Tenir un hàmster a casa

Exemplar de hàmster daurat (Mesocricetus auratus).

D'entre les espècies més comunes de hàmsters que podem trobar avui en dia com a animals de companyia destaquen el hamster daurat (Mesocricetus auratus), el hàmster rus (Phodopus sungorus) o el hàmster de Roborovski (Phodopus roborovskii). El nom de hàmster prové del verb alemany "hamstern", que significa acaparar; degut a l'afició d'aquests animalons per acumular llavors als seus caus. Són d'hàbits nocturns, fet pel qual es passen gran part del dia dormint. El hàmster daurat és el primer que es va popularitzar com a mascota i és el més gran d'ells (uns 16 cm). La resta són classificats dins un grup que se'ls anomena "hàmsters nans", ja que són més petits que el daurat. El hàmster de Roborovski és un animal més nerviós que els altres i no convé manipular-lo amb gaire freqüència ja que es pot enfadar. A més, són més complicats de reproduir i suporten bastant malament el calor i la humitat. 

Pel que fa a l'allotjament, els hàmsters daurats s'han d'allotjar sols ja poden ser bastant agressius entre ells (sobretot les femelles, que fins i tot poden arribar a matar els mascles). La gàbia ha de tenir un mínim de 60 cm de llarg per 30 cm d'ample i 25 cm d'altura. Es preferible que les barres de la gàbia siguin horitzontals ja que així poden trepar. Necessiten disposar d'un niu on descansar, sent el fenc o el paper de cuina bons materials per fer-se'l. No s'ha d'utilitzar cotó ni fibres artificials per fer-ho, ja que poden provocar obstruccions intestinals o enredar-se a les extremitats. Els hàmsters nans a vegades agraeixen una petita zona amb sorra per on rebolcar-se. Suporten bé el fred però no els hi agrada la calor ni la humitat. La temperatura ideal de manteniment és d'uns 18-26 graus centígrads pel hàmster daurat i 18-21 graus centígrads pel rus. Com a enriquiment per jugar se li poden posar rodes de paret llisa, ja que poden enganxar-se les potes amb les barres al rodar. A més, es pot improvitzar una mena de túnel o galeria amb el cartó del paper higiènic. 

Habitualment s'alimenten de barreges de cereals i llavors, però aquestes són dietes desequilibrades ja que només es menjen les llavors que més els hi agraden (pipes de girasol). El resultat a llarg termini sol ser obesitat i dèficits en calci i proteïnes. Per evitar aquest problema és aconsellable basar la dieta en un pinso granulat formulat expressament per rossegadors amb un mínim de 16% de proteïna i un 4-5% de greix (per exemple, el de la marca Versele Laga és de bona qualitat). A més a més, se'ls hi pot oferir petites quantitats de fruita, verdura o hortalisses (poma, pera, plàtan, api, julivert, col, pastanaga, carbassó, etc.). Un dia a la setmana convé dona'ls-hi una mica de proteïna animal (clara d'ou dur, formatge, trossets de carn, etc.), sent els requeriments d'aquesta proteïna més elevats en hàsmters nans que en els daurats.

Experiències veterinàries: neoplàsia abdominal en un eriçó de ventre blanc (Atelerix albiventris)

Eriçó de ventre blanc (Atelerix albiventris) albí.

Arriba a la consulta del veterinari un eriçó de ventre blanc o eriçó pigmeu africà (Atelerix albiventris), mascota cada cop més freqüent entre els animals exòtics de companyia, amb problemes d'apatia, anorèxia i debilitat que al intentar tancar-se sobre si mateix no ho aconsegueix del tot. És una femella albina d'uns 3 anys que pesa uns 780 grams. El propietari ens informa que ve per una segona opinió, ja que al centre on la va portar primer li van dir que segurament el problema seria o una neoplàsia o una malaltia cardíaca, i li donaven un mal pronóstic. 

