Exòtics més que exòtics: l'eriçó comú (Erinaceus europaeus)

Estrenem aquesta secció per parlar sobre els animals exòtics poc comuns amb un mamífer especial: l'eriçó. A Europa l'espècie que normalment es manté com a animal de companyia és l'eriço europeu comú (Erinaceous europaeus), encara que a Amèrica ho és l'eriçó de ventre blanc (Atalerix albiventris) originari de l'Àfrica. No només pot eriçar les espines que el cobreixen per defernsar-se dels rossegadors, sinó que té també la capacitat d'enrollar-se sobre si mateix per protegir el cap, les potes i la cua. Són animals solitaris en general. Ténen els ulls petits ja que utilitzen més els sentits de l'oïda i l'olfacte per moure's pel seu ecosistema. Posseeixen la conducta normal de auto-untar-se amb una secreció derivada d'una hipersalivació que reparteixen per sobre les espines. Encara no se sap del tot la raó de la conducta però es creu que entre altres fa la funció de neteja i comunicació amb altres eriçons.

L'eriçó s'ha de mantenir en un espai suficientment alt per tal que no s'escapi i a una temperatura d'uns 24-27 graus centígrads. Ja que té hàbits nocturns, la seva màxima activitat tindrà lloc durant les hores properes al crepuscle. La dieta de l'eriçó ha d'estar basada en una dieta base, formada per pinsos (per gatets, fures o insectívors si l'accepten bé o fins i tot se'n pot trobar per eriçó); i suplements a base d'insectes, plantes i fins a petits vertebrats (serps, rossegadors o ous d'ocells). Però sempre s'ha de vigilar no passar-se amb les dietes hipercalòriques ja que en captivitat els eriçons ténen tendència a l'obesitat.

Paseriformes: dades biológiques

L'ordre dels paseriformes és el més gran ordre d'aus i compren 63 famílies, entre elles espècies de pocs grams com el picotí (Smicrornis brevirostris) fins a aus com la lira (Menura superba) que pot arribar a pesar més d'un quilogram. Ténen un peu anisodàctil; és a dir, tres dígits cranialment i un caudalment. La seva temperatura corporal està al voltant dels 42 graus centígrads i la seva taxa metabólica és alta comparada amb ocells de la mateixa mida d'altres ordres.

El canari (Serinus canarius) és potser l'espècie de paseriforme més coneguda i extensa en l'avicultura, contant amb una gran varietat de races imutacions. Actualment, es distingeixen tres tipus de competicions de canaris: de cant, de color i de forma. Els diamants de Gould (Chloebia gouldiae) són també coneguts pels seus colors tant vius [a la foto superior]. Els minàs (Gracula religiosa) són populars per la seva gran capacitat d'imitar la veu humana, fins i tot millor que les psitàcides.

Pel que fa a l'alimentació hi ha molta varietat. Trobem paseriformes insectívores, frugívores, nectarínides, omnívores i fins i tot carnívores; encara que la majoria són granívores o s'adapten molt bé a una dieta a base de llavors.

Taula 1) Pes mig i esperança de vida d'algunes paseriformes (en captivitat)

Gènere/espècie	Pes mig (g)	Esperança de vida (anys)
Diamant mandarí	12 – 20	9
Diamant de Gould	15 – 20	4 – 6
Canari	20 – 30	6 – 16
Cadernera i verdum	15 – 25	7 - 15
Minà	250 - 400	25

Taula 2) Dades reproductives de paseriformes

Gènere/espècie	Maduresa sexual (mesos)	Mida de la posta (n. ous)	Període d’incubació (dies)	Edat al sortir del niu (dies)
Diamant mandarí	3 – 3,5	3 – 8	13	15 – 25
Diamant de Gould	2 – 3	4 – 7	14 – 16	21 – 26
Canari	7 – 10	3 – 5	13 – 14	16 – 21
Cadernera i verdum	12	3 – 6	13 – 14	17 – 18
Minà	12	2 - 3	12 - 14	21 – 28

Una pogona (Pogona vitticeps) a casa

La pogona (Pogona vitticeps) és originària de boscos tropicals àrids i semiàrids australians. Aquests animals són més coneguts popularment com a llangardaixos barbuts i es tracta d'una de les espécies de rèptils que ha guanyat més popularitat com a mascota en els últims anys. Aixó és degut al seu temperament dòcil i apte pel maneig, a la mida moderada a la que poden arribar i que és relativament fàcil de mantenir.

