Malalties freqüents en aus rapinyaires

Aligot comú (Buteo buteo) amb una placa lingual causada per Capillaria spp.

Les aus rapinyaires que solen arribar a les consultes veterinàries provenen majoritàriament de particulars aficionats a la falconeria, col.leccions privades de zoológics/parcs temàtics, exemplars de programes de conservació de fauna o animals salvatges ferits. S'han de tractar tots els animals, sigui quina sigui la seva procedència, tenint en compte que necessiten una qualitat de vida i molts cops si no és segur que es pugui mantenir aquesta s'ha de pensar en estalviar patiment a l'animal. A més, no demostren malaltia fins que verdaderament estàn molt afectats i progressen més ràpidament fins a estats crítics. 

Malalties gastrointestinals: 

- Enteritis: sol presentar-se amb canvis de color i consistència de les femtes i els urats, regurgitació o vòmit, alteració de la gana, aprimament, melena o hematoquecia, aliment no digerit en les femtes i altres. Les principals causes inclouen bacteries (per proliferació d'aquestes en el menjar, que sempre s'ha de donar fresc o descongelat per evitar que hi creixin microorganismes), virus (sobretot adenovirus i paramixovirus, aquest últim sobretot en animals alimentats amb coloms), fongs, endoparàsits (típicament nematodes com Capillaria spp.), toxicosis (per plom o nitrats) o altres causes (neoplàsies, cossos estranys, dieta, medicació, etc.). 

- Impactació del pap: l'aliment es queda atrapat en el pap i s'acaba podrint per acció de les bactèries. Pot ser degut a una infecció prèvia, menjar irritant o càustic, deshidratació, pèrdua de condició corporal o que encara no s'agués buidat el pap de l'última vegada que l'animal ha menjat. L'animal pot entrar en estat de shock i pot progressar a toxèmia i estat crític. 

Endoparàsits: (cal destacar que no sempre seràn patógens)

- Helmints: sobretot Capillaria spp., que dona problemes a l'orofaringe o a l'intestí dels animals. Sobretot en animals que mengen cucs de terra (hoste intermediari).

- Protozous: Trichomonas gallinae invaeix la mucosa de l'orofaringe, l'esfòfag i el pap i forma unes plaques blanques. En animals que mengen coloms (s'evita si es congela el colom).

- Coccidis: Eimeria, Sarcocystis i Frankelia es poden trobar però sobretot Caryospora té importància patològica sobretot en falcons i mussols en captivitat. Sol afectar a individus joves o immunoldeprimits causant pèrdua de pes, diarrea, dolor abdominal, inapetència, etc.

Malalties respiratòries:

 -  Aspergilosi: el fong Apsergillu fumigatus o altres de la mateixa espècie solen afectar a animals amb un ambient no gaire net i bastant humit. Pot formar nòduls a la siringe (provocant canvis de veu o sorolls respiratoris), als pulmons (amb un pronòstic dolent) o als sacs aeris (provocant signes inespecífics com letàriga, pèrdua de gana, problemes intestinals, poliuria/polidipsia i probelmes hepàtics derivats de la formació d'aflatoxines).

La serp reial comú (Lampropeltis getula)

Serp reial comú subespècie californiana (L. g. californiae), una espècie molt apreciada pels amants de les serps.

La serp reial comú (Lampropeltis getula) és una colobra que, a més de ser una de les serps més conegudes a Nordamèrica és una de les que té la coloració més variable. Es distribueix al sud d'EEUU i nord de Mèxic, en boscos atemperats i de conníferes, en zones obertes i en espais desertics o semidesertics. Es una serp constrictora que ha guanyat molt popularitat entre els amants de les mascotes exótiques. Existeixen diverses subespécies: la serp reial oriental (L. g. getula) té una coloració negra amb marques grogues en forma de cadena, la serp reial del desert (L. g. splendida) és similar peró té més punts grocs i uan máscara completament negra, la subespécie californiana (L. g. californiae) té ratlles negres i blanques, la serp reial puntejada (L. g. holbrooki) té escates negres amb el centre groc mentre les negres (L. g. niger o L. g. nigritus) són completament negres, etc.