Durant l'exàmen físic es detecta un abdómen inflat, on es troba una massa a la palpació i certa quantitat d'ascitis. Es decideix fer una ecografia de l'animal, on es detecta una massa quística de grans dimensions a l'abdómen i líquid lliure. Durant aquest procediment es van prendre mostres ecoguiades per realitzar citologies del teixit anómal. L'animal es va hospitalitzar a l'espera dels resultats amb fluidoteràpia intravenosa. El dia següent els resultats de l'anàlisi histopatológic van suggerir que es tractés d'una neoplàsia epitelial/adrenal bastant invasiva. El veterinari va concloure doncs que l'animal podia tenir una neoplàsia de qualsevol mena de teixit abdominal i que la única opció era fer una laparotomia exploratória i, en cas que fos teixit reproductiu (principal sospita per la formació de quists), practicar una ovariohisterectomia convencional. En cas que fos qualsevol altre tipus de teixit s'hauria de valorar el cas (per exemple, si es troba a l'estómac no és gens fàcil i el pronóstic reservat). 

L'endemà al matí es va dur a terme la cirurgia. Es va induïr l'animal amb una combinació de butorfanol i ketamina, es va preparar tot l'equip quirúrgic i anestèsic i va començar l'operació. Al obrir la cavitat abdominal de seguida ens vam trobar amb una massa molt gran i heteromorfa i amb petits quists i una cavitat abdominal plena de líquid (després de buidar-lo es van comptabilitzar uns 60 ml de líquid serosanguinolent). A la primer impressió semblava teixit digestiu peró un exàmen més acurat va permetre que el cirurgià identifiqués la massa com a teixit reproductiu al veure que el peduncle que la subjectava era el principi de la matriu. Durant l'exploració de la cavitat abdominal es van identificar limfonodes mesentèrics engruixits i fins i tot potser metastàtics. Es va procedir a lligar part del teixit connectiu que subjectava la massa amb Hemoclips i després es va fer la lligadura de la matriu amb una sutura monofilament sintètic reabsorbible (Monosyn 4/0). Llavors es va tancar l'animal per capes (muscular, subcutani i punts simples a la pell). Un cop recuperat de l'anestésia i ja estable, es va tornar a pesar l'animal i va marcar uns 380 grams: la neoplàsia representava un 49% del pes de l'animal. Es van prendre mostres de biópsia de la massa i es van enviar a histopatologia per identificar l'origen de la neoplàsia. Tal com diu el veterinari, segurament hagi fet metàstasi i l'animal no duri molt més, però s'ha allargat la qualitat de vida de l'eriçó i la resta és en mans de la mare natura.

Un any d'EXOTIA!

Felicitats EXOTIA!
Ja fa un any que vaig començar amb molta il.lusió aquest blog pels amants dels animals exótics amb afany per ajudar a mantenir aquests animals a casa de la millor manera possible, estalviant maldecaps tant a aquests com a les persones que conviuen amb ells. El meu objectiu principal era donar a conéixer aquells principals trets característics d'aquesta fauna tan especial, destinant aquests consells sobretot a aquells que no saben molt bé com es cuida el seu animal exótic i fent-ho d'una manera clara i entenedora, sense usar massa llenguatge cientñific ni específic. Encara que el meu desitg era que molta gent s'aprofités de l'informació que hi penjo regularment, en realitat no era el meu objectiu arribar a cap xifra concreta de visitants peró tampoc m'esperava que amb un any de vida ja passés les 2.500 visites. Vull destacar que tota la informació que poso a la disposició en el blog està ben referenciada en bibliografia veterinària i sempre extreta de fonts d'informació que també utilitzo jo (que per cert, només em queda un mes de pràctiques per ser llicenciat en veterinària).
Finalment, moltes gràcies a tots els que gràcies a aquest blog feu la convivència amb el vostre animal molt més agradable i saludable i als que aprofitareu la nova informació durant els llargs anys que li queden de vida al blog EXOTIA, el blog dels amants dels animals exótics.