És un rèptil terrestre, semiarbori i diurn. No és molt exigent en quant a condicions de manutenció, convenrtint-se així en una mascota ideal per qualsevol aficionat principiant. Només necessita espais amb refugis abundants, troncs grans i àrees d'insolació. A més, es pot allotjar tant en terraris d'interior com en terraris d'exterior. Ha de tenir bastanta superfície per córrer dins el terrari. Com que prové de zones desèrtiques és necessari que tingui instal.lada una font de llum ultravioleta que es canviarà cada 6-12 mesos; una zona amb sorra compactada (si es pretén fer-la criar) i varis refugis on es pugui amagar (2 o 3 per terrari). Un parell de troncs seràn suficients perque l'animal hi pugi a prendre el Sol. És ideal que tinguin una làmpara de llum vertical amb suficient potència per donar calor des del sostre, peró evitant que l'animal entri en contacte directe amb la font tèrmica. Les temperatures sota aquest focus han d'oscil.lar entre els 35 i 39 graus centígrads.

La pogona és una espècie omnívora. La preferéncia que té per caçar preses vives fa que la gent cregui que només s'ha d'alimentar amb grills, cucs i cries de ratolí sense pèl. Li agraden molt les flors silvestres, figues, fruites dolces i vegetals rics en proteïna i fibra; que han de constituir com a mínim un 50% de la dieta. S'ha de vigilar a vegades amb l'aliment viu d'origen animal, ja que la pogona el caçarà i deglutirà sempre que pugui, i si fos massa gran podria estar vomitant el dia següent; posant a la pogona en perill.

Dades fisiológiques:
---Pes adult: 283-510 g
---Esperança de vida: 5-7 anys
---Mida adulta: 50 cm

Limfoma en fures domèstiques (Mustela putorius furo)

La probabilitat de que una fura es presenti en una cosnulta per una neoplàsia és realment alta. El tercer tipus de neoplàsia més freqüent en fures és la que afecta al sistema hemolimfàtic, sent més important dins aquest tipus el limfoma i representant l' 11,9% de les neoplàsies en fures (segons un estudi). S'especula que podria estar relacionat amb l'infecció per un retrovirus en fures però mai s'ha aïllat aquest possible agent etiològic.

La presentació varia segons l'edat. En fures joves (entre 4 i 15 mesos) predomina la forma limfoblàstica, amb presentació aguda i progressió ràpida. Les localitzacions més freqüents són timus, melsa i fetge i la simptomatologia varia segons els órgans afectats. Una de les presentacions més habituals del limfoma en fures joves és la d'una massa al mediastí que sol ocasionar efusió pleural, dispnea i símptomes semblants al d'una cardiopatia (s'ha de realitzar un bon diagnòstic diferencial).
En fures majors de 2-3 anys predomina la forma limfocítica, amb presentació crònica i simptomatologia inespecífica i intermitent. La limfadenopatia és la troballa més habitual en aquests casos.

Per al diagnóstic definitiu cal demostrar la presència de limfòcits neoplàsics en mostres de biòpsia o citologia. Es poden realitzar aspiracions per agulla fina (AAF) de la medul.la òssia o ganglis limfàtics poplitis o prendre mostres ecoguiades de fetge, melsa o timus. El pronòstic del limfoma en fures és dolent.

Pel que fa al tractament, l'abordatge quirúrgic és una bona opció quan es tracta d'una sola massa que té consequències simptomàtiques i sempre que no hi hagi metàstasi. Per altra banda, la prednisona pot paliar els símptomes durant setmanes o mesos a dosis de 0,5 mg/kg via oral (PO) cada 12 hores; que poden augmentar segons la necessitat. La quimioteràpia també és una opció a considerar, sobretot en els casos més avançats. Hi ha diversos protocols quimioteràpics descrits que solen combinar l'administració de prednisona amb vincristina, ciclofosfamida, L-asparaginasa, doxorubricina o clorambucil. Amb el tractament adeqüat en pacients que siguin bons candidats a la quimioteràpia els períodes de supervivència solen oscil.lar entre 6 i 24 mesos.