En llibertat depreden petits mamífers i llangardaixos però també devoren altres serps, incloses les espècies verinoses com les de cascabell (Crotalus spp.). En captivitat se li pot donar un ratolí setmanalment quan són adultes (quan encara són petites donar-li "pimkies"), sempre vigilant que no faci mal a la serp i no tocant l'animal fins les 48 hores després d'alimentar-la (per evitar l'estrés i regurgitació de la presa). Pel que fa al terrari, com a mínim que sigui de 60x40x30 amb varies zones per amagar-se. Són terrestres, encara que també són capaces de trepar i nadar. La temperatura ha d'estar entre els 24 graus centígrads a la zona freda i els 29 graus centígrads a la calenta i l'humitat entre el 40 i 50 %.

Són espècies hibernants, variant el temps d'hivernació en funció de la latitud. Són animals que poden arribar a fer 1 o 2 metres de llargada, sobretot d'activitat nocturna. És ovípara, arribant a pondre de 3 a 24 ous (uns 12 normalment). En la natura viuen uns 10 anys, però s'ha registrat serps que en captivitat arriben als 20 anys.

Cria de cucs de la farina (Tenebrio molitor) per alimentar rèptils

Larva, pupa i adult del cuc de la farina (Tenebrio molitor).

Si tens un rèptil a casa que necessita menjar insectes, una molt bona opció pot ser criar l'aliment en comptes d'haver de comprar-lo cada cop que els vols alimentar i, a més a més, saps realment qué li estàs donant. Un dels insectes més utilitzats és el cuc de la farina (Tenebrio molitor), l'estadi larvari d'un coleòpter d'uns 2,5 cm de llargada. El cicle de vida d'aquests comprén quatre fases: ou, larva, pupa i adult. Un cop ja ha sortit de l'ou, qualsevol dels altres estats és apte per l'alimentació dels rèptils (encara que costa que mengin els escarabats adults). Per altra banda, l'estadi de pupa és més tou i té menys quitina, sent potser l'opció més digestible. 

Per criar aquests insectes podem usar com a terrari un tuper de plàstic, sempre ben ventilat. De substrat podem utilitzar segó de blat o qualsevol altre cereal, farina, trossets de pa o pa ratllat, trossos de pinso per gos, etc., o fins i tot una barreja d'aquests elements. La calefacció no és indispensable però si recomanable, ja que seria òptim mantenir-los entre 25 i 27 graus centígrads. A l'estiu no han de passar massa calor. Vigilar amb la condensació de gotes ja que podrien barrejar-se amb el substrat i fer una pasta indestijable, possible font de malalties. Quan les larves estiguin acomodades i siguin prou grans, passaràn uns dies sense menjar ni moure's massa per transformar-se en pupes, d'un color blanquinós. Al cap d'uns dies (en funció de la temperatura i les condicions) en sortirà un escarabat, al principi blanc i tou i després negre i brillant, que serà l'encarregat de reproduïr-se i posar els ous sobre el substrat. Aquests escarabats mengen el mateix que les larves, encara que sembla que agraeixen trossos de fruita i verdura. S'han d'anar retirant els cossos morts dels adults però sense tocar el substrat, que és on seràn els apreciats ous. 

Cal insistir en que, encara que són una bona opció ja que aporten molta energia, no s'ha d'abusar de Tenebrio com a aliment pels rèptils. Dos o tres per setmana és suficient, ja que si en mengen massa poden provocar malalties nutricionals com deficiència de calci (i la derivada malaltia óssia metabòlica), raquitisme o disminuir el temps de coagulació de la sang. 

Gastritis per Helicobacter mustelae en fures (Mustela putorius furo)

Fura (Mustela putorius furo) amb una marcada caquèxia, malalta per gastritis per Helicobacter mustelae.

Helicobacter mustelae, una bactèria gram negativa, causa gastritis i ulceració gàstrica bastant sovint en fures. És antigènicament similar a H. pylori, un patogen humà associat al mateix tipus de lesions. Encara que la colonització gàstrica per H. mustelae en fures de qualsevol edat és freqüent (de fet es pot considerar un membre de la flora normal resident a l’estómac d’aquestes), que apareguin lesions ulceratives i l’animal mostri simptomatologia clínica és una situació molt menys comuna. La colonització sol anar acompanyada d’una resposta immune específica, però la infecció persisteix tot i l’elevat títol sèric d’anticossos que es pot generar. L’estrès sembla ser un factor clau en el desenvolupament de la malaltia (canvi de propietari, de menjar, un nou company,etc.).