Clamidiosi en psitàcides (o psitacosi)

Conjuntivitis en una carolina o nimfa (Nymphicus hollandicus) afectada per clamidiosi.

La clamidiosi en psitàcides està causada per una bactéria intracelul.lar obligada anomenada Chlamydophila psittaci. El rang d'espécies dins les aus que es poden veure afectades per aquest agent patógen és molt ample: psitaciformes, paseriformes, anseriformes, columbiformes,... Fins i tot pot afectar a mamífers i réptils. Quan l'animal afectat no és una psitàcida és més encertat denominar la malaltia ornitosi. La transmissió es produeix per inhalació, ingestió o contacte de les mucoses amb femtes, orina, secrecions nasals i lacrimals, moc orofaringi i pols de les plomes. A més a més, també està descrita la transmissió vertical (de pares a fills). 

El quadre clínic de la malaltia sol variar bastant en funció de la soca, l'espécie afectada i l'estat immunitari de l'animal infectat (podens esser fins i tot assimptomàtic). Els lloros amazónics (Amazona spp.) i els guacamais són més susceptibles que, per exemple, les cacatues o els yackos (Psittacus erithacus). A més, els animals més joves són més susceptibles a contraure la malaltia. Dins els quadres clínics més habituals podem trobar:

- Infeccions subclíniques: encara que no mostrin cap signe extern, els animals ténen la bacteria i la van eliminant i contagiant a altres animals. Aquest estat de portador s'observa habitualment en nimfes (Nymphicus hollandicus). En situacions d'estrés els animals poden mostrar signes i incrementar l'eliminació. 

- Infeccions moderades que evolucionen a cróniques: la forma més habitual de la malaltia amb diarrees intermitents, pérdua de pes i plomatge de mal aspecte (alguns cops amb conjuntivitis i sinusitis).

- Infeccions multisistèmiques:anoréxia, depressió, diarrea, dispnea, estornuts, descàrrega nasal mucopurulenta, sinusitis, conjuntivitis i biliverdinuria. Molts d'aquests animals moren.

 Amb el temps pot arribar a aparèixer simptomatologia nerviosa (tremolors, moviments asincrónics, etc.).

La psitacosi és una malaltia zoonótica que en humans provoca un procés respiratori semblant a una grip amb dolors musculars i de cap juntament amb febres recurrents, que es pot arribar a extendre causant pneumonia, meningitis i finalment la mort. En els col.lectius de psitàcides i on es treballa amb elles és una malaltia a controlar en les zones de quarentena.

Exòtics més que exòtics: els gossets de les praderies

Un gosset de les praderies de cua negra (Cynomys ludovicianus).

Els gossets de les praderies (Cynomys spp.) són mamífers de l'ordre dels rosegadors que originariament viuen a les praderies de l'oest d'Amèrica del Nord. Viuen en colónies i fan uns 30 cm d'altura i pesen uns 700-900 g. L'espècie que més comunmnet es manté en captivitat és el gosset de les paderies de cua negra (Cynomys ludovicianus) i el caràcter sol ser molt diferent depenent de l'individu. PEl que fa a longevitat, els mascles solen viure uns 14 anys i les femelles uns 12 anys. 

Les mides recomanades per la gàbia són al voltant d'uns 60cm x 60 cm x 90 cm i millor si és de dos nivells connectats per un tub de PVC per on pugui passar l'animal. Ha de tenir material de roba per fer-se el llit i pot ser bo que tingui alguna joguina. Vigilar no tenir la gàbia a ple Sol ja que són bastant sensibles a patir cops de calor. 

Són animals herbívors que en la natura mengen diverses plantes (Opuntia spp., Chrysothamnus spp., etc.) i en captivitat es poden alimentar amb fencs diversos, però que en algunes ocasions poden arriba a menjar insectes o fins i tot realitzar canibalisme amb les cries. Els gossets de les praderies petits necessiten ser alimentats amb papilla (segons un article de J.L. Hoogland et al. amb una barreja d' 1/4 de llet de cabra, 1/4 de boniato i 2/4 d'aigua). 