--- Enllaç:

........Vídeo d'una biòpsia de limfonode mesentèric en una fura que se sospita que té limfoma..........

El conveni CITES

Qualsevol que conegui una mica el món dels exòtics hauria d'haver sentit al menys algún cop parlar sobre el conveni CITES, sigles de l'anomenat en anglés "Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora" (Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres). Es tracta d'un acord internacional entre diversos goberns, redactat com a resultat de la resolució que van pactar en una reunió els membres de la "World Conservation Union", que té com a objectiu regular el comerç d'especies anemaçades i persegueix preservar la conservació de les espècies mitjançant el control de la seva compra i venda. Es va establir a la ciutat americana de Washington D.C. un 3 de març del 1973, peró fins dos anys després no va entrar en vigor. Actualment s'hi han adherit més de 174 països (España ho va fer al 1986).

El sistema que estableix aquest conveni consisteix en l'obtenció de permisos d'exportació en el país d'origen i d'importació al país de destí, així com l'emissió de certificacions per les excepcions previstes pel conveni; de manera que tota la mercaderia objecte de comerç exterior es trobi perfectament documentada i se'n conegui l'origen, el destí i el motiu de comerç. Protegeix a més de 33.000 espècies, 28.000 d'elles plantes (85%) i les 5.000 restants animals (15%).

Les espècies incloses en el CITES es classifiquen en tres apèndixs segons l'amenaça que representi per aquesta el comerç internacional:
- Apèndix 1) Inclou les espècies d'animals i plantes sobre les que pesa un major perill d'extinció. El comerç d'aquestes està prohibit i només es permet sota circumstàncies excepcionals, per exemple, per investigació científica. En aquest cas es pot autoritzar el seu comerç concedint un permís d'exportació (o certificat de reexportació) i un permís d'importació.
- Apèndix 2) Inclou les espècies que, si bé actualment no es troben necessàriament en perill d'extinció, podrien arribar a estar-ho a no ser que es controli estrictament el seu comerç. El comerç d'animals i plantes, capturats o recol.lectats en medi silvestre, i nascuts en captivitat o reproduïts artificialment, està permès però reglamentat.
- Apèndix 3) Inclou les espècies subjectes a reglamentació dins el territori d'un país part del conveni el qual necessita la cooperació d'altres països amb la finalitat d'impedir o restingir la seva explotació. Es necessita un permís d'exportació CITES quan l'animal és originari del país que ha sol.licitat l'inclusió de l'espècie en aquest apèndix, o un certificat d'origen expedit per l'Autoritat Administrativa CITES del país exportador en la resta dels casos.

Trobareu més informació sobre el conveni CITES al següent enllaç:

------- Pàgina Oficial en català del Conveni CITES --------

Zoològic Badalona Veterinària

Avui m'agradaria parlar-vos sobre la clínica veterinària Zoològic Badalona, on he tingut la sort de realitzar pràctiques durant un mes i mig durant aquest estiu. Poques són les clíniques referents a nivell de Catalunya en el món dels animals exótics, ja que és un toc de distinció que poques clíniques es poden permetre i es necessita de veterinaris qualificats en la matèria. Els coneixements sobre rèptils, petits mamífers, aus i altres espécies impliquen una manera diferent de veure la clínica que va més enllà dels gossos i els gats. Moltes són les diferències i, per tant, tant el personal com el material ha d'estar enfocat també a les necessitats que poden sorgir.