Entre els signes clínics podem trobar letargia, anorèxia, pèrdua de pes, nàusees, vòmit, bruxisme, deshidratació, emaciació, diarrea i melena. Les anàlisis laboratorials solen reflexar l’estrès, deshidratació, pèrdua de sang i dèficit energètic. En l’hematologia es pot trobar una leucocitosi de lleu a severa, amb neutrofília i limfocitosi, i una anèmia regenerativa. La bioquímica sanguínia sol revelar un augment o disminució de les proteïnes plasmàtiques i de la glucosa i elevacions dels enzims AST i FA. 

El tractament específic per fures que pateixen gastritis per H. mustelae es basa en amoxicil·lina i metronidazol combinats (ja que individualment no són tant efectius i poden promoure l’aparició de resistències), combinats amb subsalicilat de bismut i administrats com a mínim durant 2 setmanes. Un antihistamínic H₂ i sucralfat poden ser molt útils en animals molt malalts amb melena. El suport nutricional és clau per les fures que s’aprimen massa, basnat-se en una alimentació assistida amb papilles (com per exemple la Convalescense, de Royal Canin^®). De totes maneres cal destacar que el tractament d’aquesta malaltia no assegura la remissió completa dels signes clínics, ja que la cura de la lesió ulcerativa depèn més de la capacitat de fibrosi i cicatrització de la mucosa gàstrica.

Malaltia del bec i les plomes en psitàcides

Lloro gris africà (Psittacus erithacus erithacus) afectat greument per PBFD.

Aquesta malaltia que poden patir les psitàcides, coneguda també com PBFD (Psittacine Beak and Feather Disease) està causada per un Circovirus distribuit mundialment per Austràlia, Amèrica del Nord, Europa i Àsia. Causa malaltia només en psitàcides; especialment en cacatues, agapornis, loris o periquitos, encara que no es descarta la possibilitat de que altres grups taxonómics poden veure's afectats. Les infeccions es produeixen per inhalació o ingestió de femtes, secrecions del pap o pols de les plomes dels animals infectats i fins i tot per transmissió vertical (és a dir, cal vigilar a l'hora d'adquirir un pollet exigint que ens assegurin l'estatus negatiu de la mare). El període d'incubació de la malaltia pot ser d'uns 21-25 dies fins a mesos o fins i tot anys (quedant en aquests com a infecció latent).

Els pollets i joves presenten la forma hiperaguda (caracteritzada per mort sobtada sobretot en yackos i cacatues) i la froma aguda amb depressió, anorèxia, estasi del pap, enteritis, pneumonia, pèrdua de plomes, picatge, hemorràgies als cànons de les plomes i finalment mort. La forma crónica es descriu en juvenils i adults amb pèrdua de plomes i plomes malformades i distrófiques que augmenten en proporció a mesura que l'animal muda. En alguns casos es descriu el sobrecreixement, deformació o necrosi del bec i/o les ungles. Alguns lloros adults amb un sistema immunitari fort poden aconseguir eliminar el virus sense arribar a desenvolupar la malaltia. Aquest virus causa immunodepressió als animals afectats, fent-los més susceptibles a altres malalties com el Poliomavirus o infeccions bacterianes o fúngiques recurrents.

El diagnóstic definitiu requereix una PCR en sang o biópsia de pell. Alguns lloros amazònics, guacamais o conurs poden donar un resultat positiu sense mostrar malaltia; però no s'ha d'oblidar que van alliberant virus a l'ambient. No existeix un tractament per la malaltia, encara que l'ús d'immunoestimulants i el tractament paliatiu i de suport poden ajudar molt en alguns casos. S'ha de procedir a l'aïllament dels lloros que estiguin en contacte amb els infectats per evitar la disseminació de la malaltia (i fins i tot si cal plantejar l'eutanàsia). El virus és resistent a l'ambient i es necessiten solucions d'hipoclorit sódic (lleixiu) o de iode al 10% per eliminar-lo de les gàbies, joguines, etc. Cal pensar en aquesta malaltia a l'hora d'adquirir una psitàcida com a mascota i molts criadors solen adjuntar unes anàlisis certificant que és negativa enfront aquest virus i el de la clamidiosi (i si no l'adjunten, és molt recomanable fer una visita al veterinari perquè realitzi ambdues proves). 