Malaltia óssia metabólica en rèptils

"Mandíbula de goma" caracterísitca de malaltia óssia metabòlica en aquesta iguana verda (Iguana iguana).

La malaltia óssia metabólica (MOM) és un problema que afecta d'una forma bastant freqüent als rèptils mantinguts en captivitat. La causa d'aquest procés és un desequilibri mineral bàsicament provocat per una disminució dels nivells de calci o un augment dels de fósfor, fet que provoca la descalcificació en els óssos i eventualment osteoporosi. Sol estar provocat per un dieta deficitària en calci o vitamina D3 o per un excès de fòsfor; o molts cops també per falta d'accés a llum ultraviolada B (UVB) necessària per l'activació dels sistemes d'absorció de calci. Pot ser a més secundària a malaltia renal prèvia (o altres cops la malaltia renal pot aparèixer com una conseqüència a llarg plaç). 

Durant l'época de creixement és quan les necessitats de calci són majors i per tant l'edat de presentació sol ser quan els animals són joves. Afecta sobretot a iguanes, tortugues, gueckos, varans i pogones peró pot afectar qualsevol rèptil i en cada espécie o fins i tot animal les manifestacions poden ser molt diverses. La relació calci/fósfor (Ca/P) óptima provinent de la dieta ha de ser de 2/1. Així, els cucs de la farina (Tenebrio monitor) o les cries de ratolí poden resultar carents en calci i amb continguts massa elevats en fósfor i proteïna animal; i alguns vegetals poden portar massa fósfor (raïm o bananes) o fins i tot quelants de calci (espinacs).

Se sol trobar deformitats óssies (sobretot a la cua o a la columna vertebral), un estovament de la mandíbula (anomenada "mandíbula de goma"), un eixamplament dels braços a la zona humeral (anomenat "popeye arms"), estovament de la closca i el plastró de les tortugues (o creixement piramidal de les plaques), debilitat, apatia, constipació, predisposició a patir fractures óssies i en casos avançats tremolors musculars per hipocalcémia. Una radiografia és ideal per valorar la densitat óssia i les possibles deformacions, i una analítica sanguinia pot ajudar al diagnóstic (sol haver-hi hipocalcémia i normofosfatémia). Per prevenir el problema és molt important mantenir l'animal exposat a la llum del Sol (no filtrada a través de cap vidre) o a làmpades de llum UVB a la longitud d'ona adeqüada per afaborir la síntesi de vitamina D3 (que cal canviar cada 6-12 mesos).

Malaltia dental en el conill (Oryctolagus cuniculus)

Sobrecreixement dels incisius d'un conill (Oryctolagus cuniculus)

Les malalties dentals en conills (Oryctolagus cuniculus) tenen un origen multifactorial en la majoria dels casos i hi ha certa controversia sobre la importància relativa d'aquestes en el desenvolupament del problema, encara que es sosté que les princicpals causes es relacionen amb deficiéncies d'alimentació. Primer de tot cal repassar l'anatomia dental normal d'aquests animals. 

Els conills posseeixen, com tots els lagomorfs, dos parells d'incisius al maxil.lar superior, un parell rere l'altre (a diferència dels rossegadors que només en posseeixen un parell). La formaula dental queda llavors com 2 x (I 2/1, C 0/0, PM 3/2, M 3/3), on cada lletra identifica el tipus de dent (incisius, canins, premolars i molars) i els nombres diuen quantes n'hi ha a la maxil.la i quantes a la mandíbula, en aquests ordre. La dentició és hipsodonta, és a dir, les dents són de creixement continu i necessiten desgarstar-les contínuament. Aquest desgast ocorre d'una manera fisiológica al raspar les dents superiors amb les inferiors (i en menor mesura per l'efecte abrasiu del menjar). Per tant, no cal aportar-li troncs o pedres de calç per rossegar i que es llimin les dents (doncs no són rossegadors com hem dit).