Com he pogut comprovar personalment, la clínica Zoològic Badalona coneix les exigències de treballar amb animals exòtics cada dia i sap com tractar els seus pacients per donar així seguretat als seus clients. Dia rere dia he vist passar per les consultes fures, hàmsters, guacamais, tortugues, conills, periquitos, yackos, iguanes, cobaies, serps i fins i tot mones i cabres. Fins i tot vaig assistir a una transfusió de sang d'un voltor negre. Hi he vist casos molt dferents i els diversos professionals que hi treballen com a veterinaris especialitzats en animals exòtics han sabut com actuar en cada cas. Fa més de quinze anys que treballen amb exòtics i l'experiència també és un factor clau. En resum, és un punt de referència a tenir en comte a l'hora de parlar sobre medicina d'animals exòtics a Catalunya.

Per últim, donar les gràcies pel tracte rebut durant aquest temps a tot el personal de la clínica amb qui he tingut el gust de treballar i compartir una nova experiènia per a mi.

Trobareu més informació sobre Zoològic Badalona Veterinaria al següent enllaç:

-------Zoològic Badalona veterinària--------

Experiències veterinàries: Megabacteriosi en un periquito (Melopsittacus undulatus)

Arriba a la consulta un periquito (Melopsittacus undulatus) que està perdent molt pes i ràpidament. El veterinari l'examina detingudament i realitza l'anamnesi del cas adeqüadament (habitatge, alimentació, maneig, etc.). L'animal té una mica de pododermatitis a ambdues potes i resulta que viu amb un altre periquito que té sobrepes. Evidentment, la sospita recau sobre problemes digestius i el veterinari decideix quedar-se l'animal hospitalitzat per recollir femtes i poder analitzar-les amb un anàlisi coprológic i confirmar la seva principal sospita: megabacteriosi.

La megabacteriosi és una malatia causada per Macrorhabdus ornithogaster, un llevat, que afecta les psitàcides. Moltes infeccions són assimptomàtiques peró poden aparéixer quadres aguts o subaguts consistents en apatia, anorèxia, regurgitació, preséncia de llavors no digerides en les femtes i pérdua crónica de pes. Per realitzar el diagnóstic definitiu cal observar al microscopi una preparació de les femtes i veure-hi un bacil allargat i gran. El tractament més efectiu és l'amfotericina B durant uns 30 dies.

En el cas que ens ocupa, es va mantenir l'animal en una naixedora a uns 32 graus centígrads. Quan es van disposar de femtes es van observar aquestes al microscopi i es va confirmar la presència de megabacteries. El tractament proposat va ser Fungizone (amfotericina B) via oral dues vegades al dia (BID) durant 30 dies i donar alimentació forçada perqué recuperés pes, administrant'li directament a la boca uns 1-2 mL de papilla unes tres vegades al dia.

Passades un parell de setmanes es va realitzar el seguiment i l'animal había recuperat pes i en un nou anàlisi de femtes no es van observar megabactèries. Encara que la malaltia semblava eliminada, el veterinari va receptar que s'acabéssin els dies de tractament que restaven ja que encara que no s'observin en femtes no s'han eliminat totes les megabactèries i l'infecció podria recidivar.

Caudotomia: llangardaixos que perden la cua

La capacitat de perdre la cua (caudotomia) també es denomina autotomia ja que es tracta d'un acte voluntari. Lluny de ser un accident, aquesta acció respón a un elaborat procés de selecció natural en el que els animals capaços de desprendre's d'un membre no vital ténen major possibilitat de supervivéncia. Els llangardaixos, un cop es desprenen de la cua, ja no tindràn una nova oportunitat de sobreviure fins que els hi torni a crèixer. La fractura de la cua es produeix per unes àrees especialitzades de partició situades a cad vèrtebra caudal; són els anomenats "llocs preformats de trencament" o "plans de fractura vertical" (PFV). En les vértebres que els posseeixen, un moviment brusc fet conscientment provoca una fractura immediata i el despreniment dels músculs de la zona. Automàticament, la vena coccígea ventral pateix un procés agut de vasoconstricció que evitarà una important pérdua de sang. Aquest procés semba que està mediat per per hormones segregades durant la fase de màxim estrés. Com que es trenquen també nervis és lògic pensar que senten dolor al perdre la cua; així només la perden quan la situació és extrema i la seva vida corre perill realment.