Juguem amb exòtics: "Snake trouble"

Juga a aquest divertit joc manejant una serp famolenca. Aconsegueix menjar tots els ratolins que puguis sense mossegar-te a tu mateixa, però vigila ja que cada vegada la serp serà més llarga. Quina és la màxima puntuació que pots fer? Atreveix-te!

Juga clicant el següent enllaç: "Snake trouble"

Manteniment de tortugues terrestres

Exemplar de tortuga russa (Agrionemys horsfieldii) alimentant-se.

Les tortugues terrestres que més comunment es mantenen en captivitat són les de l'àrea mediterrània (Testudo spp.). Les de clima temperat poden hivernar mentre que les procedents de zones tropicals/subtropicals (Geochelone spp. per exemple) no han d'hivernar. Només algunes tortugues considerades terrestres (per exmple els gèneres Terrapene o Rhinoclemmys) són semiacuàtiques.

Segons el seu origen hi ha dues maneres d'allotjar-les en òptimes condicions: 

- Les tortugues terrestres de clima temperat (Testudo spp., Terrapene spp., Agrionemys horsfiedlii, etc.) poden allotjar-se tant en un terrari com a l'aire lliure (al jardí per exemple). Si estàn a l'exterior convé que tinguin una zona on resguardar-se tant del Sol de ple estiu com de les plujes de l'hivern. En un terrari interior hauràn d'estar al voltant dels 26 graus centígrads, sent opcional l'hivernació. Si es vol fer hivernació, s'ha d'anar disminuint la temperatura progressivament i colocar un substracte esponjós o de palla. L'hivernació durarà 2 o 3 mesos. Després, el despertar serà progressiu incrementant la temperatura uns dos graus centígrads cada dia i proporcionant-li molta aigua i aliments de fàcil deglució (verdues bullides). Abans de començar l'hivernació cal asseguar-se que l'animal podrà suportar-la (desparasitació i visita al veterinari). S'ha de vigilar que la temperatura d'hivernació sigui baixa i mantinguda, doncs si fluctua l'animal pot patir fàcilment infeccions respiratòries i pèrdua de pes. Mai s'ha de fer hivernar una tortuga massa petita o recent adquirida (no sabem si podràn suportar-ho). 

- Les torugues de clima tropical (Geochelone spp., Stygmochelis pardalis, etc.) han de tenir terraris amples i s'han de mantenir entre 29 i 35 graus centígrads. És molt saludable que surtin a prendre el Sol i passejar. No s'han de fer hivernar mai. S'han d'evitar les fluctuacions de temperatura, sobretot a la primavera i la tardor. 

Pel que fa a l'alimentació, la majoria són hervíbores i s'alimenten de fulles, fruites, arrels i flors molt variades. Algunes espécies poden consumir a vegades invertebrats però aixó forma una part molt petita de la dieta. Com a excepció, les tortugues del génere Terrapene ténen una dieta omnívora i solen menjar cucs, baboses, cargols o carronya. Han de ser abundants els aliments rics en calci com el julivert, la rúcula, la col, el canonge, etc. Es poden oferir plantes silvestres com dent de lleó, trévols, roses, figuera de moro (molt apetitosa per les Testudo spp.) o flor d'Hibiscus i fruites com figues, maduixes o meló (encara que cada tortuga té els seus propis gustos). S'han d'evitar les dietes monótones basades en enciam i tomàquet. Alguns vegetals ténen certes peculiaritats: els espinacs s'han d'evitar (ténen quelants de calci), el plàtan i el raïm en excés poden suposar en déficits de calci i els espàrregs ténen massa purines i poden comportar deteriorament renal. Si es vol optar per alimentar amb pinso, optar pels formulats per tortugues de terra i evitar els de gos o gat. Cal saber que poden passar llargs temps sense menjar. Cal que tingui accés a l'aigua sempre que vulgui (encara que sembla que vegui molt poc). 

Què dius que és?: Races de conills nans

Holandés nan:

- Originari d'Holanda, és la raça de conill nan més petita (medeix uns 20 cm i arriba a pesar entre 800 grams i 1 kg.). Les orelles són molt curtes i hi ha gran varietat de colors. Són inquiets i independents, ideals per fer companyia als petits de la família.

Polish: 

- Una de les races més petites, que arriben a pesar entre 1 i 1,3 kg. i mesurar uns 23 cm. Les orelles també són curtes i solen ser blancs o negres. Són molt hiperactius. 