Les principals causes desencadenants de malaltia dental en conills són:

- Falta de l'efecte abrasiu de la dieta: llavors és quan les dents pateixen sobrecreixements i malformacions. Els conills que no mengen fenc o no en mengen prou i que ténen un dieta que no contribueix a una bona masticació desenvolupen amb més freqüència malaltia dental adquirida.

- Malaltia óssia metabòlica: la fragilitat de l'ós alveolar secundària a problemes amb le metabolisme del calci resultaria en canvis de posició de les dents, malaoclusió, falta de llimat i sobrecreixement. 

- Causes genètiques: les races nanes tenen tendéncia a mostrar braquignàtia maxil.lar i la malaoclusió derivada impedeix el desgast dels incisius. 

- Causes traumàtiques: de forma més aviat anecdótica un traumatisme pot alterar els alveols dentals i deformar la posició de les dents, derivant en maloclusió.

Els incisius inferiors solen crèixer cap enfora de la cavitat bucal i els superiors cap a dins, encorvant-se de tal manera que poden arribar a lesionar el paladar. Els molars inferiors solen deformar-se en direcció medial emetent unes espícules que lesionen la llengua i els superiors en direcció lateral, clavant-se a la mucosa. Per altra part l'elongació de les arrels dentals (que es van enfonsant cada cop més en els alveols) facilita l'aparició d'abscessos periapicals per contaminació de la flora bucal. Secundàriament a aquesta malaltia podem trobar anorèxia, aprimament, epífora o dacriocistitis (si hi ha elongació de l'arrel dels incisius superiors que oclueix el conducte nasolacrimal), dermatitis humida de la papada (per sialorrea) i pelatge en mal estat o presència de cecotrofs a la zona perianal (ja que el dolor impedeix al conill netejar-se el pelatge o consumir els cecotrofs). 

Un bon exàmen radiológic ajuda a arribar a un diagnóstic clar, establir el grau de deteriorament de les dents i a fer un pronóstic més acurat. 

Qué dius que és?: Identificació de cacatues

1. Cacatua rosada o cacatua Galah (Eolophus roseicapilla)
2. Cacatua negra de cua vermella (Calyptorhynchus banksii)
3. Cacatua Goliath (Probosciger aterrimus)
4. Cacatua blanca (Cacatua alba)
5. Cacatua de cresta groga menor o cacatua sulfúrea (Cacatua sulphurea)
6. Cacatua de cresta groga major o cacatua galerita (Cacatua galerita)
7. Cacatua de les Molucas (Cacatua moluccensis)
8. Cacatua inca (Cacatua leadbeateri)
9. Cacatua sanguínia (Cacatua sanguinea)

Manteniment en captivitat del gecko diürn gegant (Phelsuma grandis)

Exemplar de gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) sobre una canya de bambú.

El gecko diürn gegant (Phelsuma grandis) és una espècie de gecko bastant resistent i fàcil de mantenir, fet pel qual és bastant popular entre els aficionats al manteniment de rèptils. Fons fa poc aquesta espècie era considerada una subespècie del gecko diürn Phelsuma madagascariensis, però avui en dia es consideren espècies diferents. Aquesta espècie és la més gran de mida del gènere (pot arribar als 30 cm) i té una cosntitució robusta. Habita al nord de Madagascar, on es pot trobar dins i al voltant de les cases. Una parella adulta pot allotjar-se en un terrari de vidre de 150 L de capacitat (60x30x60 aprox.). La temperatura diürna ha de ser de 28-30 graus centígrads, amb un punt calent on s'arribi als 35 graus centígrads sota una bombeta incandescent. De nit, la temperatura ha de baixar cap als 24-28 graus centígrads. L'humitat relativa s'ha de mantenir a 65-85% i el terrari ha de disposar de fluorescents connectats unes 14 hores al dia. Un període hivernal d'uns 1-2 mesos (temperatura nocturna a 5,5 graus centígrads + humitat a 45-55% + fotoperíode de 8-10 hores) contribueix a preparar-los per la reproducció i desencadenar les cópules en cas que es volguessin fer criar.

