adenovirus sobretot). Les enteritis solen complicar-se amb processos crónics que poden arribar a donar granulomes múltiples a fetge, melsa, ronyó i pulmons entre d'altres órgans. L'existència prèvia d'una estomatitis (sobretot per mal maneig i immunosupressió) pot ser la via d'entrada dels microorganismes a l'aparell digestiu. El cultiu serà indicat per assegurar quin bacteri és present, i l'histopatologia serà necessària per buscar la presència d'adenovirus (que afecta principalment el fetge i és comú que les pogones es transmetin entre elles en instal.lacions de cria).

Pel que fa als paràsits intestinals, els coccidis es solen detectar amb freqüència i abundància en examnes coprológics directes. La coccidiosi en pogones cursa amb anorèxia, pèrdua de pes i apatia. També es poden trobar amebes patógenes com Entoameba i Hexamitas. Són essencials unes bones mesures d'higiene per corregir el problema (canviar l'aigua sovint i netejar el substrat d'excrements) i evitar la superpoblació dels terraris i qualsevol causa que els hi pugui produir estrés.

Entre els nemàtodes més trobats destaquen els oxiúrids, sent de patogenicitat mitja (però les grans càrregues de paràsits poden arribar a crear greus problemes de funcionalitat intestinal). Les migracions larvaries subcutànies d'acantocèfals són causa de nóduls i abscessos dèrmics en aquests animals.