Hotot nan:

- Una de les races de conills nans més buscades pel seu característic color blanc amb la vora dels ulls resseguida d'una línia negra. Ténen la cara molt rodona i les orelles molt curtes. Medeixen uns 25 cm. i pesen uns 1,3 kg.

Dutch: 

- Originaria d'Alemanya, aquesta raça es caracteritza per ser de color negre i posseir una línia blanca que travessa el seu tórax i divideix l'animal en dues parts (però se'n poden trobar sense aquesta línia). Les orelles ja són més llargues i ténen la cara angular. Pot pesar fins a 1,7 kg. Són molt carinyosos i necessiten molt afecte. 

Mini Rex:

- És una raça molt característica pel seu pel ultracurt inconfusible. D'adult arriba a pesar entre 1,6 - 1,9 kg. i generalment el color del ventre és més clar que la resta del cos. Necessita molta atenció i afecte. 

Alaskan nan: 

- Originari de zones fredes, té un pelatge "angora" que recobreix tot el seu cos. Fa poc que existeix com a animal de companyia i és de colors apagats (gris perla, negre, blanca,...). Quan és adult pot arribar a pesar 1,8 kg., arribant al límit de pes per una raça nan. És un animal molt sociable i dòcil.

Dermatologia en paseriformes: quatre malalties bastant freqüents

Quist fol.licular al pit d'un canari (Serinus canaria). 

- Poxvirus (verola aviar):

Aquest virus pot afectar diverses espècies d'ocells però sobretot es veu causant malaltia en paseriformes. La transmissió té lloc per contacte directe, per objectes contaminats o mitjançant vectors (mosquits); per aixó la seva incidència és major en aviaris exteriors. El període d'incubació de la malaltia sol ser des de 4 dies a 3 setmanes. La forma de presentació de la verola varia en funció de la soca del virus, l'espècie afectada, l'edat de l'animal, etc. Podem distingir tres presentacions clíniques: la forma seca o cutània (amb pàpules, vesícules i crostes a les zones sense plomes; de baixa mortalitat), la forma humida o diftérica (amb lesions caseoses proliferatives als tractes digestiu i respiratori superiors, conjuntivitis i blefaritis; d'elevada mortalitat en canaris) i la forma sistèmica (de quadre agut i que sol cursar amb apatia, disfagia i pneumonia; de mortalitat alta). No existeix un tractament etiológic però es pot aplicar de suport (desinfecció, alimentació forçada, suplementació amb vit A,etc.). Com a prevenció s'aconsella mantenir els animals en zones interiors lliures de mosquits i la vacunació anual dels animals (especialment si són grups de canaris).

- Papilomes: 

Són habituals a les potes i els peus dels pinsans europeus salvatges i captius. Les espècies més afectades són el pinsà vulgar (Fringilla coelebs), el pinsà real (Fringilla montifringilla) i el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula). Els creixements locals responen bé a una excisió quirúrgica ben practicada.

- Ectoparàsits: 

 Podem trobar àcars que s'alimenten de la epidermis (Knemidocoptes pilae), de les plomes (Dermation spp.) i de la sang (Dermanyssus gallinae, Ornithonissus sylviarum). Knemidocoptes pilae causa lesions crostoses a la base del bec i els peus, lleugerament pruïjoses, i el tractament amb ivermectina és eficaç. Dermanyssus gallinae viu amagat als racons foscos i ataca l'animal durant la nit, mentre que Ornithonyssus sylviarum viu sempre sobre l'hoste. Els àcars xupadors de sang poden causar depressió, anèmia, distrés respiratori, pruïja i fins i tot mortalitat. Els àcars de les plomes causen nerviosisme i picatge. És important tractar també l'ambient desinfectant la gàbia i els nius. Cal vigilar els mesos d'estiu ja que les poblacions d'àcars poden augmentar molt notablement els mesos de calor. A part d'àcars podem trobar polls, sent més freqüent en aquests animals que en psitàcides.

- Quists fol.liculars:

Es poden definir com a plomes enquistades degut a la deformació o lesió del fol.licle a partir del quals s'originen; encara que també existeix certa etiologia genètica, entre altres factros. Solen aparèixer a les ales, les espatlles i el pit de forma individual o múltiple. La resolució és quirúrgica i, en funció del mètode utilitzat, la recurrència és habitual.