Al tractar-se d'animals arborícoles els terraris han de ser alts i pot ser molt útil decorar-los amb plantes naturals com canyes de bambú (o de tubs de PVC substituint aquests elements naturals). Pel que fa a l'alimentació, són animals frugívors i insectívors. Ténen una gana voraç i una bona dieta pot estar conformada per grills (Acheta domestica), cucs de la farina (Tenebrio monitor) i larves d'arnes de la cera (Galleria mellonella). També accepten purés de fruites i pot ser necessari espolvorejar les preses amb suplement mineral de qualitat amb vitamina D3 i una bona relació calci/fósfor (2:1).

Text extret de la revista Reptilia núm. 86

Com mantenir una xinxilla (Chinchilla laniger)

Xinxilla (Chinchilla laniger) jugant amb un pal dins la gàbia.

Les xinxilles (Chinchilla laniger) són rossegadors histricomorfs que compartenixen amb els cobais bastantes caracterísitques anatómiques, fisiológiques i clíniques. Durant la colonització del Nou Món els espanyols van observar com els indis "chincha" utilitzaven les pells d'aquests animals i per aixó les van anomenar xinxilles. Com a mascotes cal destacar la seva inteligencia, agilitat i hàbits de neteja. Són hàbils manipulant objectes amb les mans i disfruten fent cabrioles sorprenents. Són bastant porugues, però s'acostumen fàcilment a les persones si de joves es manipulen amb freqüència. Són molt socials i en general poden viure bé en parelles o grups, però sempre hi ha situacions en que es poden barallar (dos mascles, un nou individu al grup, etc.). Són d'hàbits nocturns però poden mostrar-se actives durant el dia, adaptant-se en part a la rutina de les persones. 

Com que són molt actives i àgils necessiten gàbies bastant més grans que les de conill o altres rosegadors. Aquesta hauria de tenir com a mínim 1 metre cúbic amb diversos nivells perquè l'animal pugui saltar i trepar. Rosseguen fàcilment el plàstic i la fusta, així que la gàbia ha de ser de reixa metàl.lica. El terra pot ser sólid o de malla (amb forats no més grans de 1,5 cm.). Altres elements que podria haber-hi són nius per amagar-se, tubs i rodes d'exercici i blocs de minerals o fustes per rossegar. S'han de mantenir en un ambient fresc i sec, entre 10 i 20 graus centígrads, sense exposar la gàbia al sol ni colocar-la prop de radiadors (ja que són molt sensibles als cops de calor). Per mantenir sà el pél necessiten una sorra fina especial que es troba disponible comercialment en la qual fan banys. Se'ls hi ha d'oferir només 15-20 mins al dia ja que un excès els hi pot provocar conjuntivitis. 

Pel que fa a l'alimentació, la xinxilla està adaptada a una dieta rica en fibra i pobra en energia. El principal ingredient ha de ser fenc de gramínies o aufals, que ha d'estar sempre disponible. A més a més del fenc se li pot oferir un pinso granulat (sense cereals ni llavors afegides) que contingui un 16-20% de proteïnes, 2-5% de greix i 15-35% de fibra. Es pot oferir ad libitum (però millor racionat a una cullarada al día si volem estimular el consum de fenc). Com a complements es poden donar una o dues panses, pocs fruits secs, pipes, verdures, pastanaga o fruita (sempre en poca quantitat). Qualsevol canvi o introducció d'un element nou a la dieta s'ha de realitzar gradualment. 

Enllaços d'interès:
Pàgina web (en castellà) sobre xinxilles (1)
Pàgina web (en castellà) sobre xinxilles (2)