L´'unic membre que poden regenerar els rèptils és la cua. Els amfibis, d'altra banda, poden regenerar extremitats completes amb dits inclosos. Però no tots els réptils ténen aquesta capacitat. Les principals famílies que poden fer caudotomia són la Lacertidae (llangardaixos), Iguanidae (iguanes, basiliscs i anolis), Geckonidae (geckos) i Anguidae (ànguids). En canvi, altres com l'Agamidae (agàmids), Varanidae (varans) o Chamaeleonidae (camaleons) no poden desprendre's de la cua.

El creixement d'una nova cua tardarà més o menys temps segons l'espècie. Per exemple un llangardaix autócton tarda uns 30 dies peró una iguana pot tardar més d'un any. Les cues poden caure i regenerar-se quantes vegades sigui necessari durant la vida de l'animal. La nova cua regenerada deixa una marca al punt de fractura, un canvi en la textura i un color diferent d'escates.

Allotjament i alimentació d'un conill (Oryctolagus cuniculus)

Si ens plantegem tenir un conill a casa hem d'aprendre a equilibrar el nostre benestar amb el seu. Aquest animal és molt susceptible a l'estrés ambiental i per tal que no pateixi ni es posi malalt s'ha de tenir en bones condicions.

La superfície mínima per la gàbia d'un conill serà d'uns 0,3 metres quadrats. No l'haurem de tenir sempre dins la gàbia, ja que necessita períodes de llibertat "controlada" el més llargs possible per establir vincles socials i afectius amb els propietaris. Al terra de la gàbia s'hi poden posar grànuls vegetals absorvents (comercialitzats amb aquest fi) amb una mica de fenc per sobre. Caldrà canviar-lo amb la periodicitat adeqüada per tal que quedi el terra net i sec. Cal esmentar que els trossos de fusta no són recomanables ja que poden afaborir irritacions oculorespiratóries i que la terra per gats és massa abrasiva. Els abeuradors més aconsellables són els d'ampolla. S'ha d'evitar deixar el conill exposat al sol ja que són molt sensibles als cops de calor.

Pel que fa a l'alimentació, caldrà seguir un programa el més estrictament possible; ja que una mala alimentació és la principal causa de moltes de les visites al veterinari. S'ha de seguir la següent pauta:
- Fenc: de gramínies o d'alfals, disponible ad libitum
- Verdures, fulles i herbes fresques: fulles de pastanaga, api, col, escarola, fulles de nap, cols de Brusel.les, espinacs, dent de lleó, trèbol, etc.
- Pinso granulat (sense cereals ni llavors afegides): en conills en creixement pot estar ad libitum fins als 6 mesos de vida, però en adults ha d'estar racionat o fins i tot es podria eliminar de la dieta. La quantitat diària recomanada és d'un 2-3% del pes de l'animal.
La dieta no ha d'estar basada en mescles de pinso granulat amb cereals i llavors (encara que tots sabem que és pràctica habitual ja que és el que es troba comercialment). Els conills estàn biológicament adaptats a una dieta pobra en energia i rica en fibra. Aquests pinsos solen tenir un baix contingut en fibra, afaborint així la hipomotilitat gastrointestinal; i un elevat contingut en proteïna, predisposant l'animal a l'obesitat. També s'ha de restringir al mínim els aliments rics en hidrats de carboni com el pa, la fruita o els cereals.

Benvinguts, amants dels animals exòtics!

Benvinguts a un blog creat amb l'intenció de donar a conéixer els animals avui en dia anomenats "exòtics", la seva diversitat i tot alló que sigui al meu abast per tal de difondre la curiositat que m'empeny cap a ells i contagiar-la. És un projecte amb l'objectiu d'ensenyar però també d'aprendre. És un lloc comú per aquells que en ténen a casa, pels que els fascinen i pels que els estudiem per tal de salvar-los. Podriem dir que m'agradaria fer una "macedònia" de qualsevol cosa relacionada amb els animals exótics i que cadascú pot aportar-hi el seu "trosset de fruita".
Un cop més, benvinguts i espero que disfruteu formant part d'aquest blog tant com jo postejant-lo.